(Permeteu-me que, per reprendre l’activitat en aquest bloc, ho faça amb un text d’un escriptor de l’alçada d’Albert Camus.)
Crec que no hi ha traducció al català d’aquest text. i si n’hi ha alguna, espere aportar alguna cosa amb la meua!
Es tracta d’un text publicat l’abril del 1947; però que, possiblement, Albert Camus el va escriure sis anys abans, com a treball preliminar de la seua novel·la La pesta.
ALBERT CAMUS
EXHORTACIÓ ALS METGES DE LA PESTA
Els bons autors ignoren si la pesta és contagiosa. Però s’ho pensen. És per això que, senyors, són de l’opinió que vós hauríeu de fer obrir les finestres de l’habitació on visiteu el malalt. Cal recordar simplement que la pesta pot trobar-se tant als carrers i infectar-vos igualment, estiguen obertes o no les finestres.
Els mateixos autors us aconsellen també que porteu una màscara amb ulleres i que us col·loqueu a sota del nas, un drapet xopat de vinagre. Porteu també un saquet amb tots els extractes recomanats als llibres: melissa, marduix, menta, sàlvia, romer, flor de taronger, alfàbega, timó, serpoll, lavanda, fulles de llorer, corfa de llima, i pela de codony. Seria desitjable que anàreu completament coberts amb vestits d’hule. Amb tot, s’hi poden fer ajustaments. Però no hi ha ajustaments que valguen amb les condicions sobre les quals tots els autors, els bons i els dolents, estan d’acord. La primera és que no heu de comprovar el pols del malalt sense haver-vos banyat abans els dits en vinagre. N’endevinareu la raó. Però la millor cosa que podeu fer és abstenir-vos-en. Ja que si el malalt té la pesta, aquesta cerimònia no li la llevarà. I, si n’és indemne, no us haurà fet vindre. En temps d’epidèmia, cadascú ha de cuidar d’ell mateix, per tal d’evitar confusions.
La segona condició és que no mireu mai el malalt cara a cara, per evitar la trajectòria del seu alé. Per això mateix, si, malgrat la incertesa en què ens trobem sobre la utilitat d’aquest procediment, heu obert la finestra, serà bo que no us posàreu en l’orientació del corrent d’aire que us podria també dur la ranera de l’empestat.
No visiteu tampoc els malalts mentre esteu en dejú, no ho resistiríeu. Però, no mengeu massa, tampoc. Us abandonaríeu. I si, malgrat totes aquestes precaucions, alguna cosa de verí us cau a la boca, no n’hi ha remei, llevat que no engoliu la saliva durant tota la visita. Aquesta condició és la més difícil de mantenir.
Una vegada seguit, més o menys bé, tot aquest protocol, no heu de pensar que us n’heu lliurat. Ja que n’hi ha d’altres condicions, molt necessàries per a preservar el vostre cos, tot i que aquestes ens remeten més aviat a les disposicions de l’ànima. “Ningú –diu un autor antic- no es pot permetre de tocar res contaminat en un país on regna la pesta”. Això està ben dit. I no hi ha cap racó en nosaltres que no hagem de purificar, fins i tot en el racó secret dels cors, per tal de posar de part nostra les poques possibilitats que ens resten. Això és cert sobretot per vosaltres, metges, que esteu més a prop, si cap, de la malaltia, i en resulteu, per tant, més sospitosos. Així doncs us heu de convertir en exemplars.
La cosa més important és que no tingueu mai por. Hem vist gent que van fer molt bé de soldats tot i la seua por al canó. Però les bales maten tant els coratjosos com els porucs. Hi ha molt d’atzar en la guerra, mentre que n’hi ha molt poc en la pesta. La por avicia la sang i escalfa els humors: ho diuen tots els llibres. Així doncs, ella predisposa a patir les impressions de la malaltia, cal doncs que l’ànima siga vigorosa perquè el cos guanye a la infecció. Ara bé, no hi ha pitjor por que aquella a un final últim, car el dolor sempre és passatger. Vosaltres, doncs, els metges, us heu d’enfortir contra la idea de la mort i reconciliar-vos amb ella, abans d’entrat al regne que la pesta li prepara. Si n’eixiu vencedors, ho sereu per tot arreu i se us veurà somriure al bell mig del terror. Considereu doncs que us cal una filosofia.
Us caldrà també ser discret en tot, la qual cosa no vol dir de cap de les maneres ser cast, cosa que seria un altre excés. Cultiveu la raonable alegria a fi que la tristor no vinga a alterar la fluïditat de la sang i a preparar-la a la descomposició. No hi ha res millor, en aquest cas, que usar una bona quantitat de vi, per alleugerir un poc l’aire de consternació que us arribarà de la ciutat empestada.
En general, observeu la mesura que és la major enemiga de la pesta i la regla natural de l’home. Nèmesi no era, ni de bon tros, com us han dit a les escoles, la deessa de la venjança, sinó la de la mesura. I els seus terribles colps només afectaven l’home que s’havia lliurat al desordre i a la desmesura. La pesta ve de l’excés. Ella és l’excés, i no coneix la contenció. Sapigueu-ho, si voleu combatre-la des de la clarividència. No doneu la raó a Tucídides, quan parlant de la pesta a Atenes i va dir que els metges no servien de cap ajut perquè, des del principi, tractaven el mal sense conéixer-lo. L’epidèmia estima els caus recòndits. Porteu-hi la llum de la intel·ligència i de l’equitat. Serà, a la pràctica, més fàcil que no engolir la saliva, ja ho veureu.
Heu de mantenir el control de vosaltres mateixos. I, per exemple, saber fer respectar la norma que haureu escollit, com ara la del bloqueig i la de la quarantena. Un historiador de Provença va dir que en un altre temps, quan un confinat s’escapava, el feien apallissar. No desitjareu això. Però no podeu oblidar l’interés general. No fareu cap excepció a les normes durant tot el temps que seran útils, encara que el vostre cor us pressione. Se us demana que oblideu un poc allò que sou, sense oblidar mai allò que us deveu a vosaltres mateixos. És la regla d’un honor tranquil.
Proveïts d’aquest remeis i d’aquestes virtuts, només us quedarà fer front a la fatiga i mantenir fresca la vostra imaginació. Mai, però mai, no us haureu d’acostumar a veure morir els homes com a mosques, com ho fan als nostres carrers, hui, i com ho han fet sempre des que, a Atenes, la pesta va rebre el seu nom. No deixareu mai de consternar-vos davant d’aquestes goles negres de què parla Tucídides, que sumen sang i de les quals una ranera arranca amb fatiga gargalls, menuts, de color safrà i salats. Mai no us familiaritzeu amb aquests cadàvers dels quals fins i tot les aus carronyeres se n’aparten per fugir de la infecció. I continuareu revoltant-vos contra aquesta terrible confusió on els qui neguen les seues atencions als altres pereixen en soledat mentre que els qui es sacrifiquen pels altres moren amuntegats; on el goig ja no rep la sanció natural, ni el mèrit la seua condecoració; on hom balla a la vora de les tombes; on l’amant rebutja la seua estimada per no encomanar-li el seu mal; en què el pes del crim no cau sobre el criminal, sinó sobre el boc expiatori que hom tria en el desencaminament d’un moment espantós.
L’ànima pacificada és la més ferma. Vosaltres sereu ferms, front a aquesta estranya tirania. No servireu aquesta religió tan vella com els rituals més antics. Ella va matar Pèricles, que no volia cap més glòria que la no haver causat el dol a cap ciutadà, i des d’aquest mort il·lustre, fins al dia que es va abatre sobre la nostra ciutat innocent, no ha cessat de delmar els homes i d’exigir el sacrifici dels infants. Si aquesta religió ens vinguera del cel, caldria dir llavors que el cel és injust. Si hi arribeu, no hi trobareu cap motiu d’orgull. Ans al contrari haureu de pensar sovint en la vostra ignorància, per assegurar-vos que observeu la mesura, l’única dominadora de les epidèmies.
Només queda dir que res de tot això no és gens fàcil. Malgrat les vostres màscares, els vostres saquets, el vinagre i l’hule, malgrat la placidesa del vostre coratge i el vostre esforç determinat, vindrà un dia on no podreu suportar aquesta ciutat plena de moribunds, aquesta gentada que fa voltes pels carrers sobreescalfats i polsosos, aquests crits, aquesta alarma sense futur. Vindrà un dia on voldreu cridar el vostre disgust davant de la por i el dolor de tots. Aquest dia, ja no n’hi haurà cap més remei que jo us puga dir, llevat del de la compassió que és la germana de la ignorància.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!