Bloc de notes del nét del Tardà

El dia 9 de juny, és marcat en roig en el calendari sahrauí.

No és el roig de la festa, sinó el de la sang vessada per la llibertat del poble del Sàhara Occidental.

És un dia dedicat al milers de sahrauís desapareguts, segrestats, torturats, i assassinats en nom de la cobdícia humana. Una cobdícia que es materialitza en l’ocupació, l’espoli, del país dels sahrauís.

Una ocupació que, malgrat ser condemnada, per il·legal, per la mateixa ONU, continua sent una realitat, una realitat materialitzada perquè els interessos econòmics, allò que algú va titllar d’interessos generals, poden més que els mateixos drets humans, més que la dignitat política. Sobretot si es tracta de drets de gent del sud, d’africans, de moros, de tercermundistes…

Un dels últims màrtirs d’aquesta causa és el jove Said Dambar, mort, ara fa un any i cinc mesos, en circumstàncies no gens clares. Una situació que la justícia marroquina no ha volgut aclarir, i que, ara, en aquesta setmana ha acabat de reblar el clau de la ignomínia, tot fent soterrar el cos del jove, sense haver practicat cap investigació sobre els fets que van comportar la seua mort.

Ara l’han tornat a matar, simbòlicament, fent-lo enterrar sense el permís dels familiars. Una burla més als defensors dels drets humans al Sàhara Occidental, una burla més als mateixos drets humans.

I, dissortadament, tot això és fet amb la major impunitat, sense haver de donar cap explicació; perquè ningú dels qui ho haurien de fer els la demana. Cap de les potències, ni Espanya com a administradora colonial, de iure, del territori, ni la mateixa França, ni els USA, tan amatents, tots ells, a defensar els drets humans allà on els interessa, no han alçat la veu, en tots aquests anys –i ja en són més de trenta-cinc- per reclamar, ni tan sols, una investigació independent dels fets que són denunciats cada dos per tres, de les violacions als drets humans.

Encara hi ha qui deu estar esperant un informe “neutral” dels fets que van ocórrer en el campament d’Gdeim Iziq, a la rodalia d’Al-Aaiun, ara fa més de dos anys.

Mentre, l’ocupant marroquí no té fre en la seua onada de desaparicions, de tortures, d’assassinats… al territori del Sàhara Occidental. L’últim, Hamdi Etarfaui, mort l’últim dia del mes de maig.

Quanta gent més, quantes persones, quants joves, quantes dones, quants homes…més han de morir, o deaparéixer perquè els governants es lleven la bena dels ulls, i la pinça del nas, i reclamen l’aplicació de la legalitat en un territori que encara Espanya no ha descolonitzat, ni de iure, ni de facto?