De res, massa
Telegrames des de Sarrià de Ter
Temps de paneres.
Arribada aquesta època de l’any, comença a haver-hi trànsit de paneres de Nadal. Se’n veu publicitat en fulletons impresos ad hoc. Als aparadors de les botigues se n’ofereixen d’espectaculars, veritables corns de l’abundància. I a les empreses i centres de treball se’n comencen a rebre, destinades principalment als despatxos de beneficiaris de rellevància.
Jo no ho havia vist mai en persona–a Girona no es feia pas- però una imatge nadalenca que recordo d’aquells anys era la del guàrdia urbà de Barcelona situat en una cruïlla cèntrica, cofat amb un salacot i amb guants blancs fins al colze. Dirigia el trànsit i els automobilistes i usuaris de la via pública li anaven dipositant als peus generosos obsequis nadalencs : torrons i dolços, ampolles de xampany, capses de puros, fins i tot un gall dindi … Era també aquell temps de les felicitacions de l’escombriaire, el sereno o el repartidor que desitjaven bon Nadal a canvi d’una estrena o gratificació. L’ “aguinaldo”, bonica paraula en castellà.
Com a contrapès d’aquesta opulència, a la feina hem repetit mil i una vegades una anècdota que va protagonitzar un directiu “de la vella escola”, que ja fa molts anys que és jubilat. Un senyor que mirava molt la pesseta i radiografiava els comptes d’explotació. Era un receptor habitual de trameses, amb contingut usualment alimentari o enològic, i un bon dia rebé un petit paquet. El desembolicà a la vista dels seus col·laboradors i en va extreure l’obsequi : una calculadora electrònica.
-Aquests ! Quin acudit que han tingut, aquests ! Una calculadora : un altre gasto !
-Però, home, senyor X, com pot dir que això és una despesa ?
-Cony ! Un dia o altre li haurem de canviar les piles …!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ostres sí, i que bona l’estampa!! Jo el recordo, al guàrdia urbà, enganxadet pràcticament a Mossèn Cinto Verdaguer, al monument… guardant els seus obsequis mentre controlava el trànsit! Quina gràcia!. Ma germana, el meu avi i jo, passàvem per allà per anar a l’escola cada matí, mentre creuàvem la Diagonal. I si no recordo malament, el meu avi li regalava una caixa de “puros” o, diners? i, de les postals de l’escombriaire!? jo en guardo una, que penjo cada any a l’arbre de Nadal…. al seu darrera s’hi llegeix com un “poema”…. Que bó… I del sereno? autèntica l’època d’aquest senyorque cada hora anava cantant en castellà:el sereeeno… són las doce y sin novedad… Bons records…!