“…libre de extraño yugo”

…libre de extraño yugo

a ti, soberbia matrona,

que libre de extraño yugo

no has tenido más verdugo

que el peso de tu corona

La consonància perfecta de l’idioma invasiu imprimeix intensitat a les figures poètiques i posa en relleu l’ardor patriòtic que inspira versos d’excelsa bellesa.

Ah, però “la soberbia matrona” no dubta a junyir les cultures que va minoritzant a consciència. Ni tampoc li fa res actuar de botxí a les sales dels tribunals o en llocs on brollen, incontenibles, les fonts netes de la llibertat. Pel que fa a la corona, deixem-ho per a un altre moment.

En realitat, les impressionants rimes de Bernardo López García em serveixen de pòrtic per a la declaració següent.

No he tingut ocasió de llegir el document que el Ministerio de Asuntos Exteriores ha elaborat per a protegir l’honor ofés d’Espanya pel discurs dels independentistes catalans. Però crec tindre prou informació després de sentir la tertúlia de la SER del dia 4 de setembre. En l’espai radiofònic esmentat participava la secretària d’Estat, Irene Lozano, model il·lustrat cum laude del nacionalisme dur espanyol. Si observem la polivalència editorial d’aquesta periodista i escriptora, descobrirem que, entre els mitjans aparentment adversaris, hi ha un nexe comú i superior que els agermana en un sol objectiu: delenda est Catalunya. Sobre aquest aspecte, cal recordar que els nacionalismes veritablement perillosos són els avalats per un omnímode aparell repressor i la força bruta exclusiva com a “arguments persuasius” de l’estat establit des d’una preeminència discutible. És veritat que en el club nocturn al·ludit s’oïren, tímidament, algunes objeccions, sobretot, en el punt nuclear en què s’afirma la violència dels “golpistas”. Tímidament, perquè la directora del programa no hauria consentit impugnacions ni desviaments del seus propòsits, puix que fa temps que qualifica els dos milions de catalans díscols de traïdors. I aquesta qüestió és precisament el tema central del present text.

En primer lloc diré que és humanament comprensible que un estat polític intente justificar davant de l’opinió pública mundial uns actes absolutament condemnables perpetrats pels poders de l’Estat. Em remet a les proves audiovisuals que certifiquen brutalitats per la part “constitucionalista”: a hores d’ara, les ocultacions del pretèrit són impossibles en virtut dels nous poders tecnològics que coadjuven a la denúncia i la consolidació de la democràcia autèntica. Tanmateix, trobe interessant advertir també que instruments tan decisius com la justícia i les forces de seguretat participen del rent castellà que fermenta la idiosincràsia espanyola: inexpugnable a conceptes com l’harmonia igualitària –real i no sobre el paper mullat de les lleis ornamentals–, així com al respecte imprescindible a la diferència. Ja sé que pel mig hi ha una Constitució, però és útil analitzar les circumstàncies en què fou redactada: sota la síndrome de l’amenaça. Per tant, de cap manera estic exposant un tema anacrònic, perquè els fets demostren, com més va més, la contemporaneïtat i vigència de les meues raons.

I com que l’orgull espanyol, armat amb la gran panòplia on es fonen les togues, les armes i els incondicionals difusors de les idees, no consenteix discrepàncies sobre l’estructura del propi estat, ara es veu obligat a tapar-se les vergonyes en una agònica reacció dialèctica per la deplorable imatge que ha donat, dóna i donarà de si mateix: la imatge patètica d’una idea impossible que no dubta a colpejar tot aquell que es rebel·la contra la submissió. I perquè un constructe polític fonamentat en la por és, per definició, inviable: a més d’injust, perquè fa doblegar els agents necessaris de l’agregat, diversos lingüísticament i culturalment, al poder unívoc d’una vedet autocoronada.

També mereix màxima atenció la incapacitat dels dirigents rebels per a calcular la resposta d’Europa i el grau de ràbia que suscitaria, en la mentalitat acastellanada, una revolta com la que començà el setembre del 2015 i culminà l’octubre del 2017. Falses expectatives? Mala gestió dels temps? Excessos d’improvisació? Ingenuïtat? Precipitacions i presses? Tant se val. Europa no és la unió ideal de la voluntat emanada dels seus pobles originals, sinó un consorci d’estats on els interessos estrictament materials i econòmics conformen la raó de ser. Per això abandona la sensibilitat dels pobles que la integren al darwinisme desintegrador.

No et deixes engalipar, lector: Espanya és com Narcís, que s’enamora de si mateix. Però el que patim les nacions ocupades només pot reflectir-se en un sol espill que és Castella. Així és quan, durant més de cinc segles, manté un únic discurs autoreferencial assentat en el dret de conquesta. L’artefacte, onerós i arrogant per a les colònies, havia d’esclafir una dia o un altre. Però qui pense que els poders de l’estat aconseguiran eternitzar un domini refermat en la prepotència, s’equivocarà. Perquè amb privacions de llibertat, caceres ideològiques, ridícules sostraccions de colors i mètodes enemics de la concòrdia, no fan altra cosa que estimular les consciències fartes d’humiliacions. Ara bé, i tornant al document treballat entre Borrell i Lozano, insistisc a desmuntar la mentida clamorosa que nega el pacifisme intrínsec del moviment català: civisme en estat pur que representa una autèntica revolució històrica i que és tan greu com ignorar el dret a l’autodeterminació dels individus i dels pobles. Per aquests motius, qui signa el present article declara admirar a tot aquell que s’enfronte a les imposicions, que proteste de manera inerme però ferma, a allò que considera injust i que penge el llaç que vulga al lloc que estime convenient. Sempre, naturalment, que no interferisca en la llibertat dels altres.

Quan la soberbia matrona assumisca que els virregnats corresponen als temps passats, ja parlarem libres de extraño yugo.

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *