Llaços de dolça mel i ira d’amarga fel

Llaços de dolça mel i ira d’amarga fel

La ministra del negociat corresponent del govern de Madrid assigna el mateix grau d’infracció als qui posen llaços grocs que als qui es dediquen a llevar-ne.

No obstant la salomònica sentència, el conflicte mereix una anàlisi que situe l’afer en les coordenades oportunes. Perquè és menester definir i matisar les característiques dels dos blocs enfrontats. Sols així, el ciutadà “informat” pels mitjans estrictament pro espanyols podrà fer-se una idea de la realitat. Encara més, m’atrevisc a proposar que la ministra examine el problema des d’un prisma diferent. I diferent vol dir no partidista, perquè si el cas es produïra al contrari, no dubtaria a criticar els arrasadors dels llaços. ¿S’imagina el lector un escamot de sicaris violents arrancant imatges de la Mare de Déu dels Desemparats penjades per persones pietoses, als balcons públics o privats? ¿Serien considerades en paral·lel o al mateix nivell les dues actituds? Els talibans dinamitadors d’estàtues, de patrimoni propi, ¿són equiparables als que esculpiren les obres artístiques? No. I ara que ha eixit a rogle, els valencians en sabem bona cosa, de destruccions. És clar, mentre alguns es dediquen a construir, la facció tèrbola maquina –i executa sense miraments!– la maniobra repugnant devastadora. D’altra banda, ¿no pot ser, precisament, la intel·ligència creativa i pacífica la que excita l’odi reprimit causat per una enveja ancestral? S’entén que un Estat acostumat a véncer mitjançant la coerció –legal o de força–, no se senta còmode davant d’una demanda legítima i democràtica. De manera que, aplicats els resultats dels algoritmes pertinents, podríem concloure un parell de fets irrebatibles. El primer és què aquells que posen llaços ho fan perquè estimen la terra lliure d’interferències. El segon constataria que el motor dels profanadors és mogut pel combustible contaminant de la ràbia: capteniment habitual del dret de conquesta basat en l’espasa. Per tant, la pretensió d’adjudicar mèrits equivalents pot ser un volantí dialèctic i prou. Perquè, vejam: els plats de la balança ètica ¿pengen en un pla d’igualtat? De cap manera. No són, doncs, equidistants, com agrada divulgar a les ments pro gàbia indivisible. Heus ací la diferència. En conseqüència, la meua modesta opinió és que els impulsos pacífics i creatius no mereixen ocupar la cel·la reservada als delinqüents. No són comparables, senyora ministra.

En definitiva, un llaç groc significa un cant a la llibertat; arrancar-los mostra la desesperació podrida generada per la misèria intel·lectual.

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *