Encara diuen…

Encara diuen…

Encara diuen i encara es pregunten per què han forjat un reducte d’individus que detesta tot el que ve de ponent. No és cert… del tot, perquè hi ha gents senzilles i amables vingudes de les Castelles que no han tingut la necessitat d’entendre’ns. Sí, necessitat —som flagrants culpables de l’omissió d’aquesta exigència—, comprensió i respecte. En efecte, ni ens han respectat, ni ens respecten ni ens respectaran. No mentre la submissió siga el catecisme d’una majoria. Per això no seria just generalitzar: també hi ha valencians ferms i valencians bords (cadascú que s’incloga en l’apartat corresponent). De manera que allà i ací passa com en totes bandes. Però cal no oblidar què i qui ha arrancat i enverinat la gestalt dels indígenes fins a generar metàstasis autoimmunes. Un dels principis actius del beuratge culturicida és la preeminència exclusiva del formidable idioma de Rita Barberà (al cel sia). Un altre component radica en el relat que, històricament, t’imposen i et tracen els guanyadors, velis nolis. Heus ací, doncs, com el poder canalitza, pro domo sua, els sistemes educatius i divulgatius com ara els mitjans d’adoctrinament disfressats d’informació. Mitjans públics i privats en col·laboració amb un llarguíssim etcètera. Si tenim en compte aquestes premisses, què es pot esperar de la mentalitat configurada en la clonicitat ideològicament eugenèsica? Ja ho hem dit: la submissió incondicional. No ens enganyem: des de fa segles els valencians som el banc de proves on es construeix la famosa, destructiva i nociva unitat pàtria. Unitat que requereix la prèvia destrucció de les altres pàtries. Tampoc no és estrany que els còrvids autòctons abduïts i els llefardosos jutges inflats de supèrbia interpreten les lleis –sempre!!– en perjudici del més feble. No importa caure en el ridícul o en l’esperpent que fa baquejar de riure tot un continent civilitzat: el que val és la immaculada hidalguia suposadament transgredida. Diu l’historiador britànic Perry Anderson que quan a Espanya es parla de coses d’honor, un home honrat ha de posar-se a tremolar. Així, tenim que les elits de la judicatura espanyola no dubten a perseguir i empresonar hòmens i dones plens de raó. Perquè la proverbial i proterva malignitat del nacionalisme amb poder és més forta que la justícia. I aquest comportament esdevé més malèfic que l’odi compulsiu a una cultura que no siga la pròpia. Ells ho entendran.

També al·leguen des de les togues negres com el tió, i des de les files abdicants, que els qui intentem mantindre la decència invoquem batalles antigues i que s’ha d’oblidar el passat. Això voldrien els sepulcres emblanquinats tallats en la fèrtil pedrera local, sobretot quan eixe pretèrit delata la sostracció de la memòria pròpia. El passat és la memòria, cavallers; i la memòria és el fonament sobre el qual s’alça la dignitat.

Escric aquestes ratlles pocs dies abans de les primàries on es delibera qui ha de subjectar les regnes del Partit Popular. A mi em resulta alié. Ultranacionalistes de bressol, un d’ells designa la situació de Catalunya com d’apartheid. ¿Com s’hauria de considerar, ínclita i exigua aspirant al tron de la dreta extrema, quan els seus dominen l’escena pública a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears? ¿Com s’ha d’expressar la violència física i psíquica i la pràctica de la reserva dels dret d’admissió? Sens dubte, dret de conquesta. Bé, si algú està interessat a saber què és la immersió lingüística total i la repressió fora de les aules, l’il·lustraré personalment. En fi, què pot saber Soraya S. de S. d’apartheids, d’humiliacions i de sentiments profanats pels supremacismes, sobergueries i arrogàncies que ella representa?

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *