La integritat de les pàtries

La integritat de les pàtries

¿És possible que un estat agrupe diverses pàtries? La resposta és un axioma històric: sí. Ara bé, ¿una de les pàtries pot desintegrar les altres en benefici propi? Pot fer-ho si té la força necessària. Però com es concreta eixa força? Analitzem-ho. El primer estadi del procés aglutinant s’aconsegueix a través de les armes o dret de conquesta(1). Una vegada culminada l’explotació de l’èxit, la pàtria més poderosa basteix institucions que legitimen una supremacia que ella mateixa s’atorga. Per tant, assumeix l’exclusivitat de l’ús de la violència (Max Weber), ordena una cambra legislativa –pro domo sua–, crea la judicatura, munta un aparell burocràtic/administratiu, etcètera. Aquests elements són suficients per a blindar el constructe que tractarà de cohesionar a força de consens. Però com s’aconsegueix el consens? Nombrosos i lúcids intel·lectuals d’arreu han explicat les claus de l’acceptació general d’un determinat relat. El lingüística nord-americà Noam Chomsky, un dels científics més profusament citats d’uns quants anys ençà, diu sobre la qüestió que intentem ressaltar: «[…] anomenem fabricació del consentiment els missatges indetectables oferits pels mèdia, operació sibil·lina que estalvia l’actuació més visible del poder polític». Abans que l’americà, Antonio Gramsci, en els quaderni del carcere, ho expressava així: «L’hegemonia és el domini ideològic i cultural aconseguit mitjançant la fabricació d’un consens social bastit a través del control de la cultura i de les institucions del país». Pel que fa al relat, Eric John Hobsbawm incorporà a les disputes historiogràfiques allò de la invenció de les tradicions. Però possiblement aquest historiador no va ser el primer ni l’únic a adonar-se de les “creacions llegendàries” amb determinades funcions didàctiques. Pedagogia, en definitiva, subjugadora de voluntats. De fet, els cronistes de l’edat mitjana ja pensaven en clau legitimadora, ja fóra territorial o dinàstica.

Creure ara en la puresa immaculada de les històries referencials de qualsevol pàtria seria entrar en el món de la quimera. Per això la possessió del relat i el desplegament convenientment adobat significava –i significa– el domini sobre les consciències.

D’altra banda, no hem de negligir mai la força succionadora representada pels mitjans de comunicació. Tant els d’abast estatal com els locals, amb comptadíssimes excepcions, submergeixen el ciutadà en un clima afectiu alimentador de l’única realitat en què semblen viure les majories.

El problema apareix quan alguna d’eixes pàtries no s’avé a desintegrar-se. Perquè les lleis –constitució inclosa– naixen del nucli dominant on no tenen cabuda raons ni sentiments que posen en qüestió els privilegis d’una de sola. És el moment de contemplar el dret indiscutible de ser d’una col·lectivitat. ¿Es pot suprimir en nom d’un bé superior? Sí? Pensem que no. Mentre no es reconeguen les identitats de manera equitativa –sense predominis previs– no hi haurà la pau desitjada. I, sobretot, serà imprescindible el respecte imperatiu, incondicional, il·limitat i absolut envers les diferències. Eixe, i no la submissió, és l’únic camí que condueix a la concòrdia. Però… es persegueix la concòrdia o el domini?

(1) El dret de conquesta no figura entre els drets humans.

Vicent Moreno Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *