La màquina secreta

La màquina secreta

—Bon dia amic, el trobe més amoïnat que de costum: com si no haguera dormit bé.

—Calle, calle, que m’han dit que el govern de Madrid té una màquina que investiga dins del cap de les persones. Una màquina que sap tot el que hem pensat, el que pensem i el que pensarem.

—Això seria el Nostre Senyor!

—I tant, però la màquina no és per als que van al cel, sinó per als que ens tenen segrestats.

—No dramatitze, home, que tindrà un atac de feridura.

—Dramatitze? Ja veu el que han fet amb els que no pensen segons què: els claven a la presó o els fan fugir a països sense màquina. De manera que no faça broma amb estes coses. Si ja han desxifrat el que he pensat del president del govern i de l’altre xicot alt com un pi, m’emmanillen i m’assenten davant d’un jutge que viu de fer-li el joc a la màquina?

—I tornem-hi amb la màquina. No en sap una altra? No deu ser que vosté és una mica paranoic?

—Què!? Ha vist el que diuen els diaris?

—Encara no.

—Doncs els té al costat, damunt del taulell. Peguem-los una ullada i se’n farà càrrec.

—Ja ho veig: les llengües no castellanes atempten contra el progrés!! Qui ho havia de dir?

—Per això, bon amic, ens poden declarar reus de sedició o de rebel·lió quan els rote. A mi, que no sóc capaç de matar un sabater en un toll, em tenen fitxat. La màquina desencripta i escaneja els lòbuls reals del cervell encara que estigues mirant una foto de l’Scarlett Johanson.

—I creu que jo també estic exposat a l’influx de la màquina? Estic nerviós.

—Com? I tant! La màquina funciona per ones de baixa freqüència, i quan dic tots, em referisc als assimilats o als ocupats o conquistats, que d’eixa manera ens tracten les televisions i els diaris. Només se salven els que han passat a l’enemic.

—Home, tant com enemic, no m’atreviria a dir-ho. No?

Faça la prova. Establisca conversa amb un de Ciudadanos i parle-li en valencià: ja vora quina alegria li dóna.

—No havien quedat que arriben a la política per regenerar i modernitzar l’estat?

—A modernitzar? No siga il·lús. Nasqueren per a combatre la petita recuperació de la dignitat dels que parlen com vosté i com jo. El que volen és tancar a la manera joseantoniana la unicitat sagrada de la Gran Castella.

—No diga eixes coses, que em vénen calfreds. Ai, quines paraules i quines idees.

—Ja li ho dic, faça un experiment i ho comprovarà. Ara acabe de prendre el café, que es deu haver refredat amb tanta xarrera.

—I si férem un esforç i canviàrem de llengua?

Ah, eixa qüestió ja l’han resolta milions de persones abans que ho plantejara vosté. Però no ens ha valgut de res. Als valencians, vull dir. Ja sap: com més moixos, més castigats. No perden res. Rebem la llei del garrot i ni tan sols alcem crits de protesta. No volen valencians valencians; prefereixen valencians castellans.

—Que no exagera una mica?

—Li ho torne a demanar: observe l’entorn. Llegisca les etiquetes dels productes, mire els quioscos, senta els cardenals, els bisbes i els canonges. Vol que continue?

—No cal. Té raó.

—Sí, però la raó no és cap raó.

—I què podem fer-hi?

—Doncs, mire, hi ha dos camins: vergonya o claudicació.

—M’ho pensaré. Si abjuràrem… però, és clar… En fi, fins un altre dia.

—Adéu, bon amic, vaja alerta, les ones radioelèctriques són invisibles. En efecte, com nosaltres.

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *