NOMÉS EM CONVENÇ LA CUP ARA MATEIX.

 

Jo crec que el dilema que es plantegen els partits polítics independentistes en aquests moments és: continuar amb l’autonomisme o continuar lluitant per la república. I això va més enllà de l’estètica de cada partit en la que podria semblar que tots defensen el mateix: continuar lluitant per la república. Però no és casual, per exemple, que ahir el candidat Turull no cités la República ni una sola vegada. O que diputats tant importants d’ERC com Marta Rovira, Carme Forcadell o Dolors Bassa renunciessin al seu escó atemorides de que el Tribunal Suprem no els hi faci pupa.

L’actuació dels partits majoritaris de l’independentisme ha estat autonomista gairebé des del primer moment: per què Carles Puigdemont no va arribar fins al final i es va instaurar la República? Per què, una vegada votada al Parlament de Catalunya els nostres líders no se l’han cregut i han tocat el dos immediatament o bé, encara pitjor, s’han sotmès als tribunals de l’estat espanyol, del que ja no formem part? Per què avui divendres s’hi continuen sometent i van a Madrid, algunes d’elles renunciant al seu escó al Parlament per fer una mica de pena? És que els dirigents dels nostres partits majoritaris – PDECAT i ERC – no s’han cregut mai això de la independència ? No és exactament això, crec.

Crec que el que ha passat és que teníem a uns independentistes de saló al capdavant dels nostres partits. Eren capaços de fer grans mítings patriòtics, grans discursos, grans brindis al sol, però quan espanya ha reaccionat amb tota la ràbia neofranquista de que és capaç s’han cagat a les calces i han pensat que potser és millor dedicar-se a una altra cosa i no complicar-se la vida, que amb l’autonomia al cab i a la fi ells vivien la mar de bé, sense perills d’anar a la presó, de que els fotéssin el patrimoni o d’haver-se d’exilar fins no se sap quan.

Consti que jo no només culpo d’aquesta situació als nostres dirigents: penso que els independentistes de base som igualment culpables d’aquesta situació. Quam se’ns ha plantejat fer una vaga per a defensar la república hem pensat que el nostre calaix o el nostre salari eren intocables i davant la disjustiva, monarquia o república? nosaltres no hem contestat com Cambó: Catalunya!, sinó calaix i així hem deixat – tot s’ha de dir – amb el cul a l’aire als nostres dirigents que potser han sentit que sense un poble prou valent i decidit al darrera no valia la pena que ells es juguessin la llibertat i el patrimoni.

Davant d’aquest allau de decepcions crec sincerament que calen uns moviments molt importants al món independentista: cal renovar els seus dirigents de manera que els que hi estiguin al davant siguin capaços d’arrivar fins al final sense por a les conseqüències personals que pugui tenir per a ells. I cal un poble molt més decidit que el que hem tingut fins ara: només amb manifestacions i similars mai no serem independents.

En aquest context, penso que el millor que pot passar és que hi torni a haver eleccions. Es cert que l’independentisme les pot perdre, però això no seria cap drama. Montilla i Maragall van ser presidents de la Generalitat i després va venir l’onada independentista. I, a més, els catalans, després de tot el que ha passat, tenim tota la sensació a triar una altra vegada perquè molts tenim la sensació que ens volen donar gat per llebre bàsicament per resoldre l’embolic en el que els ha posat la seva incoherència ( ser independentistes de saló i cagar-se a les calces a l’hora de la veritat ).

Jo continuo sent més independentista que mai, perquè espanya m’ha demostrat que és un monstre neofranquista rabiós i anticatalanista del que hem de marxar el més aviat possible. Però ni ens serveixen els vehicles amb que volíem marxar fins ara ( PDECAT i ERC ), ni ens serveixen els pilots ( Puigdemont i Junqueras ). Potser la CUP sigui el vehicle adequat i les seves assemblees el millor pilot.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *