Rellegint Gaziel, entre el retorn dels esdeveniments i el caos

 

Ara, més que mai, Gaziel torna a ser plenament vigent -si és que algún  cop ha deixat de ser-ho-, per les seves acusacions i per la seva crítica a un historicisme dogmàtic i inoperant. Les seves “Meditaciosn en el desert”, escrites en ple franquisme, esvaïdes les falses esperances de la prompta desaparició d’aquell abjecte règim després de la Segona Guerra Mundial,, són més actuals que mai. Ara, igual que llavors, ens trobem en un moment d’un gran desencisament, on les esperances de ser un país minimament normal cada cop són menors, i on les castes que es reparteixen les engrunes de poder que ens han assignat pugnen en una lluita indigna per aconseguir quatre molles del pastís “in aeternum”, tot avantposant els seus mesquins interessos particulars a qualsevol altre objectiu. Com llavors, no podem obteir cap solidaritat dels intel.lectuals espanyols, cada cop més atrinxerats en el seu unitarisme, i veiem com hi ha massa postures acomodatícies i que defugen el menor compromís amb el país, en uns moments, a més, crucials, per motius demogràfics, lingüistics i econòmics.

Cal rellegir aquestes “meditaciosn” per adonar-nos com per a Gaziel la història queda reduïda a quelcom sense sentit, desgavellat i que no es pot subordinar a lleis immutables, coinciint amb les tesisi de Popper, en la seva “Misèria de l’historicisme”, i fins i tot anant més lluny que aquest en desqualificar la història com a “pura zoología” i “immunda barreja”, sota la qual “corren igual que escurçons i escorpins el crim i la traïció, l’’egoïsme i la mentida”.Una concepció que , indubtablement, deu molt a les seves vivències negatives en aquells anys. Tot i que no tira definitivament el barret al foc, encara resta una possibilitat: “per salvar la pell cal el cor fort”, com no s’està de dir-nos; no endebades Gaziel va ser deixeble de Bergson, un dels principals representants del corrent filosòfic vitalista, basat en l’”’élan vital”. Llavors, igual que ara, ens atreviríem a dir, el futur pertany als qui facin el cor fort i aconsegueixin sobreposar-se i destacar.

Llegint aquesta obra i contemplant amb una certa distancia els esdeveniments històrics podríem estar temptats a girar-nos d’esquena a la història i a desqualificar-la totalment. Seria, però, un greu error; si de cas el que no hauríem de fer és sacralitzar-la i creure en un determinisme històric inevitable i pressumptament científic. És contra aquesta actitud contra la que ens prevé Popper, un desl màxims desacralitzadors de la presumpta inevitabilitat de les lleis històriques, i, en coseqüència, de les tesis propugnades pel marxisme més ortodox. Tot i que ell no desqualifica totalment la història, sempre queda oberta una sortida, una nova interpretació no dogmática; en el seu cas des de la reflexió i pel que fa a Gaziel des del trauma viscut -plenament comprensible- davant la barbarie i l’abjecció contemplades… I estaríem tempttats a dir que serien una barbarie i abjecció que es tornen a repetir, cíclicament…. Tot i que no per cap llei immutable, sinó simoplement per la mateixa condició humana; per això cal tenir en compte els fets passats, com a ensenyança, però sense pretendre predir el futur, cosa que seria una utopia inabastable. Com afirma Popper “la història no té sentit”, no s’en poden inferir lleis que pronostiqun una inevitabilitat d’aconteixements, no. Si de cas el que cal fer -la feina de l’historiador- és establir un ordre en el caos i ordenar els fets històrics, els quals poden servir, això sí, per un cop succeïts, incorporar, humilment, certes ensenyances pel que fa la conducta humana…

Joaquim Torrent

Afegeix un comentari