Bloc Tibidabo

Probablement molts de nosaltres  servarem en la memòria, de manera perenne, aquest episodi desencadenat pel maleït virús d’origen asiàtic. I no tant pels seus efectes directes, tot i que, malauradament, per a algunes persones concretes aquest será el cas, sinó pel que significa, pel seu valor simbòlic, per delimitar un “abans” i un “després”, i també pel seu paper com a agent catalític d’uns canvis que si bé haurien arribat sense el virus ho haurien fet més tard. De la mateixa manera que el segle XX no va començar realment fins a l’acabament de la Primera Guerra Mundial, la fi dels vells imperis i la instauració del règim Boltxevic ,  uns fets acompanyats, cal no oblidar-ho, per l’extensió, i posterior acabament, d’una altra pandèmia, en aquest cas l’anomenada “grip espanyola”, pel que fa al segle XXI podem dir que aquest  comença de veritat  amb la irrupció de la Covid-19. Una pandèmia que a més dels seus efectes letals directes actua com a catalitzador de processos ja iniciats i que en part tingueren el seu preludi en la cris del 2008. Segurament molts dels nous canvis haurien arribat igualment, però l’actual crisi els ha fet arribar més d’hora i de manera més completa.

És indubtable que aquesta irrupció de canvis de vida, així com la reflexió induïda, provocada tant per la magnitud de les xifres d’encomanats i morts com per les limitacions i reclusións forçades, causaran pregones  transformacions, tant materials com de pensament, individual i col.lectiu, i es reflectiran en la manera d’organitzar-nos. Més teletreball, menys mobilitat banal i irracional, més estimació per allò local i proper, més conscienciació del malbaratament d’energies i recursos, i també una profuna introspecció, que ens farà replantejar quins són els nostres valors i veritables necessitats. Ara sí que podem dir que el segle XXI és aquí;  hem travessat un llindar nítid.   Si tenim prou coratge i  ho sabem fer ens en podem sortir, però també cal dir que el llistó és molt elevat i que ens haurem d’enfrontara tots els reptes que infantilment i banalment havíem anat posposant, amb el risc que ens esclatessin als nassos.

Potser, precisament, per haver-nos fet baixar del pedestal i haver-nos obligat a mirar la realitat cara a  cara  fins i tot li haurem  d’estar agraïts, a aquest virus, convertit en un sever toc d’atenció que ens ha fet adonar de la   nostra fragilitat i que seguíem un rumb equivocat i autodestructiu. Tant de bo ens en sortim!

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!