Bloc Tibidabo

Avui és festa a la ciutat, una festa una mica especial. No ho acaba de ser del tot. Mentre ballen els gegants i els nans de cartró pedra  en un centre de la ciutat absolutament turistificat arreu dels barris se senten sorolls de reparacions i es veuen operaris traginar estris…  Podríem dir que hi ha una mitja marea, un mig flux, a diferencia d’altres festius, que ho són a tot arreu.

Contemplar aquest flux humà deixa un cert pòsit en el pensament i ens revela com és de diferent el barri quan no hi ha activitat laboral. Cal prestar-hi atenció, iqual que en altres aspectes. Cal esbrinar subtilment i amb sagacitat què hi ha al darrere de les imatges. Una capacitat que a molts catalans ens ve donada per haver hagut de suportar des de sempre una opressió i un afany constants -sota formes diferents- per fer desparèixer els nostres signes d’identitat, especialmente el més visible, la llengua, i que ens fa veure  allò que a mollta altra gent passaria despercebut, com a víctimes d’un perllongat intent d’etnocidi que som i que ens permet d’advertir-ne, en fets quotidians, tot i que aparentment semblin irrelevants,  els seus senyals. Ara que està tant de moda parlar de micromasclismes paral·lelament també podríem esmentar els microetnocidis, tot i que en puritat no serien episodis independents, sinó que formarien  part d’un tot, del mateix i continuat -gran- procés d’etnocidi al qual estem sotmesos els catalanoparlants.

En els veritables festius predomina al barri la gent més o menys de sempre i no es fan tan evidents els darrers grans canvis poblacionals que hem sofert, fins i tot el català se sent més i no ens sentim tan forasters com en els dies laborables, quan la gran massa de persones subordinades es fan presents, i amb ells el castellà com a lengua franca imperant, al capdavall la llengua del món econòmic i de l’empresa. Unes persones que solen residir a zones suburbanes, que foren creades  -no ho oblidem-  per obtener grans beneficis per determinats membres  -entre els més situats al cim i, també, els més castellanitzats- de les elits autòtoctones, i on s’hi encabí la immigració de parla castellana peninsular, sense serveis i desconnectada de la resta de la población, la qual, en els darrers temps ha estat en gran part substituïda per població del tercer món; atès que molts dels antics immigrants han prosperat -però no necessàriament s’han integrat- i s’han anat i han  conformat noves capes socials.

Desenganye’m-nos, a l’hora d’obtenir  benefici  -per totes bandes- no es mira prim en qüestió de llengües, els empresaris  volen beneficis, igual que els treballadors, en forma de salaris. I no cal parlar de culpes o maldats intrínseques -que no es confongui ningú- , sinó d’acomodament o sentit pràctic -una altra cosa és que això ja vagi bé a determimades elits- , és així. Ni els uns ni els altres estan, però,  per disquisicions filològiques o per sentimentalismes, van de cara al gra, i els polítics no gosen canviar-ho, sota risc de no ser votats, en una espiral nefasta i irremeiable que exemplifica de manera paradigmática  -per damunt enganyívols i interessats maquillatges- com som un poble dependent i desproveït del més mínim poder; fins al punt de ser incapaços d’imposar als forasters la nostra parla, immersos en un procés que si no som capaços de revertir-lo  cada cop creixerà més i  ens sotmetrà a un flux que  ja arriba arreu i que comenca a convertir-se en inundació permanent…

J. Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!