Bloc Tibidabo

Des de posicions com a mínim irreflexives s’ arriba a comparar processos immigratoris en els grans estats consolidats , i amb tots els mitjans al seu abast, amb els mateixos processos quan incideixen sobre les anomenades nacions sense Estat. Només des de posicions esbiaixades i interessades es poden posar en peu d’igualtat ambdós processos. No pot ser el mateix que arribin grans quantitats de persones a un país que ni surt als mapes ni té escola pròpia i la seva llengua està totalment marginada que què ho facin a un país amb totes les estructures d’ un Estat al seu servei i amb la llengua pròpia en posició hegemònica -normalitzada, vaja-; i si bé és cert que hi ha llocs on la negació dels trets propis és absoluta també és veritat que en altres llocs aquesta marginació és relativa, però tot i això tampoc -en el cas de les nacions sense Estat , i per definició- no s’ hi arriba a una normalitat plena. Un estat de coses que ja fou estudiat pel professor Joan Becat, de la Universitat de Perpinyà, el qual se centrà en l’ impacte de les migracions en les cultures no dominants.

Cal dir, a més, que entre països sobirans “hi ha categories”: no són el mateix països immigratoris per excel•lència, com els USA, Canadà o Austràlia que països europeus, com per exemple Itàlia o Alemanya, tot i tenir tots plena capacitat per integrar els nouvinguts en les respectives cultura i llengua oficials. I cal reconèixer que en el primer grup la integració sempre serà més fàcil en no haver-hi una població indígena significativa –llevat dels amerindis i aborígens, a diferència dels països europeus on aquesta és majoritària. D’aquí que als països d’ immigració per antonomàsia l’ adaptació dels nouvinguts sigui més fàcil i que no hagin de patir gens per la integració lingüística, ja que tots els immigrants es deleixen per parlar-ne la llengua –l’ hegemònic anglès, llevat de al Quèbec, que si de cas seria una altra qüestió…

És evident que pel que fa a Catalunya ens trobem a les antípodes dels grans països immigratoris en relació a les possibilitats d’ integració. Així no ens hauria de sorprendre la manca d’ interès per la llengua del país que exhibeixen molts grups d’ immigrants: és ben significativa la posició, com a mínim, de passivitat de molts col.lectius llatinoamericans, i que contrasta vivament amb el deler que tenen els seus compatriotes per fer servir l’ anglès i abandonar l’ espanyol als USA. I no només aquests col.ectius, sinó també molts xinesos, paquistanesos i d’ altres orígens. És clar que sempre hi ha excepcions, però no són prou significatives ni generalitzables a tot el territori; precisament a l’ Àrea Metropolitana de Barcelona, que és on és cou el futur del país, és on són més escasses… I que no se’ns entengui malament! Aquí no estem jutjant actituds, sinó simplement descrivint una realitat que molts cops s’ intenta amagar i no es vol corregir. Una realitat, però, que objectivament, té diverses causes, la primera, evidentment, la manca de poder polític propi, però també el ser la llengua del país una llengua no majoritària, i a més tenir unes xifres absolutament desproporcionades i inusualment altes d’ immigrants -molts dels quals vinguts en lapses de temps molt curts- en relació a la població autòctona , la qual a més no destaca, precisament per les seves altes xifres de natalitat, i tot plegat conjuntament amb l’ existència d’ un paradigma socioeconòmic sovint imposat i basat en el diner fàcil i l’obtenció de beneficis immediats sense tenir en compte cap possible efecte “colateral” advers. Uns efectes que no sembla que inquietin gaire les nostres (sic) elits, majoritàriament subordinades a les elits estatals i mundials, en una posició ben secundària i provincianitzada.

Aquesta és la situació, un cercle viciós nefast i molt difícil de trencar, propi de societats mancades de sobirania, com la nostra, i amb greus contradiccions internes irresoltes, i, el que és més greu, sense ganes ni intencions de ser resoltes, degut a molts tabús, complexes i nèrcies que ens impedeixen mirar la realitat de cara.