Joaquim Torrent
El darrer número de la revista matarranyenca Temps de Franja ens assabentava de la mort de l’antic rector de la Vall del Tormo i del Mas del Llaurador, mossèn León Andia, a pocs anys de fer el segle d’edat. Serveixquen aquestes línies per mostarr el meu reconeixement a la seua figura i a la seua tasca per la llengua, en uns temps, precisament, que això tenia molt més mèrit que ara. I no us pensèsseu que hem avançat gaire. A hores d’ara la postura de l’ Església davant la nosta llengua deixa molt a desitjar. D’aquí el gran mèrit de mossèn León, que en ple franquisme i tenint-ho tot en contra prengué la insòlita i valenta decisió de defensar la llengua dels seus feligresos. Quina diferència amb l’actitud d’altres mossens! I no és qüestió de personaltzar, simplement de destacar, per contrast, la gran visió i generositat d’un home excepcional, que tot i ser de llengua materna castellana, comprengué des del primer moment que si volia servir el poble li havia de parlar en la seua llengua i fer tot el possible per dignificar-la. Pel que sembla, però, el seu exemple malauradament no ha fet forat i ens trobem força capellans reacis a emprar el català; i no tots són d’avançáda edat, no, també n’hi ha de jòvens que actuen com a veritables agents castellanitzadors -només cal recordar la pel·lícula “Aguaviva”. Tant de bo hagueren existit i existissen molts més mossens Leons. D’una altra manera anirien les coses…
Ara per ara l’actitud de l’ Església a la Franja deixa , però, molt a desitjar. Es una actitud idèntica i paral·lela a l’ existent al País Valencià, tal com Alfons Gacia Valencia, fent-se ressó de l’informe d’un grup de sacerdots valencians, ens explicava en un memorable article publicat a Levante. Hi carregava contra la castellanització de l’ Església valenciana -la qual ja ve de lluny-, després de constatar com el català és pràcticamenbtt absent en els plans de formació impartits en els seminaris, cosa que imposiblilita que els futurs capellans prediquen i preguen normalment en català. De det l’ Església és, de totes les institucions significatives del País Valencià, la més refractària a la normalització lingüistica, i les entitats que treballen per la llengua sempre han topat amb l’apatia generalitzada del clergat i el boicot dels respetius bisbes -no us sona, això?. Així, sense formació en català, s’esdevé al País Valencià -i a la Franja- la condemna a mort de la llengua autòctona , en el millor dels casos destinada a la marginació i a l’ús folclòric.
Concloïa, Garcia Valencia, afirmant que l’ Església es desqualifica teològicament si es pensa que únicament li cal el castellà per a evangelitzar, i que les conseqûencies pastorals de transmetre un missstage de salvació en llengua estranya són incalculables i perversos.No podem meys que donar-li tota la raó i lamentar la persitència d’aquestes actiuds, al mateix temps que constatem com el nostre reconeixement a mossèn Leon no para de crèixer cada dia que passa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!