Joaquim Torrent
Cada cop que intentem reclamar els nostres drets, per minsos que siguin, la caverna mediàtica, sense mai defallir, du a terme una intensa i desmesurada campanya, que té com a bèstia negra tot allò que faci olor al que ells anomenen “nacionalisme” -sempre que sigui no espanyol, és clar. El problema radica no tant en la forma -tot i la seva impresentabilitat- com en el fons. És a dir, en la manca d’escrúpols i la irresponsabilitat de certs mitjans de comunicació capaços de saltar-se tots els límits ètics i deontològics. Ens trobaríem, així, davant un fenomen sense equiparació possible en cap estat de l’Europa Occidental i estrany a una tradicíó de convivència democràtica, més aviat propi de països com Turquia o les repúbliques centramericanes, i -el que és molt pitjor- amb força coincidències de fons -salvant les distàncies i amb totes les excepcions que es vulgui- per part dels mitjans protagonistes amb l’actitud de la radiotelevisió sèrbia quan l’agressió a Kosovo, per no esmentar altres exemples encara més execrables…
Aquests mitjans de comunicació, que configuren un conglomerat depenent de grups mediàtics lligats directament al Poder -bàsicament políitic i econòmic- radicat a Madrid, estan units per l’odi visceral a qualsevol reivindicació o signe d’identificació del nostre poble, i hi podem trobar tant ràncies -en totes les accepcions del mot- capceleres de rotatius com les emissores de la conferència episcopal espanyola o les de la fundació FAES, directament lligada al PP, la qual, amb la programació dels seus mitjans de comunicació i la “filosofia” que els impregna, no fa més que posar en evidència la pretesa no bel·ligerància dels populars respecte a Catalunya.
Malauradament, totes aquestes reaccions no són flor d’un dia, tenen molts precedents i són una constant històrica. Només cal consultar les hemeroteques i veure les reaccions de la premsa de la “Villa y Corte” davant les protestes per la Llei de Jurisdiccions, l’èxit electoral de la Solidaritat Catalana o els debats per l’aprovació de l´Estatut del 32. Això pel que fa a períodes històrics anteriors, perquè és ben fresca en la nostra memòria la brutal campanya, amb boicots inclosos, engegada contra l’elaboració del nou i tímid Estatut de Catalunya. Precisament, la guspira que ha provocat el nou brot de bel.ligerància anticatalana ha estat el consens mostrat per la societat civil d’aquest país -reflectit de forma clara en el famós “editorial conjunt”- en defensa de la integritat del text del nou Estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya i ratificat a les urnes
Davant la reiteració de tanta violència verbal, grolleria, manipulació i falsedats -ben sovint amb l’auxili de bufons de tota mena- no podem restar indiferents: cal denunciar i desemmascarar arreu i davant totes les instàncies possibles -que els coneguin, que vegin de quin peu calcen veritablement…- aquellls mitjans d’intoxicació i alienació que ataquen la convivència i inciten a l’odi ètnic, amb l’objectiu de perpetuar el que per a ells constitueixen dogmes intocables malgrat no ser més que una cotilla molesta per a moltíssims ciutadans. Tot i que la resposta més contundent seria una positura de fermesa i unitat per part de la majoria d’institucions, forces pollítiques, sindicals, cíviques i culturals d’aquest país en defensa dels drets irrenunciables que, com a societat amb característiques nacionals pròpies, ens corresponen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!