Joaquim Torrent
Ja fa uns certs anys que l’historiador Joaquim Montclús en el seu llibre “La Franja de Ponent Avui” ens explicava com les principals manifestacions culturals de la Franja coincidien plenament amb les del Principat: Carnestoltes, Dilluns de Pasqua, Focs de Sant Joan, Castanyada, el Tronc de Nadal, les representacions de Sant Antoni…, tot i que moltes eren en greu procés de desnaturalització o suplantació -malauradament res no ha canviat!- per banals manifestacions pseudofolclòriques alienes i de cartró pedra, per a major glòria d’una uniformació imposada i sense bases prou sòlides, que obeeix a interessos mai no expícitament confessats i que, objectivament, podríem qualificar d’etnocidi, és a dir, de “destrucció sistemàtica dels trets culturals d’un determinat grup de població“, segons definició del professor Roland Breton.
Per a il.lustrar aquest procès d’aculturació Montclús aportava l’extensió en taca d’oli de la jota, respecte a la qual esmentava com, per exemple, la gent gran de la Ribagorça deia: “açò no s´ha ballat aquí fins fa pocs anys”. Paral-lelament, les cançons i cants populars de la Franja han anat desapareixent, tot i meritòries iniciatives, com la protagonitzada per Artur Quintana en publicar un cançoner del Matarranya o la recuperació, a Benavarri de la Pastorada i el ball del Salvatge, encara que amb concessions desmesurades i innecessaries al castellà –“para que lo entiendan todos”. L’etnocidi, en línies generals, en aquest camp és, però, prou evident i s´ha arribat a importar “misses baturres”, que no tenen res a veure amb els cants propis d’índole religiosa.
Aixi no és d´estranyar que en les passades festes d´una important població franjolina un dels actes estrella hagués estat, tal com constava al programa, un “Gran cuadro de jota”, a càrrec d´un grup de la ciutat de Saragossa, juntament amb una “solemne Misa baturra, con asistencia de la Reina y damas de honor (de les festes),y reparto de pan bendito (sic)”. Aquest tipus de jota standard -que se sol ensenyar pels anomenats professors de jotes, quasi tots castellanoparlants-, no té gaire cosa a veure, amb la que es considera, tot i el seu probable origen extern, com a pròpia de poblacions de la Franja; no cal dir que amb textos en català, com les jotes quasi idèntiques que trobem a les immediates poblacions frontereres del Principat. És més, segons documentà el gran erudit calaceità Santiago Vidiella, la jota va arribar al Matarranya a mitjans del segle XVIII, i segons altres investigadors, al segle XIX. En canvi, el ball que és ben genuí de les nostres terres és l’anomenat, segons els llocs, dels palitrocs, totxets o bastons.
Com a reflexions finals, permeteu-me que citi aquestes paraules de l´eminent geògraf -ja traspassat- Josep Iglésies, referides a la llengua però extensives al conjunt de manifestacions culturals pròpies de la Franja: “Quina força porta en si la nostra llengua, la qual els seus habitants (de les comarques de la Franja), generació darrera generació, l´han mantingut -potser de manera inconscient- contra totes les envestides culturals i politiques de milers de mestres, de notaris, de metges, de secretaris, de funcionaris de tota mena, de capellans i tota altra gent que es deia instruïda i s´emmotllava a gratcient a les consignes de la castellanització” -fins ara!, afegiria, ja que el fenomen de la globalització ho ha trastocat tot i en poc temps, si no vigilem i reaccionem adequadament, poden produir-se canvis irreversibles…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!