És segur que tots vostès han sentit molt a parlar de les meravelles de la Sanitat Espanyola. O del grandíssim nivell de formació del nostre Sistema Educatiu. I no era mentida. Era veritat. Però, des de fa uns anys, les inversions en Sanitat i en Educació han anat baixant. La demanda, no. Aquesta no ha baixat. Ha augmentat. I hem anat estirant el llençol cada vegada més. Perquè la veritat és que hi havia llençol per estirar. Però al final, estava molt esmerat. I amb això de la COVID, se’ns ha esgarrat. L’un i l’altre.
Comencem per la Sanitat. S’ha fet front a la primera onada de la pandèmia. I s’ha aconseguit gràcies al sacrifici, en hores de feina, en esforç personal i en la pròpia salut i la de les pròpies famílies, del personal sanitari. I amb unes condicions més que precàries. Com tant sovint passa en aquest país nostre, l’agraïment han segut quatre aplaudiments. Els sous, els han apujat a les forces de seguretat de l’estat.
I per als ciutadans normals, el que ha quedat quasi desmantellat ha segut l’atenció primària. Ara, les consultes són per telèfon. Però això suposa que el metge no sap, perquè els telèfons són això; telèfons, si els símptomes que li explica el pacient són o no els que ell es pensa. Això, per no comptar que quan el malalt crida, normalment se li diu que el metge ja li tornarà la cridada. I, de vegades, passen hores, fins aquesta cridada.
Però hi ha pacients que han d’anar a l’ambulatori per necessitat. Aquells als què se’ls han de fer anàlisis. O els del control sistemàtic de medicacions. Com que no sabem qui ha passat i qui no ho ha fet la malaltia, els malalts s’han d’esperar fora a que els criden a l’interior per a ser atesos. I aquests dies, al carrer s’arriba als 35º. I amb humitat. Aquests pacients, que solen ser gent major, amb patologies sovint greus, s’han d’estar al sol deu minuts o més. Fins que els atenguen. S’hauria d’haver habilitat alguna cosa, encara que fora un tendal, per a evitar-los aquest patiment innecessari. Però qualsevol mesura com aquesta costa diners. I diners, no n’hi ha.
Per descomptat, quan algú es desmaie a la porta d’un ambulatori, el culpable serà el darrer auxiliar del centre. Tot i que s’haja limitat a complir les ordres que venen de dalt. No esperem que cap polític assumesca cap responsabilitat, per exemple dimitint. Això, en aquest país, és senzillament impensable.
Anem ara a l’educació. Per al funcionament dels centres hi ha, cada any, unes instruccions. Tot i que tenen un nom oficial d’aquesta mena, “Resolució del Secretari Autonòmic d’Educació i Formació Professional per la qual s’aproven les instruccions per a l’organització i el funcionament dels centres que imparteixen Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat durant el curs 2020-2021”, tot i això, ningú els diu així. Són la Circular número un.
Ací és recull tot. Com han de ser els horaris, quants alumnes hi ha d’haver per classe, quins programes es poden dur a terme, en quines condicions, quins son els plans de formació, de convivència, de formació permanent del professorat, d’acció tutorial… En resum: 118 pàgines a un espai. Aquesta circular, cada curs apareix a finals de maig o principis de juny. I així, els equips directius tenen el mes de juny i el de juliol per anar preparant el proper curs. Aquest curs, però, és especial. Perquè la COVID ha obligat a prendre mesures extraordinàries. De manera que aquesta Resolució ha eixit avui mateix. el 29 de juliol. Quan els equips directius s’hagen llegit aquestes 118 pàgines, ja podran saber si és de veritat que hauran d’anar tots els dies a classe els alumnes de primer d’ESO, amb preferència sobre els de segon. O si els de segon de Batxillerat podran anar cada dia amb preferència als de segon d’ESO. O si tot allò que s’anava dient sobre els quinze alumnes per aula era veritat o tampoc. De plans de formació i altres millores, ja se n’ocuparan quan tinguen temps.
Probablement, la propera setmana encara eixirà alguna correcció d’errades d’aquesta resolució. Però és que, abans d’això, al llarg d’un inacabable mes de juliol, els equips directius han proposat solucions als problemes que ja saben que hi haurà el proper curs. Es podrien establir dos torns, tot i els trastorns que s’originarien a les famílies amb més d’un fill al centre i que tingueren torns diferents. Però això suposava contractar més conserges, més administratius i més professorat. I no podia ser, perquè no hi ha diners. O es podrien posar barracots. Situacions desesperades requereixen solucions heroiques. Però els barracots costen diners de llogar i no n’hi ha.
I tot això, sense comptar que d’ací al setembre encara hem de passar tot l’agost. I que a saber com anirà la segona onada, des ara fins llavors. Però tampoc esperen que d’ací cap polític assumesca la seua responsabilitat. I és més. Si algú el critica i li diu que la gestió de tot plegat és desastrosa, s’ho prendrà com un insult personal.
Sembla que, en general, la idea d’aquell ens abstracte que anomenem “administració”, és que la gent treballe sense cobrar. Per això la professió de docent ha de ser “vocacional” i els sanitaris estan fets d’una “pasta especial”. Potser també per això, els MIR continuen en vaga; perquè pensen que ja n’hi ha prou de fer vint hores extres a la setmana sense cobrar-les. I el que vindrà, encara.
Tot, menys reconèixer que els sistemes sanitari i educatiu estan a la vora del col·lapse perquè ens havíem avesat a reduir la inversió a poc a poc i no semblaven veure’s afectats. Com aquella burreta, que l’amo l’anava a vesant a menjar cada vegada menys (perquè el menjar de la burreta era molta despesa). I quan la va tindre avesada a que no menjara, se li va morir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!