Des de la Plana

Josep Usó

4 de desembre de 2020
0 comentaris

El trastorn II

Cap als anys vuitanta del segle passat, van aparèixer els “experts en didàctica”. Eren una colla de persones amb formacions diverses (des de serioses fins a no tant serioses) que afirmaven que qualsevol coneixement es pot adquirir amb poc esforç. En realitat, tota la responsabilitat de l’aprenentatge es feia recaure en els professors. Si aquests explicaven bé els alumnes, qualsevol alumne, ho podia aprendre tot. I van aparèixer els “preconceptes”. La primera paraula estranya que s’infiltrava a l’ensenyament. De qualsevol cosa que es vulga parlar, l’audiència ja n’ha sentit a parlar. Segurament, aquest “preconcepte” que ja es té és erroni. Cal descobrir-lo abans de tot, corregir-lo i llavors l’aprenentatge ja és significatiu. En realitat, aquesta idea mai va passar de la Cinemàtica, perquè els preconceptes d’altres conceptes més subtils, com el d’electró, fotó o moment d’inèrcia, per exemple, semblava que estaven fora de l’abast dels experts en didàctica.

Amb aquella història varen estar uns quants anys entretinguts. Però com tot concepte buit, es va esgotar; va passar de moda. Però els experts en el tema no. Van continuar amb insensateses del calibre de: “Per a ensenyar no cal saber. Només cal saber ensenyar”. Si això ho apliqueu a l’ensenyament de qualsevol llengua, ja em direu què tal vos va.

En pocs anys es van anar posant de moda diferents teories sobre l’aprenentatge que s’agafaven sempre com una veritat absoluta. Les conseqüències a nivell pràctic van ser devastadores. D’una banda, en l’exigència per a aprovar les oposicions a nous professors, va anar minvant el coneixement de la matèria a base d’augmentar els coneixements en “programacions diverses”. Aquestes, en realitat consisteixen en escriure molt detalladament tot allò que es farà en l’aula amb els alumnes per anticipat. Per a tot el curs. Això no pot preveure que algun alumne no entenga qualsevol cosa i una classe s’haja d’alentir. Però permet que qualsevol indocumentat, des d’un inspector fins a un pare, puga reclamar qualsevol incompliment d’aquesta programació.

Per aquesta raó, el professorat ha hagut d’ampliar aquestes programacions fins a l’infinit, detallant què s’haurà de fer si un alumne no ha assolit els “objectius” programats. Aquests objectius (una altra paraula fantàstica) van tindre diferents qualificatius. Actitudinals (d’actitud). Vostès s’imaginen una bona actitud davant la Literatura Francesa? O davant la Teoria d’Orbitals Moleculars? Jo tampoc. Procedimentals. De procediment. Calia que els alumnes abordaren els coneixements amb un bon procediment. Mai ningú va explicar què era, això. I els Curriculars. De conceptes, de coneixement. Aquest eren prou clars, però se’ls havia de donar menys importància en detriment dels altres.

En paral·lel, es va establir un sistema de notes que primer es resumia en Progressa adequadament (PA) o Necessita millorar (NM). Perquè les notes numèriques podien traumatitzar els pobres alumnes que no treballaven. Era fàcil posar molts PA. El problema era que els bons estudiants veien estupefactes que alguns dels seus companys que no feien res, tenien la mateixa nota. El problema va arribar a un punt en el que van tornar a les notes numèriques; però sense decimals (que sempre són difícils d’entendre) i des del 1 fins el 10. El zero es veu que també és traumàtic.

Més endavant, els objectius van tornar a desaparèixer. Van ser substituïts per les competències. Per a qualsevol cosa, calia tindre diferents competències (matemàtica, saber operar amb xifres), lingüística (saber llegir), digital (saber navegar per internet) i altres bajanades per l’estil. Després, van aparèixer les capacitats. De la mateixa manera que si contractes a un llandero per a que et canvie una aixeta aquest ha de ser capaç i l’ha de saber canviar, els alumnes han de ser capaços en allò que figura que van aprenent. Són competents en enllaç químic, per exemple. O competents en teatre del segle d’or castellà. O en logaritmes. Però en cada cas, a la nota calia anar posant les notes corresponents a cadascuna de les competències.

Pel camí, aquells experts en ensenyar uns coneixements que no tenien, van anar fent escola. I als centres de secundària van anar arribant els “psicòlegs” o “psicopedagogs”. Uns experts que no saben res de cadascuna de les matèries que s’imparteixen; però que donen lliçons a tothom sobre com s’ha d’ensenyar i com s’ha d’avaluar els alumnes.

Però amb això, tampoc n’hi havia prou. Perquè el veritable problema era que un bon percentatge dels alumnes no estudia. Ha substituït l’esforç d’estudiar, d’entendre les coses, pel d’anar a un repàs a que els facen els deures que els professors els manen. Mentre, a classe tampoc cal que treballen massa; perquè a la vesprada, al repàs ja els faran els deures.

En aquesta època és quan apareixen els alumnes i pares que demanen la possibilitat de fer “treballs” per tal de poder aprovar les assignatures. Que, per cert, han passat a dir-se “matèries”. Els treballs, es troben ja fets a diferents webs especialitzades. Perquè el coneixement avança, malgrat que els teòrics de la quadratura del cercle arriben a imposar els seus criteris al llarg d’uns quants anys.

Però, com ja hem dit, amb tot això no n’hi ha prou. Els alumnes continuen deixant els estudis sense acabar. Pe tant, calen els diagnòstics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!