Guillem.

S’ha estrenat La mort de Guillem. I hi ha aspectes que em semblen molt positius. Per exemple; simultàniament, l’han estrenada Âpunt, TV3 i IB3. Com a mínim una vegada a la vida, s’ha aconseguit posar d’acord les tres televisions que tenim en tot el domini lingüístic. Era possible. Totes les dificultats que es posen per a aconseguir la reciprocitat només són polítiques de curta volada.

No sé el programa que va acompanyar la projecció de la pel·lícula a les altres cadenes. Ni tan sols sé si en va haver. Pel que fa a Àpunt, la conductora del programa semblava tindre dificultats per a parlar posant les pauses allà on pertocaria.

Em va semblar bé que la pel·lícula es centrés en la família i el seu patiment. Al capdavall, Guillem mor amb només divuit anys; i de la seua mort i de la lluita per rescatar un crim polític de l’oblit ja en fa quasi vint-i-vuit. El problema és que al final, sembla com si només visquérem dins d’una casa sense relació amb l’exterior. Quan algú llença una pedrada contra la finestra, sembla com si no l’hagués llençada ningú. Uns assassins que només apareixen durant el judici i poc. Com tampoc apareixen totes aquelles manifestacions que sovint acabaven amb agressions al llarg de tota la transició i encara fins ara.

Amb tot això, el problema que li trobe a La mort de Guillem és que, més enllà de ser un recordatori d’un assassinat pràcticament impune, tot i que es veu que fins i tot hi ha hagut amenaces a l’equip de rodatge i que hi ha hagut dificultats per a trobar un actor que estigués disposat a fer de Guillem, encara que s’hagen remogut consciències, no enganxarà el públic. Li manca ritme. Al judici, que sí que reflecteix la sublime mala fe de l’advocat defensor dels assassins i el paperàs d’un jutge que sap que si pretén fer justícia haurà acabat amb la seua carrera, hi ha escenes veritablement impactants. Però al llarg de la història es veu un patiment terrible per part d’una família; però sense que en cap moment es veja clar qui són els qui l’originen. No és comparable el dolor d’una mare que ha perdut un fill per un accident que si l’ha perdut assassinat per uns criminals que algú s’encarrega que queden impunes. I que, en veure que la família no abaixa els braços, els continua atacant, amenaçant i insultant. Aquesta és una pena viva i infinita.

De la vida i miracles de la banda dels assassins no en sabem res, tret de l’aparició de retalls de premsa. Ens falta saber si treballaven o si no; qui els protegia i perquè. Aquest hauria pogut ser un bon contrapunt al patiment de la família. Perquè al final, sembla que s’enfrontaren a un enemic massa invisible. I els escamots d’extrema dreta al País Valencià, poden ser el que vulgueu menys invisibles. Sempre s’han deixat veure. I s’han fet de notar, I els ha eixit de franc, això també.

Hi ha un aspecte sobre el que només hi ha una escena. La complicitat de la majoria de “professionals” de tot l’arc polític. Una colla d’arribistes que només pretenien, pel que s’ha anat veient amb el pas dels anys, fer carrera personal. O d’uns mitjans de comunicació que van escollir un bàndol continuador d’una dictadura que sembla que no passarà mai.

Fa l’efecte com si a la pel·lícula hi hagués encara una bona dosi de por, pel què puga passar als qui participen.

Finalment, hi ha el testimoni d’uns pares, Guillem i Carme que, malgrat tot el que han passat i patit, mai han abaixat els braços. I que han aconseguit, a despit de tots els qui han volgut evitar-ho, que Guillem Agulló siga immortal. Fantàstic el moment en el que la mare, Carme, demana públicament que se’ls donen el condol a les mares dels assassins, perquè tenen la desgràcia d’haver donat vida a la mort.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *