Els reis.

Darrerament, el rei emèrit (que abans era conegut per el campechano, perquè deien que tenia un caràcter molt així, molt campechano, (molt trempat), només és una font de problemes. D’un temps ençà, la justícia suïssa li va al darrere. I ho fa buscant l’origen d’uns diners que semblen ser una comissió per una adjudicació d’obres a l’Aràbia Saudí. I es veu que el fiscal suís no veu clara l’adjudicació de les obres.

A partir d’ací, la premsa internacional n’ha parlat molt, del personatge. I no el deixen bé. Tan malament el deixen, que la justícia espanyola sembla que ha obert diligències sobre el rei emèrit. Però només a partir del 2014. Perquè abans era “inviolable”.

Ara, la premsa espanyola ja li recomana obertament que s’exilie. Perquè, pensen i escriuen ells, això és un favor que li farà al fill, que es coneix com a preparao, perquè de jovenet el van dur a estudiar. I farà un darrer servei a la Pàtria, anant-se’n. Es morirà a l’exili, però pot salvar la institució.

El problema rau en que la institució no pot amagar que la va instituir Franco. Que al llarg de quaranta anys, s’ha venut que la família real era perfecta i que ens eixia la mar de barata. I ara s’ha vist que no. Que no a tot. Que cada vegada que posàvem gasolina al cotxe, l’enriquíem il·legalment. Que el seu paper constitucional no era neutral. I el del fill no cal parlar-ne. Només cal recordar el discurs del 3 d’octubre del 2017. Que les seues amistats no són les millors famílies del món. Però, sobretot, hi ha el fet que, per alguna raó, la premsa internacional, ha decidit obrir la veda. I en parla i explica les interioritats d’una família que no sembla modèlica. El gendre, a la presó. La filla, no està tancada perquè era ella. Perquè només hem de recordar que no recordava res de res. L’altra filla, desapareguda. La nora, amb mal caràcter (i mala relació amb ell). El fill, massa relacionat amb l’extrema dreta, en un moment complicat. I volent renunciar a una part de la herència només. I això no es pot fer, al seu país. Es pot renunciar, però a tota la herència. I part de la herència és el seu càrrec. Però tot això no apareix el 2014. Es veu que és des de sempre. Des que es va restablir la institució. El caràcter de les persones no canvia, amb la edat. Es fa més evident. És allò que diuen “quan més vell, més budell”.

Fa tot l’efecte que es tracta d’amputar un membre de la institució per a tractar de salvar del podrimer la resta de la institució. Com quan es talla una cama gangrenada. Però sembla una mica tard, per a que aquest tractament siga eficaç. Només falta saber fins a quin punt aquesta institució és el pal de paller de l’estat que ara mateix pateix per a mantindre’s dret. I també quan d’interès hi ha fora per a deixar-lo (o fer-lo) caure.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *