Quan es van suspendre les classes al País Valencià era 13 de març. Divendres. En aquell moment, era per a dues setmanes. I abans, ja les havien suspeses a la comunidad de Madrid i havíem sentit al president de Castella la Manxa, Emiliano Garcia Page, que diu que és del PSOE, que això de suspendre les classes només obeïa a les poques ganes de treballar dels ensenyants. D’aquella data, demà en farà tres mesos. I encara no hem pogut tornar. Des de llavors, hem acumulat un nombre indeterminat de morts, però que és de desenes de milers. I no sabem gran cosa sobre el virus que causa la malaltia.
El que sí que sabem és que la catàstrofe econòmica serà molt grossa. Centenars de milers de treballadors a l’atur, o en ERTO, (alguns sense haver cobrat a hores d’ara), amb un desgavell pel que fa a la reobertura de fronteres, arribada de turistes, tancament d’empreses i més que ja vindrà.
En mig de tot això, des del Ministerio de Educación, que no tenien competències però amb l’estat d’alarma les han manllevades a les autonomies, es van llençant glogus sonda. Que si començarem com si res el curs que ve. Que si la meitat d’alumnes per aula. Que si aniran en dies alterns. Que si en el primer trimestre recuperaran el que no han après en el mig curs que enguany no han fet i que se’ls ha donat aprovat general. Que si a dos metres. Que si a metre i mig. Que si s’hauran d’habilitar els espais que mai s’utilitzen… En aquest darrer cas, val a dir que jo treballe a un institut on ja fa uns cursos que utilitzem com a aula tot allò que té una mínima capacitat. Fins i tot despatxos.
I un no pot deixar de preguntar-se: quin és el motiu, de tant d’interès en tornar a tancar els xiquets i els adolescents dins d’uns recintes on estaran molt en contacte quan el virus utilitza precisament les persones per a desplaçar-se? I la seguretat? I la salut?
Llavors, recordem totes les reformes educatives que es venen fent des de fa més de trenta anys i sembla que és tot més lògic. Al cap i a la fi, els fills a casa donen pena. No permeten els pares anar a treballar. De manera que la principal funció de l’escola és fer d’aparcament de xiquets, d’adolescents i, si es pot, de joves (per a evitar que figuren a les llistes de l’atur). Per això, potser també, en les oposicions per a docent, ha anat perdent pes la formació en la matèria que s’haurà d’explicar i ha anat guanyant pes la faceta d’animador social. Com el coneixement de llengües estrangeres (malgrat que en Valencià o en Castellà es facen faltes d’ortografia)
I ara, ens faltaven els “experts” que malden per introduir allò de l’ensenyament per projectes. Una barreja d’animació social amb manualitats dignes d’aquells articles que tant apareixen al Facebooc sobre com transformar una calaixera en una calaixera pintada de coloraines. Amb la pretensió que els alumnes s’ho passen bé i no se’n vulguen anar a casa com més prompte millor.
Que aprenguen o deixen d’aprendre, tant és. Al cap i a la fi, per “anar a la fàbrica”, n’hi ha prou amb saber fer el que t’expliquen sobre la màquina a la qual has de servir. I per a despatxar cafès a un Starbuck’s, no cal saber gran cosa de res.
Això, si al final queden fàbriques o Starbuck’s on anar a treballar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!