Després de setmanes de desinformació, quan ens explicaven que la COVID 19 només afectava aquells amb moltes patologies prèvies, que les seues víctimes eren moltes menys que les de la grip i altres mentides, de sobte va esclatar el problema. I a l’hospital de la Plana, a Vila-real, va estar ingressat el primer infectat del País Valencià. Pocs dies després, el sistema sanitari començava a col·lapsar i era quan ens explicaven que a Madrid, havien adaptat el Palacio del Hielo com a morgue improvisada. I et venia al cap la imatge d’una pista de gel coberta de taüts. Terrible.
Tot d’una, tots varem entendre que quasi tot depenia del personal sanitari. Dels metges, els infermers, els auxiliars, el personal de neteja, el de manteniment, els equips de les ambulàncies…
I va arribar el confinament. Tard i mal fet, però va arribar. I tothom confiava en “els sanitaris”. I les autoritats demanaven homenatjar-los, encoratjar-los, animar-los… I van començar els aplaudiments a les vuit de la vesprada. Fins i tot es van veure escamots de la Guàrdia Civil aplaudint a la porta d’algun hospital.
Al mateix temps, s’anunciava que el personal mèdic jubilat, els estudiants dels darrers cursos i tots aquells que estigueren en disposició, que es podien afegir als equips mèdics. Que tots feien falta. Era la veu de la desesperació i de la impotència. Perquè era també quan els propis metges, infermeres, auxiliars i d’altres denunciaven que no tenien equips per a protegir-se. I quan van començar a empestar-se ells també.
Ningú va dir llavors que els aplaudiments no donen de menjar. Perquè tan bon punt els sanitaris van aconseguir reduir l’índex de contagis, només les UCI van passar d’estar completament col·lapsades a molt plenes (amb un alt índex d’ocupació), aquests mateixos sanitaris ovacionats amb passió, van començar a ser acomiadats. O van començar a fer públic que les seues administracions els havien atorgat augments de sou com a reconeixement a l’esforç extraordinari de l’ordre dels 30 € al mes.
Ara, veient que la prioritat dels habitants d’aquest petit i dissortat país sembla ser anar al bar de la cantonada a fer-se una cervesa amb els amics, s’ha decidit fer un darrer aplaudiment als sanitaris. Per cert. als militats ja fa temps que els van atorgar una placa. Segurament, els generals que eixien a les “rodes de premsa” podran lluir una altra xapeta a la pitrera.
I el personal sanitari tornarà a treballar amb més o menys normalitat, havent d’assumir les conseqüències de les decisions d’uns polítics que, com s’ha vist en aquestes setmanes, són en bona mesura, com a mínim, prescindibles. I en altres, directament imputables. I continuaran amb les retallades. I amb sous baixos i feina dura i difícil. I amb responsabilitat.
No ens ha d’estranyar que, tots aquells que puguen o en tinguen ocasió, se’n vagen fora a treballar. Molt millor pagats i més ben mirats. Perquè la Medicina és una feina, si ho voleu, vocacional. Però totes les vocacions pretenen, com a mínim, viure dignament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!