Ara farà uns vint anys, vaig quedar finalista a un concurs de contes curts al Puig de santa Maria. El cas és que ho vaig saber perquè em varen cridar per telèfon i m’ho van dir. I van afegir que estava convidat a un sopar. I que la invitació incloïa a un acompanyant. De manera que l’esposa i jo vam enfilar cap al Puig. El local era ampli i a tots els finalistes ens van asseure a una taula. Ningú ens coneixíem i ens miràvem una mica de reüll. Fins que en va arribar un que no duia parella.
-Bona nit. A mi em diuen Llorenç.
Es va presentar. I va començar a parlar. La seua conversa era tan agradable i amena que, en pocs minuts, es va fer l’amo de la taula. Els demés l’escoltàvem embadalits, mentre ens explicava anècdotes, o petites històries de tota mena. A poc a poc, el sopar va anar avançant i també la conversa de la taula. Sense ni ser conscients, cadascun vam explicar alguna anècdota personal, algun fet concret que pogués acompanyar el doll inesgotable del què Llorenç feia gala.
Per fi, el sopar va acabar i es va concedir el premi al guanyador. Era un estudiant, crec que d’Arquitectura, que estava assegut al meu davant. Llavors, Llorenç, sense dir res, es va acabar el cafè, es va alçar i va anar fins el petit escenari que hi havia. El coordinador de l’acte ens el va presentar:
-I ara, per arrodonir la nit, gaudirem de l’actuació del conta-contes Llorenç Giménez.
L’home va agafar el micròfon i va començar a explicar un doll d’històries molt divertides. Però tots els qui havíem sopat amb ell vam saber que no era només un conta-contes. Perquè en mig d’una història que ell va estirar sobre una pagesa que tenia un amant i un codi per a saber quan el marit estava absent, va incloure gairebé totes aquelles petites anècdotes que nosaltres li acabàvem d’explicar a ell. I per a fer això cal ser més que bo. Cal ser gairebé genial.
Encara avui recordem aquella nit memorable. El veritable premi d’aquella nit va ser veure, en directe, com es crea una història nova a partir d’un esquema. I com es fa ben fet, amb aquesta aparent senzillesa que només està a l’abast d’alguns. No sé quanta estona es va estar explicant històries, però se’ns va fer molt curt. Massa curt. Fins i tot ens va explicar, com qui no diu res, que havia conegut a Enric valor i que li havia dit que explicava algunes de les seues rondalles.
-Sí, sí -diu que li va dir el mestre- però tu no expliques només les meues rondalles. Les adaptes tant, que les fas teues.
Ara que se n’ha anat, valga aquest record com a minúscul homenatge a un home gran, com gran era el seu art i la seua bonhomia.
Com segur que molts no l’heu arribat a conèixer, en aquest enllaç hi teniu algunes mostres del seu geni
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!