Coneixement i futur IV.

En aquest darrer apunt de la sèrie, parlaré de l’avaluació. En aquest cas, de l’avaluació de les proves dels opositors. Començarem pel principi. Per a saber què significa avaluació, cal anar a un diccionari de qualitat, però no massa recent. Per exemple, el Català, Valencià, Balear del 1983. Allà es diu que avaluació és “l’acte d’avaluar” (i prou), mentre que avaluar és “estimar o calcular la vàlua d’alguna cosa”. I prou. Diccionari Català, Balear, vol 2, pàgina 161. Ed Moll, Barcelona, 1983.

No deixa de ser curiós que una paraula de significat tan clar i únic done per a tant, ara mateix. Si vostès busquen “avaluació” ara mateix, se la trobaran amb múltiples qualificatius. Alguns, els poden semblar incomprensibles. A tall d’exemple, els deixe una cita. Però el significat d’avaluar no deixa lloc al dubte. I hi ha moltes coses que s’avaluen contínuament. Des de sempre. S’avalua la potabilitat de l’aigua, el valor de les monedes, el valor de qualsevol bé que es compra o es ven, la capacitat de qualsevol estudiant o professional per a fer una determinada tasca, s’avalua la eficiència de qualsevol procés (industrial o no), la eficiència d’un medicament… En realitat, ens passem la vida avaluant. Per això, quan avaluem dins d’una tenda o supermercat, triem aquest xampú i no aquell. O aquest embotit o no aquell, o aquella melmelada i no aquesta. Perquè ens sembla millor, més adequat o més econòmic. O perquè té millor relació qualitat-preu. Per exemple.

En el cas dels estudiants, la manera clàssica d’avaluar-los és un examen. Aquest es pot fer per escrit u oral, individual o en grup. Però al final es tracta de fer una prova en la qual, a la persona examinada se li plantegen una sèrie de preguntes sobre un determinat tema, o sobre una matèria per tal que puga demostrar els seus coneixements en respondre. En les assignatures de ciències, aquesta prova sol contindre també problemes. (aplicació dels coneixements teòrics a casos concrets). Per senzillesa, la major part de resultats d’aquests exàmens (d’aquestes avaluacions) es donen en nombres. A Espanya, la tradició és fer-ho en una escala del 0 al 10 (el 10 la nota més alta i el 5 l’aprovat), a Itàlia també, però l’aprovat és un 6, a Alemanya de 1 a 6, el 1 la nota més alta i el 6 la més baixa o a Suïssa a l’inrevés. El 6 la major nota i el 1 la pitjor.

Així, les avaluacions dels estudiants s’han anat fent al llarg de molt de temps sense que ningú trobés cap problema. A Espanya, va ser així fins al final dels setanta i principis dels vuitanta del segle passat.

Per aquell temps hi va haver una reforma educativa, a Espanya. I els xiquets es van haver d’estar a l’escola fins el catorze anys. Va ser la reforma Villar Palasí, la del BUP. El cas és que tots els xiquets van haver de començar l’adolescència a l’escola, obligats. I aquells que no tenien cap interès, perquè preferien anar a treballar, no ho podien fer. La única ferramenta que els quedava als mestres, era suspendre’ls. Es a dir, qualificar-los amb notes baixes. Aquell fet no deixava en bon lloc l’ensenyament del règim (Franco encara vivia) i per tant, van començar a aparèixer experts en educació. No en ensenyament. En educació. I van anar augmentant el seu nombre i influència. I, per fi, van arribar a una sàvia conclusió. Les notes, lluny d’indicar a tothom, també a aquell al qual se li assignaven, com anava evolucionant, eren una font de conflictes i traumes que es podien arrossegar en un futur. No donar notes afavoriria la felicitat dels escolars i, de retruc, el seu rendiment acadèmic.

De tot aquest discurs mai ningú ha aportat cap prova científica, ni reproduïble ni res. Però això tant fa. Encara ara es manté vigent, la teoria.

El cas és que als xiquets de les escoles se’ls va substituir la nota numèrica del 0 al 10 per dues: “Progressa adequadament”, PA, o “Necessita Millorar”, NM. I les criatures arribaven a casa amb un butlletí de notes farcit de PA. En Matemàtiques, en Castellà, en Ciències Socials (Geografia i Història ja no es va tornar a dir més), o en Educació Física. Els únics que aconseguien algun NM eren d’allò més lamentable, com alumnes. Però els pares, de sobte van tindre un gran motiu de satisfacció.. Els seus fills ja no suspenien. Progressaven adequadament.

En pocs anys, la inconsistència d’aquella facècia va ser tan gran que fins i tot els “experts” van reclamar la tornada de les notes numèriques, però des del 1 fins el 10. El zero, el gran invent dels matemàtics indis, va quedar definitivament proscrit.

Des de llavors, hem assistit a un procés de degradació de l’ensenyament que sembla imparable i irreversible. Els alumnes es veuen obligats (normativa europea) a romandre escolaritzats fins els setze anys. I com l’ensenyament mai ha segut una prioritat en aquest estat, s’opta per la solució més barata. El mateix menú per a tothom. Per al qui té ganes d’estudiar i per a qui no. Per a qui és bo en Matemàtiques o per a qui vol ser mecànic, torner, fuster o soldador. Per a qui li agraden les Ciències i per a qui no. Tothom fa la Primària primer i la Secundària després. Calcada. I com tothom no és igual, alguns obtenen millors resultats que altres. I clar; això malmet les teories sense fonament dels experts, que ara ja són gairebé majoria, a l’ensenyament.

És en aquest punt quan les notes esdevenen avaluacions. i aquestes avaluacions es fan per objectius, per procediments, per actituds, per metodologies, inclusives, sumatives (no additives), es parla d’autoavaluació, d’avaluació cognitiva i de tants conceptes buits com vulgueu imaginar-vos. Si encara no heu entrat a l’enllaç del principi, ara teniu una nova ocasió de fer-ho. Ací.

La característica comuna de tots aquests conceptes és que caduquen d’un any per l’altre. Quan has après a avaluar per objectius, ja no val. Ara cal fer-ho per continguts i actituds. I quan saps el que és (o t’ho penses), tampoc val. Ara, la darrera, fins ahir mateix, era avaluar per competències. I per avaluar per competències, calen uns instruments d’avaluació que s’anomenen rúbriques. Potser vostès encara es pensaven que la rúbrica era aquell gargot que s’afig al nom en les signatures. Doncs ja no. Ara són instruments d’avaluació.

En realitat, una rúbrica no és res més que un llistat de conceptes, idees o coses a avaluar disfressada de taula de doble entrada. Imaginen-se que volen avaluar un senzill problema de Física. Cal calcular l’espai que recorrerà un vehicle que es mou amb velocitat constant en un temps determinat. Clàssicament, hauriem vist si l’alumne sap plantejar el problema, si el sap resoldre i si arriba a la solució correcta. Amb unitats.

A una rúbrica podem incloure aspectes com: Escriu amb lletra clara, escriu les equacions correctament, deixa marge, s’expressa amb claredat, inclou dibuixos i esquemes, els interpreta correctament, utilitza gràfics, resol el problema sense esmenes ni tatxats, utilitza tippex, còpia l’enunciat del problema, subratlla o destaca la solució, etc.

A cadascuna d’aquestes coses se li assigna un valor i se l’avalua. Algunes notes tindran trellat, però deixar marges, tatxar o no tatxar, copiar l’enunciat del problema? Això no sembla massa seriós, quan es tracta d’esbrinar si una persona sap o no sap resoldre un problema o sap o no sap d’un tema determinat.

I el cas és que a cada tribunal d’aquestes oposicions que ara han acabat, les respectives comissions de coordinació ens van fer arribar unes rúbriques per a corregir on s’havien d’avaluar conceptes com, escriure amb lletra clara, deixar marges, insertar gràfics, figures, proposar idees originals, plantejar activitats originals, i altres coses per l’estil. De fet, el nivell i la correcció científica del tema teòric només podien suposar un màxim del 65% de la nota. La sensació que en varem extreure els membres dels tribunals que varem compartir seu, era que algú pretenia que només per presentar-se, la nota mínima a obtindre fora d’un 2 (sobre 10).

De tota manera, recordar que hi va haver exàmens amb molt bones notes. I que aquests van ser els que nosaltres varem promocionar a la segona prova. I que tota aquesta història de les rúbriques i de les avaluacions per competències (lingüística, matemàtica, digital, la de aprendre a aprendre i altres, és segur que d’ací a un any ja haurà passat de moda. Ja fa anys que les coses van així. Es genera un concepte buit, es promociona i es farceix tot amb referències a aquest concepte i, de sobte, és substituït per un altre igual de buit. I el nivell educatiu cap avall. Camí del Tercer món. Amb tots els respectes per als països que malden per prosperar a base d’ensenyar els seus fills.

Afegeix un comentari