A Oriola.

Aquest divendres, mentre a Vila-real celebraven la festa de sant Pasqual, he aprofitat i he anat a visitar els alumnes de tercer d’ESO de l’institut Thàder d’Oriola. A l’extrem sud del País. Concretament, els alumnes de tercer C.

Amb el programa “De la mà de la paraula”, ells van ser els que van començar un conte que jo he hagut d’acabar. En aquest cas, una història a la qual ni ells ni jo, de moment, li hem posat títol. Tot comença amb un xiquet que acudeix a la casa d’una bruixa que té molt mala fama al poble, però que pot ser és la única que li pot resoldre el seu greu problema.

Com em passa sovint, m’ha costat acabar-lo, perquè la imaginació dels joves és molt viva i, en poques línies, basteixen unes trames complexes. Però el que sempre em resulta encisador és xerrar amb ells. Explicar-los alguna cosa i, sobre tot, preguntar-los. Plantejar la primera pregunta sempre els costa. Però una vegada en fan una, la resta comença a brollar com una font. I resulta molt gratificant comprovar com, encara que siga a poc a poc, el professorat que treballa en les zones castellanoparlants, van aconseguint interessar alguns alumnes per una llengua amb la qual poden practicar molt poc, o gens, al seu poble. I veure que fan esforços per pronunciar bé, però que tenen un nivell de comprensió molt bo.

I ja, per acabar-ho d’adobar, m’he assabentat que molts d’ells han participat en els premis Sambori i fins i tot han aconseguit algun premi. És a dir; que al Sud també tenim un viver de bons narradors.

Al Sud, a una ciutat que va ser escenari d’una important batalla en la guerra “dels dos Peres”, com ens han explicat al museu de la Murada, hem fet un esforç per a reconstruir un País que ja és un poc nostre. Un País que ja anem fent. Que ja ho va dir fa anys el mestre Raimón.

No puc acabar sense agrair també la col·laboració de la professora Amparo Arcos. I d’Alejandro, de Ahmed, de Alba, Maria Luisa i de la resta de companys del curs.

Ja posats, us deixe el conte, també. Per si us ve de gust llegir-lo.

IES THÀDER (ORIOLA) 3r C

La bruixa, trasbalsada, va mirar allà on devia estar el rostre del jove i, estirant-lo del braç, sense deixar de fixar els ulls atònits en els seus, el va fer entrar a la casa. Jaumet es va veure envoltat de desenes i desenes de llibres ordenats en prestatgeries altíssimes. Com que abundaven, hi havia volums apilats a les diverses taules, mobles i inclús al terra, sobre les catifes. La casa era molt acollidora, però hi havia quelcom de trist i mortuori que li eriçava la pell.

Jaumet havia anat a casa la bruixa per buscar una poció per salvar la vida del pare, molt malalt des de feia temps. Cap metge de la comarca va poder curar-lo i Jaumet i sa mare cada vegada estaven més tristos per la imminent pèrdua del cap de família.

Molta gent el va advertir sobre la bruixa. Feia temps que s’havia tancat a la seua casa, s’havia apartat de la gent del poble i ja no sortia de casa. S’havia convertit en una persona allunyada de la vida pública de la vila. Ja ningú gosava a anar a demanar-li ajuda, ningú li preguntava com es trobava. Aquell munt de llibres explicava què havia estat fent la bruixa durant tant de temps i un calfred va recórrer el cos de Jaumet. Tanta solitud, tanta tristesa allí dins tancada.

Jaumet es va armar de valor i va explicar el cas a la bruixa que el mirava atentament, sense perdre cap detall de l’explicació del xiquet.

De sobte, la bruixa es va alçar i va anar a buscar alguna cosa, la qual quedava fora de la visió de Jaumet, que observava l’escena entre encuriosit i atemorit. Un tràmpol violent va obrir la finestra de bat a bat i la bruixa es va dirigir a Jaumet. Aquest es va espantar de tal manera que la bruixa no va poder evitar una rialla que va sorprendre l’espantat Jaumet.

Li va explicar que havia d’espargir aquelles sals que li donava per l’habitació del pare, que hauria de tancar portes i finestres per evitar un tràmpol com aquell que l’havia esglaiat i esperar. Però el més important que havia de fer era creure, creure en allò que més estimava i desitjava.

Jaumet es va alegrar de tenir una ajuda a la misteriosa malaltia del pare. Ara sabia que tot sortiria bé i que el pare es recuperaria. No va dubtar a estrényer la bruixa. Estava feliç i no podia parar de donar-li les gràcies. Va anar cap a casa i va fer allò que li havia explicat la bruixa. I sobretot va creure, va creue que es podia i al matí següent, el pare estava totalment recuperat. L’alegria de Jaumet era immensa i no va dubtar a tornar a la casa de la bruixa per contar-li-ho i dir-li que anés a dinar amb ells com a mostra d’agraïment… Però, en arribar, no hi havia llibres, no hi havia casa, no hi havia bruixa. Va preguntar per la bruixa bona de la muntanya, però ningú la coneixia. Va anar a casa i la mare li deia que estava boig, que el metge havia curat el pare, però Jaumet sabia que no i ho havia d’investigar. Aquella dona havia salvat el pare d’una mort segura, i a més, també a ell d’una vida trista sense el seu pare.

Desconcertat, Jaumet es va quedar parat allà. Just on havia d’estar la casa de la bruixa. Però allà no hi havia res més que el primer bancal després de la darrera casa del poble.

– Estava ací. Ací mateix- rosegava, desorientat. Perquè ell ho recordava perfectament. No tan sols els detalls de la casa de la bruixa, amb els prestatges plens de llibres. També tenia al cap els propis veïns del poble que li havien indicat el camí. Els mateixos que li havien dit que ja feia molt temps que no eixia de casa i que ara li insistien en que allà mai hi havia hagut cab bruixa ni cap casa, tampoc. Era per a desesperar-se.

Per fi, capcot, va tornar cap a casa. La família estava molt contenta. El pare, que semblava que no ho faria, s’havia recuperat. I a casa tot tornava a rutllar, després d’una bona temporada d’angoixes i penes.

El temps va anar passant, com ja té el costum de fer. Jaumet es va fer Jaume, el pare es va fer vell i jaume bva esdevindre el senyor Jaume. I aquell record estrany i boirós, el de la bruixa i el d’aquella casa plena de llibres es va anar diluint fins que va desaparèixer quasi del tot. Si al senyor Jaume li hagueren preguntat, molts anys després, per aquella bruixa que va salvar son pare d’una mort certa i propera, hauria respost sense dubtar que només era una fantasia de xiquet.

I així va ser fins que, ja vell, un nét seu va emmalaltir. De primer, la cosa no semblava massa greu; però el cas era que el xiquet no acabava de millorar. Quan ja estava bé per a tornar a l’escola, tornava a tindre febre. I el metge anava canviant-li el tractament; cada vegada hi havia més i més ampolles i capsetes, damunt de la tauleta de nit.

I vingué el dia en què el van haver d’ingressar a l’hospital. La filla del senyor Jaume, la mare del xiquet, només buscava racons per a plorar la seua dissort.

– Se’m morirà. Se’m morirà.

Mormolava, quan es pensava que ningú la veia. Fins que un dia, el senyor Jaume la va descobrir.

– Què et passa, filla? Per què plores?

Li va demanar. I ella no va poder evitar-ho i li ho va explicar. Estava segura que el seu fill s’acabaria morint, d’aquella estranya malaltia que no s’acabava de curar i que cada vegada el tenia més i més desmillorat.

– Què no veus que els metges ja no saben què fer-li? Cada dia està més dèbil. Quasi no menja i no té forces per a res. Se’m morirà el fill, pare. El meu fill. El teu nét. No hi ha remei.

Mentre l’escoltava, al senyor Jaume li va vindre una imatge a la memòria. I es va recordar d’ell mateix, caminant temorós per aquell carrer del poble, anant a buscar a la bruixa.

– No t’amoïnes, fill. Trobaré el remei. t’ho promet.

El senyor Jaume va eixir de l’hospital i va tornar al poble on la família havia viscut anys enrere. Aquella vegada sabia on anava i també el què havia de fer i de dir. Va arribar a la darrera casa del carrer i va trucar a la porta. La bruixa estava igual que l’altra vegada. No semblava haver envellit gens.

– Passa.

Li va dir, tan bon punt el va veure. Ell va entrar a la casa i va reconèixer les estanteries, curulles de llibres, així com els muntons de volums que hi havia per tot arreu.

– Què et passa, Jaume?

Li va preguntar ella.

– És el meu nét. El meu nét major. Es diu Aleix.

– Què té?

Va voler saber la bruixa. El senyor Jaume li ho va explicar tan bé com va saber. En acabar, ella es va posar la mà dins de la butxaca del davantal i va en treure una bosseta molt menuda.

– Has de posar-li un polsim d’això damunt del front, Jaume.

– I ja està?

– Preguntà ell, indecís.

– Això, només. I no patisques més pel teu nét – va afegir la dona, amb un somriure- i ves amb compte amb els tràmpols, també. Recorda quan de mal poden fer.

El senyor Jaume ja se n’anava. De sobte, just al llindar de la porta, es va aturar, ho va recordar i li va preguntar a la bruixa:

– No em demanes que crega?

Ella li va somriure amb dolçor, abans de respondre-li:

– No. Ara ja no t’ho demane. Ara ja ho sé.

Aleix, el nét del senyor Jaume es va posar bé. I tots ho van atribuir al darrer tractament que li havien administrat a l’hospital. De fet, el pediatre els va donar tot un seguit d’explicacions que aclarien, fil per randa, tota la evolució de la malaltia. Ell, que l’escoltava atentament, assegut al costat de la filla, assentia amb el cap. Tot i que sabia del cert per què s’havia curat el xiquet.

Una nit, mentre mirava la lluna plena al mig del cel des de la finestra de la seua habitació, pensava que la ment és, en realitat, un instrument molt poderós. Perquè el cert era que, des que va obrir amb molta cura la bosseta que li havia donat la bruixa per a trenure’n el polsim, no l’havia tornada a trobar. I mira que n’estava segur d’haver-la tornada a deixar a la butxaca.

Tampoc es va molestar en tornar a casa de la bruixa. Ja sabia que no la trobaria, allà. Pel que feia als llibres, ell també n’havia anat recollint uns quants, al llarg dels anys. I allà sí que hi havia trobat de tot. Màgia, coneixement, diversió, i també… misteris.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *