Taronges.

La Comissió Europea ha conclòs que les importacions de Sud-Àfrica no tenen a veure amb el desastre de la collita de taronges valencianes. Donen una sèrie de causes alternatives.

I el cas és que no van del tot errats. Els valencians continuem exportant les taronges de la única manera que ho podem fer. En camions. I els camions són lents i cars. Per cada vint-i-cinc mil quilos, cal un conductor. Com a mínim. I tenen la velocitat limitada a menys de cent quilòmetres per hora. I limitacions d’horari per al descans del conductor. Però els valencians no tenim, ni tindrem mai mentre continuem dins d’Espanya, una alternativa per enviar res enlloc per ferrocarril. El Corredor Mediterrani serà sempre una entelèquia que només ens permetrà anar fins a Madrid. Tant és que produïm taronges com que vulguem vendre cotxes fets a la planta de Ford d’Almussafes. Per exportar, camió i per l’autopista de peatge etern.

A més a més, però, tenim el problema dels comerços. En general, continuen venent les taronges cercant el preu més barat. Les venen a les grans cadenes d’alimentació a les quals no poden abastir. És una qüestió de mida. Qualsevol cadena d’aquestes absorbeix més taronges de les què produeix qualsevol comerciant majorista. Els únics que es salven són aquells que es defensen la fruita des del principi fins el final. Però aquests són comerciants molt menuts, que venen directament les seues taronges als consumidors finals.

I també tenim el problema dels llauradors, que cada vegada en són menys i més vells, de mitjana. Desconfiats, encara esperen retornar als temps en els quals les taronges eren molt estimades. Però difícilment accedeixen a racionalitzar la seua producció. Són individualistes ferotges. Això és deu, en bona mesura, a que moltes vegades, al llarg dels anys, els han enganyat, uns i altres. Per això el malfien de qualsevol que els propose qualsevol innovació. Per això i perquè estan molt descapitalitzats. Ja fa molts anys, que els horts de taronges són deficitaris. I ara no hi ha diners per a transformar res.

I, finalment, vivim a un estat, l’espanyol, que mai ha defensat els valencians. Més be ens ha escanyat cada vegada que ho ha pogut fer. En els darrers temps, ens han fet desaparèixer totes les entitats bancàries pròpies, per exemple. I continuem finançant altres parts de l’Estat malgrat ser un país pobre. Però ja ho va explicar la candidata de Ciudadanos. Si Espana ho ha fet, els seus motius tindrà.

Ja caldrà que ens espavilem; ara que s’han acabat les Falles, que ve la Magdalena i encara ens quedarà sant Joan, faríem bé en anar pensant menys en festes i més en demanar el què ens pertoca. Infraestructures dignes i tracte fiscal just. O en anar-nos-en. Per a continuar presoners d’una banda que només ens permet ofrenar glòries als altres, pot ser ens eixiria més a compte marxar. Ja ho diu la dita. “Val  més sol que mal acompanyat”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *