De sobte s’ha aclarit tot. El govern d’Espanya, que se sostenia només en vuitanta diputats d’un total de tres-cents cinquanta, ha caigut. I ha caigut perquè no tenia prou suport parlamentari. Perquè les dretes, unes dretes que només volen continuar manant per tal de provar d’evitar el reguitzell de casos de corrupció que van esclatant, jutjant-se, descobrint-se i deixant condemnats, estan rabioses. I també perquè el PSOE no ha entés que la moció de censura només comprometia els qui la van recolzar a investir a Pedro Sánchez. A partir d’aquell moment, era ell i el seu govern qui havia d’anar negociant cada pas amb cadascú. I estava clar que era una tasca difícil. I també que ni el president Sánchez ni els seus ministres no han estat a l’alçada.
Ara, per acabar de quedar bé, convoca les eleccions per al diumenge de sant Vicent. Mira que hi ha diumenges. Ha hagut de convocar-les per a sant Vicent.
Presumiblement, el resultat s’assemblarà al de ara mateix. Entre el PP, Podemos, el PSOE i Ciudadanos es repartiran un pastís que cada vegada fa menys goig. Pot ser hi aparega Vox o no ho faça. El problema de fons és que serà difícil que cap coalició de només dos partits puga deixar un govern creïble. I tornarem a començar. I tornarem a començar perquè Espanya ha deixat de ser governable d’una manera senzilla. No es pot fer res seriós sense entaular negociacions amb Catalunya. I a Madrid no hi ha ningú disposat a entaular-les. Allà estan convençuts que resoldran el seu problema a base de judicis, condemnes i repressió a Catalunya. I sembla que no. De moment, en vuit mesos, a Espanya han caigut dos governs (a Catalunya, cap). I podrien haver caigut abans, perquè aquest govern va cessar dos ministres molt de pressa i n’hauria pogut cessar més. Els del PP encara no han entés que, una vegada han perdut el poder, deixaran moltes de les seues martingales a la vista i que la gent, també la d’Espanya, ja no s’informa només per la televisió i pels diaris. Les xarxes socials han substituït en bona mesura aquestes fonts d’informació. I un candidat mentider, prepotent i que mai s’ha guanyat la vida amb cap ofici ni sembla tindre els estudis que afirmava que tenia, no sembla el seu millor actiu. I Vox i Ciudadanos tenen molts quadres dignes de tornar a l’escola.
Ara, amb el judici contra els presos polítics a Madrid, es veu que hi ha un interés en convéncer tothom que uns fets van ser diferents a una realitat que tothom va poder veure en directe. I les més altes estructures de l’Estat també es veu que no estan tan ben preparades com caldria suposar. I les informacions que apareixen als mitjans de comunicació estrangers no són gaire benevolents amb una Espanya que es veu cada vegada més aïllada. Sembla que només queda Timmerman, encara Comissari Europeu, afirmant que ací hi ha separació de poders. Ja ho ha hagut de repetir moltes vegades, per a semblar veritat. I ara, quan ho afirma, comença a no mirar a la càmera que l’enfoca.
D’altra banda, al País Valencià resulta molt il·lustrativa l’aparició de Ximo Puig afirmant que els independentistes i la dreta han furtat al País Valencià (ell encara en diu Comunidad Valenciana) no sé quantes coses. Com si alguna vegada haguérem tingut, els valencians, tots aquells milions que diu que anaven a vindre. Ací continuarem pagant i sense serveis, tant si manen els uns com si ho fan els altres. Perquè per acabar-ho d’adobar, Mónica Oltra es despenja amb unes declaracions en contra del President Puigdemont quan ella mateixa hauria de saber de què parla, com a filla d’exiliat. Flac favor ha fet als seus, que ara s’hauran de veure en unes eleccions amb ella com a cap de llista. Més un llast que altra cosa, els suposarà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!