A hores d’ara, sembla inevitable que el regne d’Espanya torne al que sembla el seu estat natural. Un règim dictatorial i sense cap mena de separació entre poders. Només cal veure l’evolució dels acords a Andalusia. I també la satisfacció general de tots aquells partits polítics que tenen representació parlamentària, des de VOX fins a Podemos amb el discurs del Borbó, que va repetir uns tòpics buits de qualsevol significat i que tots ells lloen com a vulgar cor de granotes.
De manera que sembla que tornem a una situació en la qual, si la gent no creu en els pecats amb els quals ens amenacen els capellans, arriben els jutges i els transformen en delictes. I, per suposat, no es podrà criticar res, ni acusar als lladres que ens roben cada dia de fer-ho. El paper dels ciutadans serà el de treballar per un sou de misèria i gaudir d’uns serveis de pèssima qualitat. I, per descomptat, estar-ne contents i satisfets, que de tant en tant, algun equip d’algun esport guanyarà alguna cosa irrellevant.
Curiosament, mentre això passa ací, i el feixisme avança a Hongria, a França a Àustria, a Itàlia o a Alemanya, les autoritats europees semblen més preocupades per detalls menors. Per la distribució dels càrrecs, per exemple. I arribarà un dia en el qual algú ens dirà, a nosaltres i a ells, que tot això de la vida “occidental” només eren bajanades. I que el que ens toca és obeir els nous amos. I seguir les seues normes. I els dirigents, aquells que ara es barallen per un càrrec, ho acceptaran a canvi de continuar, al menys, figurant. Llavors, haurem descobert que els atractius d’Europa sense el seu particular mode de vida, són molt escassos. Dels atractius d’Espanya ja no cal parlar. Tothom la cita com un bon lloc per anar… de vacances. Però ningú l’esmenta per a vindre a treballar o a viure.
Caldria que tots férem alguna cosa per evitar aquest pendent que ens mena cap a un nou abisme mentre estiguem a temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!