El criteri.

Ara que s’ha fet pública la detenció d’un vigilant que pretenia assassinar el president del govern espanyol en revenja per treure les restes del dictador Franco del seu particular mausoleu, tothom ha posat el crit al cel.

Resulta que l’home tenia a casa un arsenal amb armes curtes, llargues i de precisió. I que, mancat de suport logístic, demanava ajuda per internet. Al final, l’ha denunciat una dona militant del partit d’ultradreta VOX.

La justícia espanyola no l’ha acusat de terrorisme, tot i que pretenia cometre un assassinat. Només de delictes molt més lleus: tinença d’armes, odi, intent d’atemptat contra una autoritat amb arma de foc…

I tothom s’adona que a aquest individu no se l’acusa de terrorisme i per contra, als catalans sí. I es parla de la doble vara de mesurar, de l’esbiaixat de la justícia, de la barbaritat que suposen en un cas les acusacions i la poca gravetat en altres…

I pot ser hi haurà persones que pensaran que això és així ara perquè hi ha en marca el procés cap a la independència del Principat. I no. Això no ve d’ara.

Recordeu que, al llarg de tota la transició, aquell procés mitificat que va servir per a canviar-ho tot sense que canviés res, hi havia els terroristes, els de ETA, els del FRAP o els del GRAPO, per exemple, i després estaven els patriotes exaltats. Els uns mataven, segrestaven i assasinaven. Els altres també. Els uns cometien delictes terribles. Els altres, també. Però uns eren molt perseguits per la policia, la Guàrdia Civil i per tots els poders de l’Estat. Els altres, no. És més. Entre els segons, va arribar a anar a la presó tot un ministre de l’interior (l’inefable Barrionuevo) i un secretari d’estat (Rafael Vera). I per a més escarni, l’aleshores president del govern, Felipe González, els va anar a acompanyar a la porta de la presó i els va abraçar davant de tota la premsa.

La doble vara de mesurar ve de molt antic. No de bades, Espanya és, perquè així ho consideren els seus poderosos, un país tan catòlic on et poden jutjar, ara mateix, per blasfemar o per ofendre els sentiments religiosos dels catòlics. De la resta de confessions, altres religions o dels ateus, no sembla. Exactament igual com ho feia la Santa Inquisición, una institució fundada en temps d’Isabel de Castella i que es discutia si es mantenia o no el 1812 a Càdis, mentre els francesos assetjaven la ciutat.

Aquesta estima per l’extrema dreta és la que va permetre que nombrosos nazis es refugiaren a Espanya, i encara més al País Valencià. És la que va permetre que els assassins de Guillém Agulló no foren considerats una banda armada, que els nombrosos grups feixistes hagen actuat amb total impunitat en el cas del País Valencià, des d’abans de la mort del dictador fins ara mateix. És la que permet que hi haja empreses de seguretat en mans de personatges d’extrema dreta i que, molt probablement no patiran cap mena de control per part de la justícia espanyola. De fet, és la mateixa que permet que Espanya siga, ara mateix, el segon país del món, després de Cambodja, en morts soterrats en fosses anònimes i comunes.

Malauradament, res de nou. Si haguéssiu preguntat als valencians abans, ara no us sorprendríeu tant. Ací, ja fa anys que patim l’extrema dreta sense interferències.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *