El Barranquet IV.

A la cantonada del carrer de la Vilavella, estava Casa Paco. Allò era una taverna com les d’abans. De fet, aquesta i la del Llúcio, al carrer de santa Llúcia, van ser les darreres del poble a tancar. El taverner era el sinyo Paco. I la seua dona, la sinyo Carmen. Per als xiquets era un lloc no recomanable. La porta principal estava al carrer la Vilavella. Una porta gran; al costat, una altra menuda donava pas a una escaleta que pujava a la vivenda. Al principi hi havia la barra, a l’esquerra. Feia una corba i tenia algunes taules i cadires. A les parets, penjaven alsguns espills amb publicitat de begudes. En recorde un amb la frase, “Decano. Caballero, que coñac”. Al fons, el local es feia més ample i hi havia moltes taules, amb homes jugant a les cartes o al dòmino. Al final de tot, el celler. Allà estaven les botes de vi. Jo podia anar a comprar vi per a casa, sempre “d’aquell tonell d’allà”. Hi havia una altra porta al Barranquet. I a l’estiu hi havia taules i cadires al carrer, també. Als matins hi havia clients que paraven amb la bicicleta, entraven i, quasi de seguida, tornaven a eixir. Altres, anaven a esmorzar o, s’hi passaven la vesprada.

Amb els anys, el taverner es va jubilar i va traspassar el negoci a una altra persona. I, després d’uns anys, la taverna va anar a pacte i s’hi van fer pisos.

Just al pany del davant, també casa cantonera, hi havia casa la “sinyo Maria, la de les pomes”. L’home, el sinyo Josep Maria, anava i venia amb un camió. Un Leyland amb motor Comet que aparcava contra la paret de l’escola dels cagons, al carrer la Penitència, just al davant de casa. Es veu que ell transportava pomes i altres fruites d’ací cap allà. I la dona va acabar venent pomes a casa.

D’ací cap avall ja hi havia poques cases, al Barranquet. Molts solars i patis. Només hi havia un petit bloc de pisos a la banda esquerra, que encara està- abans d’arribar al carrer sant Joan. A la dreta hi havia unes restes de una petita sèquia. I al final, just a la banda dreta dels Ponts, s’hi va construir un altre bloc de pisos. Tot just el que ha quedat cantoner al Raval.  Per l’altra banda, una portalada donava entrada al forn del Canario, a través d’un passadís molt llarg.

A l’altra banda dels Ponts, ja no hi havia carrer. El Barranquet ja havia eixit al terme. Abans, però, passava entre els dos convents. El de les Dominiques a la dreta i el dels Franciscans a l’esquerra. El de les Dominiques era l’antic Hospital. El més antic del País Valencià, que només es va tancar després de la guerra, perquè el van transformar en sanatori per a tuberculosos i el van traslladar a Castelló. Afortunadament, Vila-real ara torna a tindre hospital, però ens ha costat anys i panys.

Finalment, el Barranquet era creuat per la sèquia Major i ja continuava avall. A la dreta, el col·legi Pius XII (l’edifici de les xiques). I a l’esquerra, el Molí la Vila. I ja eren tot horts, a partir d’allà. A la vora del Molí, dins del Barranquet, hi havia una torre elèctrica metàl·lica. De vegades, els xiquets que hi jugaven l’usaven per a eixir ràpidament de la llera del barranc. I, com ja se sap que això de l’electricitat té els seus perills, alguna desgràcia hi hagué.

Amb el pas dels anys, tota la partida ha canviat. S’ha urbanitzat el tram fins la nova avinguda d’Europa; amb boulevard al mig, que deixa el pas als cotxes més estret. I els horts han deixat pas a panys de cases unifamiliars, solars buits, el centre de dia per a malalts d’Alzheimer, lanova escola de les monges i el mercat de la verdura dels dissabtes. El vell col·legi Pius XII s’ha transformat en una biblioteca sense llibres que es fa servir per a moltes coses i que està edificada damunt d’un aparcament subterrani fantasma. Com al poble s’ha de quedar bé amb molta gent, el carrer es diu Josep Ramon Batalla fins la Murà (que a aquesta alçada es diu Pius XII) i des d’ací, Cardenal Tarancon. Per cert, en aquesta cantonada, al mig del carrer està el sots-dit cardenal, en bronze regal de la difunta Bancaixa.

I dos detalls per acabar. Quan es va fer aquella plaça Major amb aparcament subterrani i rampes inclinades per tot arreu, es va llevar d’allà l’estàtua monumental del rei en Jaume I. Acabades les obres, era impossible retornar-la al seu lloc i va acabar a la vora del Barranquet. Des d’allà, presideix el mercat dels dissabtes, les actuacions dels circs que venen al poble i també la fira quan venen les festes del maig.  I, malgrat que fa uns anys es va resoldre mitjanament bé el problema de les aigües pluvials, des de la subestació d’Iberdrola a la carretera d’Onda fins el final del Barranquet, aquest continua essent un barranc urbanitzat. De manera que, quan plou amb força, si aneu fins el final, allà on el carrer acaba a l’encreuament amb l’avinguda d’Europa, podreu veure la calzada inundada i, amb sort, les trapes del clavegueram alçades per l’aigua que brolla amb força, abans d’anar-se’n cap a la via del tren. Aneu amb compte.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *