Hem passat, diuen, un temporal de neu, pluja i fred. A la Plana encara plou i les muntanyes del voltant es veuen nevades. Després de la sequera, ens ha arribat l’aigua, caiguda del cel, ho ha rentat tot i va amarant la terra.
Mentre, allò que havia de passar, va passant. Les misèries de la corrupció continuen exhibint-se als jutjats. Els polítics petits del país que en diuen gran, fan declaracions solemnes, proclames eternes, profereixen amenaces terribles i se’n desdiuen, del tot o en part quasi s’endemà mateix. Els polítics sense vergonya se’n renten les mans de la seua obligació de preocupar-se pels drets d’aquells ciutadans de la seua gran confederació. I els jutges més destacats de tots, continuen citant a persones per delictes terribles: des de lluir un nas de pallasso (amb l’agreujant de ser pallasso professional i dels bons) fins a acusar algú d’odi per deixar-se atonyinar igual com diuen que va fer Jesucrist. Feina difícil.
A la capital llunyana i propera a la vegada, hi van i hi venen els polítics grans del país que alguns voldrien petit a fer allò que han de fer. Política.
Mentre, la gent espera, esperem, perquè ja hem après que cal esperar que les coses avancen. Hem après que costa avançar, mentre arrosseguem el pes immens d’una derrota de segles que ara sembla que es vol convertir en victòria irremeiable.
I, com a senyal del què vindrà, després de totes les promeses dels profetes d’una prosperitat basada en l’enriquiment d’uns pocs a base de l’empobriment de molts, les borses, aquells santuaris venerats d’una economia que sembla més una casa d’apostes que una empresa solvent, han començat l’enèsima davallada. I els profetes callen, esperant el moment de recomençar amb la seua eterna cançó de prosperitat per a tots, però molt més enllà.
La realitat, però, és més propera i més evident. Torna a vindre la primavera i ja es veu que hi haurà un bon acord i que s’hauran trencat les cadenes de l’estat que s’autoanomena gran; perquè allà a Brussel·les, la seua força és molt poca. Sorprenentment pocs, si es mira bé.
Llavors, es mira com estàvem fa només deu anys enrere i es veu que hem avançat molt. I ningú tenim cap interès en fer marxa enrere. Ens en sortirem. És inevitable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!