Quan ja resten menys de cent hores per al final de setembre, el referèndum d’autodeterminació de Catalunya sembla gairebé a tocar. I, al final, hi ha una característica de tot el procés que em crida l’atenció. Amb el pas dels dies, fa temps passaven molt lentament i ara ho fan d’una manera vertiginosa, tothom es va traient les seues màscares. Així, a poc a poc hem vist com gairebé cada persona, siga polític professional, artista, paleta, mestre, estudiant, policia, jutge, metge, esportista o menescal, ha hagut d’anar dient la veritat. Res més que això. I donant la seua opinió, sincera i clara.
Amb el pas del temps, no hi ha hagut ningú que n’haja restat al marge, d’aquesta confessió pública del seu posicionament. Fa temps hi havia partits polítics que encara jugaven a nadar i guardar la roba. I persones, més o menys destacades en el seu camp. Però amb el pas implacable dels dies, no han tingut cap altre remei que prendre partit. I d’una manera clara: o a favor, o en contra. Aquells que demanaven terceres vies han sigut engolits per una allau que s’empassa tot allò que es posa al seu davant. I encara ara em sorprèn. Perquè no són els polítics, els qui de veritat comanden res. És la gent. No han sigut els polítics, els qui han empès al poble. És el poble el qui ha demanat als seus polítics que es posen a guiar-los cap on ells volen anar.
I la solidesa dels arguments a favor d’un diàleg que ja fa temps que s’ha vist impossible s’ha anat esvaint com l’olor d’una colònia. Al final, la major part d’aquells que demanaven sensatesa, s’ha vist que només demanen de fer-se enrere a una part, mentre que no semblen veure la insensatesa dels qui amunteguen forces en vaixells poc adequats. I intel·lectuals espanyols han signat manifests farcits d’una prosa imperial tronada i fora de lloc. I escriptors catalans (de tot el país) hem defensat el que ens semblava més just i raonable. Però tots i cadascun de nosaltres ens hem hagut de descarar i dir, clarament, el què pensem. Els d’una banda i els de l’altra.
I ara, arribats a la nit d’aquest dimarts, ja està clar que cap dels polítics dels dos bàndols té més marge de maniobra que continuar endavant amb els seus plans. S’han jugat totes les cartes. S’han cercat tots els recolzaments a tot arreu. Des dels EUA fins a la UE, passant per parlaments, universitats, institucions de tota mena i personatges rellevants de qualsevol camp.
De manera que ara estem ací. A punt d’acabar la campanya electoral. Una campanya que no hauria d’haver-se produït, segons un bàndol, però que ha continuat implacable. Amb episodis quasi surrealistes, com l’assalt a diverses conselleries, el vaixell decorat amb Looney Tunes ple de policies descontents amb el seu menjar i el seu allotjament, les demandes i exigències impossibles del fiscal general i la fermesa del poble. Sempre, per damunt de tot, apareix el Poble de Catalunya. Ell és, al capdavall, el protagonista. Joves, vells, nouvinguts, de soca-arrel, amb estudis, sense, de dreta, d’esquerra… De sobte, tots s’han adonat que alguna cosa els uneix. I això engresca.
I les caretes van caient. Les d’algun cantant, les dels pocs polítics professionals espanyols que encara restaven per treure-se-la, per exemple Mónica Oltra, i poques més. Avui, el president Rajoy ha aconseguit ben poca cosa, als EUA. Tan poca que ha renunciat a anar el divendres a Tallinn.
Però encara en queda una per caure, de careta. La més gran de totes. I aquesta caurà el diumenge. Perquè fins ara, sense que s’haja fet el referèndum, aquesta màscara es manté. Fins i tot hi ha mitjans de comunicació i propaganda que afirmen que hi ha una majoria (i alguns l’han arribada a quantificar) de catalans que no volen el referèndum.
Però el diumenge a la nit, quan s’haurà fet una bona part del recompte dels vots, es podrà veure al terra la darrera careta, completament esmicolada. I sabrem quants catalans han votat, quants han votat que Sí i quants que No. I aleshores sabrem quina és la voluntat del Poble. Sense cap excusa ni cap racó per amagar-se. Perquè ara ja sabem que serà el poble, el qui exigirà que la seua voluntat siga satisfeta. És tan gran i fa tants anys que tot ha començat, que la mera proximitat de la data emociona. Fins i tot a mi, que no estic empadronat al Principat i no hi podré votar. Però n’estic segur que algú ho farà per mi. Gràcies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!