Hi ha substàncies que es dissolen les unes en les altres. Això passa quan formen una mescla homogènia. Això significa que aquesta mescla té exactament les mateixes propietats en tots els seus punts. És el què passa, per exemple, entre l’etanol (l’alcohol del vi, la cervesa o les begudes alcohòliques) i l’aigua. O el què passa entre el sucre o la sal i l’aigua.
Algunes substàncies es dissolen en qualsevol proporció. Per exemple, és el cas de l’alcohol i l’aigua, o el dels diferents gasos que composen l’atmosfera. D’altres, per contra, només es dissolen fins a una determinada proporció. És el què passa entre el sucre i l’agua. Quan hem dissolt una certa quantitat de sucre en l’aigua de un cafè, ja no se’n dissol més. Aleshores diem que la dissolució està saturada.
A qualsevol dissolució, del component majoritari se’n diu dissolvent. I de la resta, soluts. Qüestió de nomenclatura.
De vegades, per a l’obtenció de substàncies molt pures, s’usa el mètode de la cristal·lització. És molt usat per a l’obtenció de composts de tipus iònic. (sals). Consisteix en dissoldre una substància (impura) en un dissolvent (generalment líquid) i aleshores esperar a que el dissolvent vaja desapareixent molt lentament. El què succeeix és que s’arriba a una concentració màxima i llavors comença a cristal·litzar la substància que hem dissolt. Els cristalls de qualsevol compost iònic, habitualment tenen un alt grau de puresa.
Fins ací la lliçó de Química.
Des de fa temps, els mitjans de comunicació espanyols han difamat, denigrat, insultat, menystingut, malparlat i tants verbs pejoratius com vulgueu fer servir a compte del procés d’independència de Catalunya. Era, com una dissolució (un brou clar i transparent) on cabien tota mena d’atacs. Però a mesura que s’apropa el primer d’octubre, especialment ara que ha arribat el dia sis de setembre, el seu discurs es va concretant. I, cada vegada més, es parla del fet que res sembla aturar els catalans i també que l’Estat Espanyol sembla incapaç de fer res per aturar-los. Fins i tot s’acusa als mitjans de comunicació estrangers d’informar dels fets de manera diferents a les tesis més o menys fantàstiques (i generalment falses) que ells tracten de mantindre.
Doncs bé. Això s’assembla molt a un procés de cristal·lització. A mesura que s’escurça el temps que els resta, va desapareixent l’embolcall amb el què anaven barrejant tots els seus discursos i només resten els cristalls d’allò que realment tenen. I ara ja es veu clar, perquè els cristalls ja són grossos. Només tenen por. Sembla que estan espantats. I ja comencen a buscar algun culpable de la seua derrota. Evidentment diferent d’ells mateixos. Sembla que un candidat és la premsa estrangera. Encara no l’han titllada de canallesca, però. Tot arribarà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!