Diu el senyor Montoro, ell sempre tan simpàtic, que els polítics valencians només saben plorar. Segurament, perquè aquest sembla ser l’estil del senyor Montoro i també el del seu partit, el seu objectiu era ofendre. I fer perdre la serenor. Però li ha eixit el tret per la culata. Ja fa un temps, els polítics valencians no ploren. Reclamen un tracte just per al País Valencià. Per al Poble Valencià. I ell, el senyor ministre d’Hisenda, no ens el dóna. Feia molts anys, que els valencians no reclamàvem. Érem més de l’anar fent i ja vindran temps millors. Però és que ara ja hem arribat al nostre límit. I això, el senyor Montoro no ho entén. Ell hi ha moltes coses que no entén. No sap que ni és graciós, ni fa cap gràcia. I que els seus comptes s’assemblen cada vegada més als de la lletera. I no entén que el País Valencià ja li ha girat l’esquena. A ell i als qui són com ell. Una banda de balafiadors dels diners dels altres per a poca cosa més que targetes opaques, viatges pagats i algunes molles miserables que els reparteixen els corruptors a canvi d’apropiar-se d’allò que és de tots.
Per molt que ell i els seus, encapçalats per aquell individu que no sap res de res, que cobra sobresous en sobres i no ho sap i que ha enfonsat el país, es reunisquen a passar el cap de setmana a la vora de la platja de la Patacona, no aconseguiran que callem. Perquè ja no podem més. Per això ara ho podem tot. I ell ni tan sols ho sap. No està en condicions d’ofendre. Només faltaria. És només un pobre vell, espantat de veure que té un deute impagable, que el Principat se li ha escapat i que el País Valencià li demana el què li pertoca. I que sap que no té cap solució per evitar la fallida de l’estat del qual és ministre. Sembla, senyor Montoro, que els valencians hem deixat de ser “muelles”. Estem emprenyats. I amb raó. Podríem resumir la nostra posició amb aquells versos d’Ovidi Montllor.
Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!