Des de la Plana

El Ministerio de Defensa està molt preocupat per allò que abans anomenaven “ardor guerrero” dels seus soldats. Dels de tots. Dels de l’exèrcit espanyol. Es veu que van encomanar una enquesta que ara ha publicat el diari El Mundo. Però no els hauria de sorprendre tant. Al capdavall, l’exèrcit espanyol actual està format per professionals (se’n podria dir mercenaris, segurament) que ja ha participat en els darrers anys en diferents campanyes arreu del món. I tothom sap que el més important per a un soldat professional és la paga. Al capdavall, com per a qualsevol treballador assalariat. Pel que es veu, la paga d’un soldat espanyol no és massa gran. Però en els temps de crisi que es viuen, això al menys és un sou. Però és que la pregunta, “a banda de per la família, estaria disposat a morir per alguna altra causa?”, és, en realitat una contradicció. Si et mors, ja no cobres més mesades. Aleshores, no és d’estranyar que hi haja un percentatge baix de soldats que no n’estiguen disposats. La segona pregunta, “estaria disposat a morir per Espanya?”, encara és més ingènua. Molts d’ells ja saben el que és, això. En les darreres missions, han mort soldats (i oficials) a l’antiga Iugoslàvia, al Líban, a l’Afganistan, en l’accident aeri de Trabzon (a Turquia) quan es va fer evident que el ministeri de Defensa els transportava en uns avions sense cap condició i que, a més, després se’n va desentendre fins a l’extrem que el primer homenatge que se’ls feu als morts el feu el Vila-real CF que anà per allà a jugar un partit de la UEFA. Més endavant es va descobrir que ni tan sols es van preocupar d’identificar els cadàvers. O un exèrcit on s’admeten dones, però si denuncien assetjament per part dels seus superiors son apartades del servei i acusades de tot l’imaginable. O el què si un oficial escriu una novel·la que els seus superiors es prenen malament, el fan fóra. El que jo crec és que els soldats tenen prou clar que si van a la guerra amb aquest exèrcit, les seues possibilitats de morir són relativament elevades. Aleshores han respost amb sinceritat. No. No estaria disposat a morir. Però és que això és el normal. Cap persona en el seu judici, o entenimentada, estarà disposada a morir per una causa si més no dubtosa. Com ho pot ser “l’atac exterior a la Pàtria”, o una “amenaça a la seua integritat”. Especialment quan els seus més grans comandaments, amb certa freqüència es veuen esquitxats per escàndols més o menys grans. Com ara el contraban de cocaïna amb el Juan Sebastian Elcano, la que es veu que és una gran estafa a la base aèria de Getafe, els grans submarins espanyols que fabricà Navantia i que s’enfonsen perquè tenen massa densitat (un problema de Batxillerat que ens costarà milers de milions d’euros) o els mil i un tripijocs que es veu que hi ha a un ministeri on l’actual titular és un venedor d’una empresa d’armament, l’anterior ministra feu un paper ben galdós o l’anterior estigué a punt d’enviar tota la Pàtria a pastar fang per un illot habitat per 140 cabres (Perejil), que confongué Honduras amb El Salvador i que ara és l’ambaixador al Regne Unit. On, per cert, ja l’han cridat cinc vegades a consultes pels problemes amb Gibraltar. Segurament, si jo fóra soldat no estaria disposat a morir. I segurament també, si m’obligaren a anar a la guerra, em donarien alguna cosa. Clàssicament el que incloïa la ració dels soldats era alcohol, però a la guerra del Vietnam es popularitzà la Heroïna (que feia herois). Demanar altra cosa als soldats, és com demanar peres a l’om.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!