Des de la Plana

De vegades, una pel·lícula que pretén ser de terror, a tot estirar fa riure. Quan això passa és perquè l’argument no s’aguanta. I es pretén espantar, per exemple, amb insectes gegants, aranyes de la mida d’una furgoneta o formigues de la talla d’una ovella. El problema en aquest cas és que la superfície depén del quadrat de la longitud (de la mida, per entendre’ns) i en canvi el volum, del cub de la mida. Així, una formiga cent vegades més gran del normal, tindria un diàmetre de pata deu mil vegades més gran, però un volum i per tant un pes, un milió de vegades major. L’animalet moriria esclafat pel seu propi pes, com ho fa una balena avarada.
D’altres vegades, la pretesa mòmia o l’assassí fantàstic i immortal que ens ha d’espantar resulta tan poc creïble que l’únic argument que es troba a la pel·lícula és molta sang. I això ja no aterreix. Només fa fàstic.

Ara mateix, l’estat espanyol ha passat, pel que sembla, a la fase de fer por. Per exemple. Envia un dissabte a una parella de la guàrdia civil a comptar les estelades penjades als balcons de la plaça de Sant Celoni. és com si comptés les banderes del Barça, o del Madrid, o del Vila-real que hi ha penjades als balcons. D’aquestes darreres, per exemple, a Vila-real n’hi ha moltes.
és evident que només es tractava d’una provocació, però els ha eixit malament el tret. la gent s’ho ha pres a broma. Probablement el pitjor que es pot fer davant d’una amenaça més o menys vetllada.
I ara, apareix un manifest dels pretesos directius de les empreses alemanyes radicades a Catalunya en contra de la independència. Curiosament, amb els mateixos arguments apocalíptics que pronostiquen els altaveus del PP (i del PSOE) des de fa dies i que no han trobat suport en cap cancelleria de tot el món. Ni una per a medecina.
I va, i de seguida, les pròpies empreses alemanyes responen que elles no tenen res a veure amb el manifest, es descobreix que molts dels directius ja no treballen allà, que a altres no els coneix ningú o que algun dels que si que treballen en alguna empresa, aquesta ja s’ha afanyat a desmarcar-se’n. Encara cal saber si algú d’ells no acabarà queixant-se que ningú l’ha consultat abans d’incloure’l en un manifest que diu ben poc de les capacitats dels signants com a directius de qualsevol empresa. Al capdavall, la major part multinacionals amb seus a molts països, dins i fora de la UE. Part del seu treball és resoldre problemes i el més discretament possible. Mai crear-los; i menys gratuïtament.
També és curiós que no es diga res dels directius de les empreses alemanyes radicades fora de Catalunya. El problema és que aquestes són poques i només són, en molts casos, seus administratives properes al poder polític. ras i curt: una oficina prop del ministerio de torn, però la fàbrica sempre la posen en un lloc ben comunicat.

Sembla que aquesta nova entrega de “us espantàrem de mala manera” tampoc serà un èxit. Més bé sembla que a madrid estan certament espantats. I no saben què fer. Perquè la crisi, malgrat les paraules d’ànim, no sembla esvanir-se. I el temps, els juga en contra. Estan a punt d’entrar en el temps de descompte i van perdent.