El futur? Quin futur?

Un altre investigador que se’n va.

Aquesta setmana, s’ha fet pública la notícia que el professor Juan Carlos Izpisua, cap del Centre de Medicina regenerativa de Barcelona, se’n va. I s’emporta amb ell divuit dels vint-i-un projectes d’investigació en marxa.
Com supose que molts de vostés, no conec a fons el centre, ni la seua situació ni gaire més del que s’ha publicat aquests dies.
El centre, creat fa deu anys, treballa amb investigació bàsica (que és la que no té en compte les possibles aplicacions pràctiques) i també aplicada. Tot, relacionat amb les cèl·lules mare. En aquest temps, s’han convertit en una institució de referència a nivell mundial.
En principi, aquest no hauria de ser un problema massa greu. Al capdavall, els grans investigadors també són una mica “divos”. Ni de bon tros, però, com els futbolistes d’èxit. I de tant en tant, fitxen per un altre equip, universitat, país, etc.
El problema rau en que que a Espanya sempre passa el mateix. Els nostres grans científics se’n van fora. Però no en venen de fora per establir-se ací. Això no passa mai. Recentment, només cal recordar el desmantellament del centre d’investigació “Príncipe Felipe” de València, d’on han fet fora més de cent investigadors, molts d’ells joves i amb molt pervindre.
Un investigador és difícil de fer. I car. Molt car. pensem que només els millors dels millors es poden dedicar amb èxit a una carrera investigadora. Això suposa una criba molt dura al llarg de molts anys i una dedicació exclussiva a una feina que és preciosa, però difícil. I, per a l’estat que els forma, suposa unes despeses molt elevades. Pensem que un metge, ens costa aproximadament uns cinquanta mil euros. I encara només parlem d’un llicenciat en medicina, ni molt menys un investigador.
A més, els equipaments necessaris per poder dur a terme qualsevol investigació són cars. Molts cars. Només un microscopi electrònic ja costa desenes de milers d’euros (manteniment a banda).
Però la investigació és la inversió més rendible de totes. Això si; a llarg termini. Els primers anys, només cal posar diners i recursos. Però quan comença a donar fruit, és molt rendible. Molt. Quan un país disposa d’una investigació potent, al seu darrere s’estableix una indústria potent i capdavantera de tota mena. Exemples d’això són els EUA, Alemanya o Suïssa, per esmentar-ne tres.
En canvi, a Espanya mai fem res d’això. Sí que formem investigadors, però sistemàticament els deixem marxar fora quan no els empenyem directament perquè se’n vagen. D’això se’n deriven dues conseqüències clares.
D’una banda, la investigació a Espanya sempre és la germana pobra, amb restriccions de pressupost, llocs de treball precaris, tancaments fora de lloc o dependència de grans institucions molt burocratitzades que fan moltes altres coses però investiguen poc (és el cas d’alguns instituts del CSIC amb seu a Madrid).
Aquesta situació frustra les espectatives de molts dels nostres investigadors. Però encara més. Molts altres, una vegada formats, se’n van a altres països (com molts del procedents del centre Príncipe Felipe de València) i allà és on treballen i on deixen el fruit del seu treball.
D’altra banda, la indústria del país sempre es veu abocada a dedicar-se a productes amb poc valor afegit. Hem de competir en preu, no en innovació o en noves tecnologies.
I, al capdavall, el trist paper d’Espanya es limita a pagar per poder usar les patents, tant és que siga d’un nou medicament, d’un nou aparell o de qualsevol innovació tecnològica. I ací, ens limitarem a crear,  quan en creem, llocs de treball per a persones poc qualificades i a fer feines amb poc valor afegit.  Per exemple, a la Plana, es fabriquen productes ceràmics. Penseu en el valor d’un quilogram del millor revestiment que pugueu imaginar. Ara imagineu que fabricarem equipaments per a gabinets de dentista. Penseu en el valor d’un quilogram d’aquell seient fantàstic cada vegada que hi aneu, al dentista.

Però, segons les pintoresques autoritats que ens governen, no hem de patir. El que passa és que els nostres joves investigadors i estudiants brillants, el que tenen és ànsia d’aventures. I, lògicament, se’n van a viure-les fora.
Com per tornar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *