Mir, la llum. Barceló, la matèria

Avui era l’últim dia per veure a Barcelona, a l’antiga fàbrica Casaramona, l’exposició antològica sobre Joaquim Mir (1873-1940). Posats l’un al costat de l’altre, els quadres demostren que Mir és un dels grans (grandíssims) pintors de principis del segle passat. Allunyat de l’estètica dels seus contemporanis modernistes i noucentistes, Mir desenvolupa un estil propi, influït per l’impressionisme, el simbolisme i, fins i tot, pels incipients moviments avantguardistes, com ara el fauvisme. Però allò que defineix millor la pintura de Mir és el tractament que fa de la llum. Una llum intensa, viva, en alguns casos misteriosa, en altres alegra. Una llum que, als habitants d’aquest racó de món, ens és del tot familiar.

I si Joaquim Mir és llum, Miquel Barceló és matèria. A el mateix edifici es pot visitar (fins al juny) una mostra que gira al voltant de El mar,
la intervenció que Barceló va fer a la cúpula de la sala dels Drets
Humans a la seu de l’ONU, a Ginebra. La mostra està formada pel quadre Marejadilla
(que, d’alguna manera, n’és l’origen), per una maqueta de la cúpula i,
el que és més interessant, per diverses fotografies i una filmació que
ens permeten veure Barceló en ple procés creatiu -més aviat, executiu-
de l’obra. L’ús que Barceló fa de la matèria (ja sigui en forma de
pintura espessa, de fang o d’altres materials) és, sens dubte, el
signe d’identitat d’aquest artista de Felanitx.

Imatge: Joaquim Mir, Cala encantada
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *