· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · El Trinocle

A Michel Eyquem de Montaigne se’l coneix per haver escrit els “Essais” –Assajos-, una obra en tres volums repetidament revisada i editada pel mateix Montaigne. Per aquesta obra se li reconeix ser el creador d’un nou gènere literari: l’assaig.  Ell mateix denominava la seva obra com un discurs personal que li havia de permetre exercitar-se en un judici just i conèixer-se a sí mateix a partir del contrast del seu coneixement directe dels clàssics amb els esdeveniments de la seva època i la seva experiència personal.

Michel Eyquem de Montaigne  (1533– 1592)   Nascut a la casa senyorial de la seva família prop de Bordeus, el seu pare va destinar-li un preceptor germànic que només li parlava en llatí. Abans d’anar a escola ja llegia els clàssics Ovidi, Horaci, Virgili, etc.   Dels sis als tretze anys va anar al Col·legi de Güiena de Bordeus. No es coneix del cert si va estudiar dret però el seu pare va facilitar-li un lloc al tribunal de Périgueux per després passar al Parlament de Bordeus. Allí va iniciar una amistat singular amb Étienne de La Boétie però la mort prematura d’aquest, al cap de pocs anys, el va afectar profundament (veure entrada anterior).  En el capítol de “De l’amitié” (Assajos, I, XVII)  Montaigne hi redacta allò que volia ser el prefaci a l’edició frustrada del “Discurs de la Servitud Voluntària” del seu amic, un elogi a la llibertat que es deriva de la lliure elecció entre amics, una insistència sobre la necessitat de la llibertat i la igualtat pròpies de l’amistat allà on hi ha relacions jeràrquiques i de servitud.

Durant uns set anys va combinar la seva activitat social amb els seus projectes editorials però al 1570 i per a la seva sensibilitat humanista es retira a casa seva, en part degut a la crisi personal que li suposa la cruesa de les exigències polítiques del moment en un país dividit per la religió.  Replicant la “De vita solitaria” de Petrarca es dedicarà a “les Muses”. Al 1580 fa un viatge a Itàlia i allí s’assabenta que ha estat elegit alcalde de Bordeus; en un primer moment pensava refusar el càrrec però rep una carta del mateix rei Carles IX i accepta. Serà reelegit alcalde encara que serà criticat per haver-se absentat de la ciutat durant la plaga de la pesta i abandonarà el càrrec.

Encara que Montaigne va viure una vida aristocràtica, integrat a la seva manera en la vida social del seu temps, la posició personal que anirà reflectint progressivament  en els Assajos anirà desvelant una filosofia del lliure judici amarada d’estoïcisme i d’escepticisme.  És a dir, encara que va mantenir una posició social que l’incorporava de ple en les formes i la consciència social orgànica tradicional, la seva postura en pro de        l’ autonomia de criteri li permeté prendre prou distància per fer una crítica en tota regla de les institucions del seu temps, una crítica erudita que romandrà però en el terreny literari.

Per a Montaigne el coneixement ha de ser fruit d’una interpel·lació lliure deslligada de les doctes discussions sobre com interpretar Aristòtil o com trobar justificacions divines; demana un procés de pensament deslliurat de tot principi doctrinari.  No en va el capítol més extens dels Assajos serà l’  “Apologia de Ramon Sibiuda” –“Apologie de Raymond Sebond”- (Assajos, II, XII) l’obra més emblemàtica del qual –“Scientia libri creaturarum siue libri naturae et scientia de homine”- Montaigne coneixia a la perfecció ja que el seu pare li encarregà de traduir-la al francès [1] . En aquest capítol Montaigne s’endinsa en la natura del cosmos i de l’ànima humana i defensa la posició dels epicuris de l’existència de mons diversos posant en qüestió la cosmologia escolàstica de la unicitat del món.  Si bé Sibiuda justifica la singularitat i la dignitat de l’home en seva la natura divina, Montaigne il·lustrarà aquesta singularitat en el terreny de les exigències de la quotidianitat vital i social.

La seva prioritat és la formació lliure del judici i es reserva la llibertat d’obtenir coneixements aquí i allà prescindint del recurs a la memorització doctrinària tant arrelada en el seu temps.  El seu esperit “nonchalant” lliure de prejudicis li permet assumir a voltes la veu dels estoics, dels escèptics, dels epicuris o dels cristians.    Montaigne havia estat condecorat amb l’Ordre de Sant Miquel com ha membre de la nova noblesa i havia fet gravar en la seva medalla personal la paraula grega “Epecho”, relacionada amb la suspensió del judici -allò que diuen els anglesos “wait and see” esperar i veure-; també havia fet gravar “Que sais-je ?” –Què sé jo?-,  pregunta que esdevindrà famosa en la cultura francesa posterior.  El seu escepticisme però no significa un abandó de la recerca d’un coneixement cert sinó que aquesta recerca l’emprèn des del seu subjectivisme inqüestionable. Per a Montaigne aquest subjectivisme queda plenament justificat quan l’home assoleix la seva llibertat,  condició que tindrà valor universal i que esdevindrà el repte permanent en la ruta de l’emancipació de l’ésser humà.   Montaigne cita Sèneca en el capítol “Sur la Physionomie” -“Sobre la Fisionomia”, Assajos III, XII- quan diu “l’home més poderós és aquell que es mestre de sí mateix” i Montaigne comenta “La vraye liberté c’est pouvoir toute chose sur soy”  la veritable llibertat rau en el poder absolut sobre sí mateix.

El seu relativisme pren carta de naturalesa quan després de llegir diverses cròniques de les Índies que arribaven a Europa escriu  el capítol  “Dels Caníbals” – “Des Cannibales” (Assajos, I, XXX)  on dóna arguments per comprendre el caràcter de les pràctiques i costums indígenes dels pobles recentment descoberts i les contrasta amb les “veritables barbaritats” que patia la societat del seu temps, una societat immersa en guerres civils per raó de la religió. No en va, l’antropòleg Claude Levy-Strauss dirà que Montaigne va ser el precursor del relativisme cultural.

L’escriptor Stefan Zweig va comentar en un context de turbulències socials similar al del segle XVI europeu: “Montaigne ens ajuda a respondre aquesta pregunta: com romandre lliures ?  com preservar la nostra innata claredat de consciència davant de totes les amenaces i perills del fanatisme, com preservar la humanitat dels nostres cors al mig del ressorgiment de la bestialitat ?   Zweig feia aquest comentari als anys quaranta del segle passat i lamentablement avui torna a ser vigent.