· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · El Trinocle

Al llarg del segle XIV és quan es manifesten els precursors del Renaixement que s’estava anunciant a la cultura europea. L’imaginari social de l’època estava imbuït de l’organicisme clàssic i escolàstic:  tothom sentia que formava part d’un cos social que determinava la seva vida; hi havia una majoria que assumia el paper assignat per la pròpia dinàmica social i una minoria governant que determinava les regles i els esdeveniments.

Entre els primers a prendre distància del “cos social” des d’una perspectiva individualista i fer realitat l’anomenat “gir antropològic” del pensament europeu hi trobem a l’àrea mediterrània un Petrarca, un Turmeda o un Sibiuda.

Francesco Petrarca (1304-1374) , el gran humanista toscà coronat a Roma poeta “Magnus et Historicus”, en la seva pujada al Mont Ventós, des del cim del qual hom pot contemplar tota la plana provençal fins a la mediterrània,  cita “…res és tan admirable com l’ànima, ja que res no pot comparar-se a l’ànima gran” (Cartes Le Familiari, IV, 1). Petrarca inaugura una nova època literària que s’emmiralla en la introspecció personal i constata les contradiccions anímiques de l’ésser humà, situant l’ànima individual en el centre d’interès de tota consideració vital, amb independència del dogmatisme religiós o el determinisme filosòfic del moment.

Anselm Turmeda (1355 – 1423), filòsof mallorquí de personalitat singular.  Destaca per la seva independència de criteri que el porta a l’escepticisme davant la gran crisi de valors que acompanya el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement. Després d’una crisi espiritual  posà en qüestió les bondats del pensament cristià i les institucions cristianes de l’època. Malgrat això,  posà de manifest la seva convicció cristiana profunda en la seva famosa sàtira social i filosòfica “Disputa de l’ase”, fruit del seu transcendentalisme individual i el seu tarannà irònic.  El seu desencís però fa que en la segona meitat de la seva vida opti per exiliar-se a Tunis on defensarà l’islam, essent venerat pels musulmans.

Ramon Sibiuda (1385 – 1436)  precursor de l’antropologia filosòfica, situa l’experiència pròpia com a mètode de coneixement superior al racionalisme escolàstic però allunyat de tota irracionalitat.  La seva única obra que es coneix, el “Scientia libri creaturarum seu naturae et de homine”-Llibre de la ciència dels ens creats, de la natura i de l’home-tracta successivament de Déu , la creació , la Trinitat , la fe, l’amor i el temor del Senyor, la Sagrada Escriptura , l’espiritualitat de l’anima, els àngels , el pecat original , la redempció , els sagraments i el judici final . Podria pensar-se que és un de tants tractats escolàstics en època decadent però el llibre de Sibiuda causà sensació a Nicolau de Cusa i a Pico della Mirandola,  fou objecte de la coneguda Apologia que Montaigne li dedicà als seus Assajos, influí en Pascal i gaudí de l’atenció positiva de Hegel. Se’n coneixen fins a tretze edicions, a més de múltiples traduccions i refoses.

Amb elements provinents de la tradició medieval, principalment de Llull, però també de sant Agustí, sant Anselm i Hug de Sant Victor, Sibiuda crea l’antropocentrisme metodològic que tindrà una projecció futura innegable. Aquest mètode de la praxi individual el basa en la disposició natural de l’home per la gràcia divina, un “desiderium naturale” que permet un camí segur de coneixement tant de les veritats naturals com sobrenaturals.