· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · El Trinocle

Més recentment, Daron Acemoglu i James Robinson, professors al Massachussets Institute of Technology, en la seva obra “Why Nations Fail“, –Perquè Fracassen les Nacions, 2012-,  fan especial èmfasi en la importància d’unes relacions institucionals justes per tal d’evitar el caos social.  Aquesta obra és el resultat de quinze anys de recerca on els autors constaten que les raons de l’actual distribució de la riquesa i de la pobresa s’han de trobar en la interacció de les institucions econòmiques i polítiques i no tant en les condicions geogràfiques, la cultura o els recursos naturals dels països. Aquelles societats on aquesta interacció és inclusiva faciliten el desenvolupament i una distribució equilibrada de la riquesa; en aquelles altres en que no hi ha interacció o la interacció és d’exclusió real, que no formal,  els riscos de baix creixement i de desigualtats són científicament alts.  L’economista català Gerard Padró, deixeble d’Acemoglu i actualment professor a la London School of Economics, recolza el principi de les societats inclusives on els grups lliurement delimiten el propi poder i el dels altres, trobant un equilibri de poders compensat.  Aquest principi ja no és només una posició “filosòfica” sinó la conclusió d’una recerca dirigida a trobar la causa científica de les desigualtats i que en part ve a corroborar l’anàlisi de A. Sen i M. Nussbaum.  Per la  seva independència ideològica i les conclusions d’equilibri d’interessos el principi de les societats inclusives s’ aproximaria a la perspectiva orgànica d’ Steiner d’autoregulació entre els estaments de diferents àmbits de l’organisme social.

En aquest punt de consideració de la fallida social dels estats cal fer esment de la recent agenda sobre l’anomenada fragilitat dels estats. Aquest debat es va encetar des de la perspectiva de la cooperació internacional per tal de forjar relacions estables i gestionables amb els estats receptors de fons amb grans dèficits de governança. Però, avui dia la fragilitat dels estats caldria considerar-la en la pròpia vulnerabilitat de l’estat de dret modern davant les embranzides de les societats gestores del capital financer i els interessos de les grans corporacions industrials.  Una prova fefaent d’aquesta amenaça, en aquest cas als estats membres de la Unió Europea, és l’actual negociació de Tractat de Col·laboració Comercial i d’Inversions Transatlàntic –TTIP, Transatlantic Trade and investment Partnership– el qual es fa a porta tancada, sense accés públic efectiu i, entre d’altres restriccions a la sobirania dels estats, imposa uns tribunals d’arbitratge ad hoc per resoldre els conflictes entre les empreses inversores i comercials i els estats afectats, tribunals que queden fora de l’ordre jurídic públic.  Per altra banda, més enllà dels estàndards de conformació dels estats moderns categoritzats pel sociòleg Max Weber [1] , en els que descriu el pas del caràcter carismàtic i tradicional de l’autoritat pública al caràcter racional-legal de l’estructura burocràtica estatal, cal cridar l’atenció sobre les amenaces constants que rep l’estat de dret pel corporativisme desvergonyit dels propis partits polítics que abusen de posicions de majories parlamentàries i pactes “exprés” per tal d’imposar els seus interessos.

Aquesta situació de fragilitat de l’estat de dret és cabdal a l’hora de considerar les bases per a un organisme social sa ja que, en darrer terme, només un estat de dret fort podrà facilitar un desenvolupament sa de l’organisme social i ensems el nivell de qualitat democràtica necessari.  Però les darreres controvèrsies en l’àmbit jurídic sobre la noció contemporània de l’estat de dret mostren una tensió creixent.  La dialèctica Democràcia-Estat de Dret enfronta els partidaris de l’estat social de dret amb garanties constitucionals –neoconstitucionalisme- amb els partidaris de la desregulació i aprimament de l’estat.  Aquests darrers, liberals a ultrança,  són molt crítics amb la consolidació de la justícia constitucional i, en particular, amb el reconeixement dels drets socials com elements consubstancials a l’estat de dret ja que consideren que aquests aspectes desborden la noció d’estat de dret i fan referència a mers fenòmens jurídico-polítics.

Contràriament, els primers consideren que justament el desenvolupament dels drets socials va en paral·lel amb el desenvolupament natural del modern estat social de dret, conferint-li una dimensió democràtica de qualitat creixent.

No hi ha dubte que el desenvolupament del caràcter social de l’estat de dret ha de facilitar la socialització dels ciutadans i amb això la cohesió necessària de l’organisme social.