El concepte d’organisme social en l’obra de Rudolf Steiner. Una anàlisi semàntica introductòria.
Aquell que vulgui copsar la idea d’organisme social en l’obra de Rudolf Steiner hauria de tenir una ferma disposició per familiaritzar-se amb la dinàmica dels processos de la vida. Aquesta actitud l’hauria d’allunyar de les pràctiques generalitzades en la formació acadèmica contemporània que afavoreixen una visió materialista en les ciències aplicades i / o abstracta en el cas de les humanitats en general. Al parlar de “processos de la vida” hom hauria de contemplar les realitats diferents on la vida s’expressa per tal de tenir en compte la complexitat que presenta. Des de les primeres civilitzacions l’home ha volgut explorar la vida començant pel propi cos per tal de fer-lo un instrument adequat, sigui per a la “contemplació” del món espiritual, sigui per desenvolupar la pròpia voluntat. Posteriorment, també ha volgut explorar la vida de l’ànima per tal de fer-la instrument per a conèixer-se a sí mateix i per a conèixer els altres. Finalment, ha volgut explorar la vida de l’esperit per tal de fer-lo instrument per a comprendre el món i per a comprendre’s a sí mateix. I l’aventura d’explorar la vida no s’ha acabat i no sabem si s’acabarà mai….
La idea d’organisme social és tant antiga com la pròpia humanitat. Sabem que forma part de l’imaginari social des que l’ésser humà va deixar testimonis escrits, és a dir, des de l’inici del període històric fa uns 8.000 anys. Aquesta idea d’organisme social cal distingir-la de la imatge del microcosmos humà en relació al macrocosmos del món, o bé, segons altres, l’home a imatge de Déu. Tenim molts testimonis que ens parlen de civilitzacions prehistòriques que tenien aquesta darrera imatge i molt probablement és la que va fer possible la idea d’organisme o cos, però aquí no l’abordarem perquè el nostre propòsit és un altre.
Una anàlisi semàntica elemental dels mots organisme i social ens permetrà orientar-nos en els corrents de pensament que es deriven del concepte i això ens ajudarà a caracteritzar la proposta de Rudolf Steiner i identificar la novetat conceptual que representa. De fet, el propi autor en fa alguna referència en el seu llibre, però això ho deixo per a entrades posteriors.
La paraula organisme, a diferència per exemple de “maquinisme”, ens suggereix una realitat orgànica dotada de vida. Aquesta realitat viva pot considerar-se des de dos angles en funció de com es determini la procedència de la vida.
Per una banda, si hom considera que la vida resulta d’una força originària que anima els òrgans que constitueixen un tot viu ens trobem amb el corrent de pensament anomenat vitalisme. Això ens fa pensar en els testimonis que ens han llegat conceptes com el “prana” de l’antiga cultura hindú, associat a vent, alè, igual que el “ruaj” de l’antic poble hebreu, o bé el “qi” de la cultura oriental, associat a “força vital”.
Per altra banda, l’anomenat organicisme situa la generació de la vida en la dinàmica pròpia dels òrgans que es constitueixen en un tot viu; aquí també haurem d’acudir al testimoni de relats mitològics com per exemple el “Purushasutka” hindú , “l’himne de l’ésser còsmic” del Rig Veda. Presenta la doble natura de Purusha, la seva immanència en el món manifestat i la seva transcendència més enllà de tota manifestació. D’aquest ésser còsmic, que és una unitat, el “sukta” conté la voluntat creativa original i que projecta l’univers en l’espai i el temps. En el setè vers de l’himne s’explica la connexió orgànica de les diferents castes que en deriven: “ … …el sacrifici del seu desmembrament va comportar l’ordre en el caos. De les diferents parts del seu cos es formaren les quatre castes: del cap, els governants; dels braços, els guerrers; de les cames els comerciants; dels peus, els pagesos i artesans”.
Pel que fa al mot social, hom haurà de considerar la manera com s’expliquen els fenòmens socials. A diferència de l’enigma de la vida que va ser abordat per la humanitat en els seus orígens, els fenòmens socials no plantegen cap enigma fins al moment en que l’ésser humà no està prou emancipat d’un imaginari col·lectiu que governa tots els aspectes de la vida col·lectiva. Això va passar a partir del segle XV a l’època del Renaixement amb l’emancipació progressiva de l’individu i es va consolidar a partir del segle XVIII, donant lloc a crisis revolucionàries com, per exemple, la revolució americana, la revolució francesa o, ja en el segle XIX, la revolució socialista.
Els fenòmens socials han estat explicats tradicionalment a partir de dos angles diferents. Per una banda, aquells que han considerat que els fets socials deriven del joc de les institucions humanes, tant formals com informals, independentment del que puguin fer les persones individualment; aquest plantejament ha nodrit un corrent de pensament anomenat sociologisme. Per altra banda, hi ha aquells que han atribuït a l’individu l’origen els fenòmens socials, independentment de les formes institucionals en les que aquests individus conviuen; aquest corrent ha estat conegut com a indvidualisme.
Encara que ambdós corrents han estat tractats indirectament o directa per la filosofia i les humanitats en general, serà la sociologia, que va ser reconeguda com a disciplina científica en les darreres dècades del segle XIX, la que s’ocuparà d’estudiar el seu desenvolupament. Aquestes consideracions semàntiques de l’Organisme social ajudaran al lector de l’obra de Rudolf Steiner a matisar el pensament que té l’autor sobre la qüestió social i el contextualitzaran en l’estat del coneixement de l’època en que es va publicar el llibre. Una vegada puguem fer el recorregut històric d’aquests corrents de pensament, encara que de manera succinta, podrem formar-nos un criteri per valorar la nova manera en que Rudolf Steiner enfoca la realitat de l’Organisme social. De fet, en el nou enfocament que dóna Rudolf Steiner hi trobarem elements tant del vitalisme com de l’organicisme, per una banda, i de l’individualisme i el sociologisme per l’altra. En pròximes entrades aniré desenvolupant aquest recorregut.