TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Wa yeah!
Hi ha cançons que associes a un moment de la teua vida; cançons que et transporten a un instant precís de la teua història: un fotograma del teu àlbum vital. Hi ha cançons que, d’una manera inevitable, condueixen el teu pensament cap a una persona, fent-la present gaire bé fins al punt de pensar que la podries tocar. Quan això passa, la música és transforma en record i, aquest, és tradueix en sensació: tristesa, mel·làngia, pau, emoció. Són cançons que la memòria, sense el teu permís, va decidir de recordar per sempre més.
Aquesta cançó és diferent, però. No coneixia Antònia Font ni Wa yeah! fins que la meua germana decidí d’escoltar-la de camí cap a Elx. I tot just quan sonaven els primers acords, una emoció desfermada em va recórrer tot el cos. Ganes d’escriure, de fer, de crear; il·lusió; optimisme; joia… No hi havia cap motiu per sentir allò que sentia: no mai abans havia escoltat la cançó. No eren ni persones ni records que provocaven aquest sentiment tant generós. Va nàixer del no-res, d’una manera espontània, del contacte entre el meu cos i la cançó. El seu ritme, les seues paraules, la seua melodia… guiaren, per uns moments, el meu ànim cap a un estat de complaença i d’afirmació, que em va recordar uns versos de Miquel Martí i Pol:
I, via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
M’ha passat ben poques vegades, que una cançó, del no-res, em diga tantes coses i em faça sentir tant bé. Sense cap motiu aparent. M’agrada sorprendre’m. Però és difícil perquè aquesta sensació no depén de tu: no la pots generar tu mateix. Per això, quan m’ocorre, ho aprecie d’allò més. Té molt de mèrit. Moltíssim.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi em passa algo semblant… però no igual.
He tractat de contar-la a alguns amics i no mai m’han entés.
Al dia següent d’haver sortit de festa, el meu cos i la meva ment es troba en un estat difícil de definir… Amb una eufòria per damunt de lo normal. On hi ha un grau de sinceritat màxim. On tinc la necessitat d’expressar al meu amic lo molt que l’estime i on qualsevol tema que xerre, ho visc amb una intensitat plena …
És en aquest moment quan també em ve la frase de "tot està per fer i tot és possible"
T’estime Dídac