TocDeQueda

En un dels incomptables i enginyosos aforismes que ens va deixar Josep Pla, l’homenot de l’Empordà afirmava: “El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa, tothom opina”. Des que la vaig llegir, aquesta idea em persegueix i cada vegada que se m’entravessa un escrit pense que, potser, estic tractant de descriure alguna cosa. Com un sabor desconegut.

Sopar de Cap d’Any. La meva xicota convida amics i amigues propis i comuns a casa nostra per compartir les últimes hores de l’any 2014. Benvingudes, converses animades, brindis diversos i estrafolaris… El sopar és modèlic pel que fa a la quantitat i la qualitat del menjar. Tothom ha fet cas de la consigna : poc però exquisit. Així doncs, no sobra pràcticament res i evitem la imatge lamentable que sol repetir-se cada Cap d’Any : una taula plena de menjar que acabarà al contenidor orgànic. Un cop sembla que és el torn dels inevitables torrons, Bea diu que ha portat unes postres i treu d’una bossa 11 potets idèntics : iogurt de llimona casolà amb una base de bescuit. Es fa estrany menjar en un sopar d’amics unes postres que només has pogut assaborir en restaurant de cert nivell. Excepcional. Ara sí: els inevitables torrons apareixen acompanyats del massapà i els polvorons. N’hi ha de tots els colors i textures : dur, bla, d’atmetlla, de xocolata… Estic una mica tip i només taste el de xocolata per un impuls llèpol irrefrenable. I, al bell mig d’aquest sortit de dolços nadalencs d’Alacant, Xixona i d’altres contrades amb tradició, apareix de nou Bea i deixa damunt l’atapeïda taula un embolcall de paper de plata, d’una grandària més aviat ridícula, si fa no fa, com un estoig de DVD. “L’ha fet mon pare. Aquesta vegada se li ha torrat una mica de més”, diu excusant-se, mentre desplega delicadament el paper de plata. Un cop descobert, l’aspecte del dolç es fa reconeixible. És un torró d’eixos tous, de pasta d’atmella, d’un color marró clar per bé que una mica més fosc que els de Picó, Antiu Xixona i companyia. La veritat és que no me ve massa de gust tastar-lo però un cop el fan una quadrícula, n’agafe el tros més menut, per deferència però també mogut per una certa curiositat. I quan el taste quede totalment embadalit. “No pot ser…”, pense dins meu. El minúscul tast, ben bé com si fora un enllaç al passat, em condueix a un sabor que no puc reconèixer, que supose d’abans; un sabor que, potser, ma mare i mon pare quan eren menuts, o els meus avis o rebesavis, coneixien i anhelaven durant tot l’any, de Nadal a Nadal; un sabor antic i veraç que s’endinsa en el temps fins a l’Edat Mitjana, hereu d’una tradició àrab mil·lenària; un sabor que no es pot descriure, que té -ara me n’adone- un trist succedani en els torrons que tota la vida havia menjat i que tan m’agradaven… Un sabor oblidat en el temps que la casualitat vital, una recepta insondable i el prodigi de les mans del pare de Bea, m’han permès de tastar, descobrir i assaborir, talment com si es tractés d’un deliciòs fragment d’Història.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!