TocDeQueda

Carta llegida durant l’últim Consell Escolar, 2 de juliol de 2013

Fa estona que tracte d’escriure unes quantes paraules de comiat; un text senzill que em permeta de dir-vos “adéu” amb una mínima solemnitat, com bé ho demana l’ocasió. No hi ha manera però: tot allò que escric em sembla poca cosa. Supose que les paraules m’abandonen perquè són conscients que la missió que els he encomanat és del tot impossible: per molt que s’esforcen, es saben impotents, incapaces de transmetre amb una mínima fidelitat l’emoció d’aquell qui les escriu, després d’haver viscut set anys irrepetibles en aquesta escola.

Diu un aforisme anònim que “la vida són records i papers”. Com que sóc incapaç d’escriure un text a l’alçada de les circumstàncies, permeteu-me de recórrer, precisament, a la memòria. Amb els ulls tancats faig un tomb pel meu passat i veig un mestre pràcticament novell entrant per la porta de l’escola Covalta d’Albaida, allà pel setembre de 2006; us veig a vosaltres, que saludeu amb un gran somriure el mestre nouvingut: Pau, Jesús, Marian, Encarna, Viri, MaJosé, Sandra, Maria, Sònia, Carme, Jose Fernando, Rosario… Veig els i les alumnes, ànima de qualsevol escola; veig els pares i les mares i el seu inestimable suport de sempre: Loles, Josep Sanjuan, Leti, Andrés, Elies, Mariví, Lucía, Mònica, Abel, Tonet, Rocío, Toni, Paqui… Veig les eixides a la natura: el cim del Montcabrer, l’estret de les Aigües, el Benicadell… Amb els ulls tancats, veig els muntatges teatrals, els performances, el Festival de Teatre Escolar d’Albaida; veig les innumerables activitats i projectes de tota mena que hem dut a terme… Recordeu aquell Festival de Nadal en que els alumnes de 6è –Josep Sanjuan, Cristina Jordà, Fran, Sorín… ­– no volien cantar els últims i muntaren un bon disbarat enmig del concert? Tothom es va empassar la broma que havíem preparat! Eixe mateix curs celebràrem el Dia de la Pau d’una manera molt especial; de fet, celebràrem el Dia de la Guerra! Quina impressió veure tots els i les soldats estesos morts al passadís després del bombardeig! El carnestoltes de 2011 també fou sensacional: el dedicàrem a Enric Valor i les rondalles valencianes! I recordeu el Festival de Teatre Escolar? Fou en l’última edició on desvetllàrem El secret de l’escola Covalta! Quin muntatge més divertit i quin gran paper feren els mestres i els alumnes! I tants i tants d’altres records…Per temps que tinguera no acabaria mai. Records de moments, d’alumnes, de mestres, de mirades… que m’acompanyaran per sempre més i, en els qual, m’endinsaré cada vegada que m’empaite la tristesa: mirar cap enrere i pensar en allò que he viscut durant tot aquest temps em farà somriure i em permetrà de seguir endavant. Què és l’escola, sinó un lloc per a que mestres i alumnes puguen omplir d’amables records la seua memòria?

Se m’acaben el temps i les paraules. Ha estat un enorme plaer compartir aquesta escola amb tots vosaltres. Les hem vist de tots els colors: moltes alegries i alguna que altra tristesa; molts acords i algunes desavinences; grans moments i, també, moments per oblidar… I, tanmateix, malgrat les divergències i els conflictes, hem aconseguit, any rere any, de dur a bon port el vaixell de Covalta amb els seus passatgers sans, somrients… i ben educats i preparats per a la vida. D’això es tractava, no?

És l’hora de l’adéu. Me’n vaig, probablement, per sempre més. És llei de vida i d’escola. Vull pensar que el meu esforç i les meues idees han contribuït a millorar una mica l’escola Covalta. Si més no, eixe ha estat el meu propòsit durant tots aquests anys. He tractat de fer-la un lloc més alegre i divertit; he tractat sempre de transmetre estima i respecte envers la llengua, la terra i les persones; he tractat sempre de tenir un somriure preparat. Sé del cert que no sempre ha estat possible però he tractat, amb cor i ànima, d’assolir aquest afany. Per això, me’n vaig content i emocionat. Sobretot però, agraït. Agraïdíssim a totes les persones que feu possible aquesta escola: mestres, alumnes, pares i mares… Per què? Per la vostra experiència, pel vostre somriure, per la vostra estima, pel vostre suport… Sobretot però, us estic agraït de tot cor perquè és gràcies a tots vosaltres, gràcies a aquesta escola, que m’he convertit en mestre. És aquesta escola que m’ha fet mestre. Mestre de veritat. Per això, és aquesta escola i no cap altra, la que portaré sempre dins l’ànima, per molts anys que passen i altres escoles que vinguen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!