Sobirania ? I que més !

Com podem arribar a la plena sobirania ? És una utopia irrealitzable ? Quins han de ser els passos a seguir ? Serà possible algun dia un referèndum d’autodeterminació ? Aquestes i altres preguntes no han deixat d’estar presents durant anys sense haver estat capaç de respondre-les d’una manera més o menys satisfactòria.
Veient el trist panorama de la política catalana, on l’animadversió de les dues forces nacionalistes cada dia es fa més patent, tot fa pensar que la independència encara queda bastant lluny. Ja ho sé, sóc bastant pessimista, però si analitzeu amb objectivitat la situació dels corrents sobiranistes no és per llançar coets precisament.
El debat no està present en la societat o almenys no sembla tenir la força suficient com per a poder albirar un futur prometedor pels nostres objectius.

En el món de la publicitat, existeix una norma no escrita per la qual un dels objectius a cobrir durant el llançament d’un nou producte és aconseguir la presència als mitjans. Vaja, en definitiva, que se’n parli. No importa que sorgeixin opinions contràries, a vegades fins i tot és beneficiós, l’important és que el debat existeixi. Que estigui present.
Creieu que el debat sobiranista està damunt la taula ara mateix ? S’ha traslladat al si de la societat civil ? Excepte la presència destacada a la xarxa a la resta del món mundial és pràcticament inexistent.
En principi, quan s’intenta publicitar qualsevol moviment polític s’ha de comptar amb la complicitat d’algun dels grans mitjans de comunicació. Però ai las, les persones al capdavant d’aquests mitjans, tan necessaris en un procés com aquest, no semblen disposades a res més que no sigui criminalitzar qualsevol plataforma, moviment o partit independentista.
Només cal que feu memòria de la campanya duta a terme durant la celebració del referèndum de l’Estatut. Que recorda, ha estat per mi, un dels moments més tristos de la recent història catalana. Publicitat a bombo i platerets de les plataformes pro-estatut i nul·la o escassa presència dels moviment contraris a l’aprovació. A internet la cosa era ben diferent però això, no compta pas massa per influir al gruix de la societat catalana.
Estic d’acord que la blogosfera independentista està empenyent amb força un debat ric on convergeixen opinions diverses sobre quin és el camí a seguir. Però com recordava aquí en Xavier Mir els desinformats van votar que si a l’estatut per què creien que era bo per a Catalunya. La desinformació provenia dels grans mitjans de comunicació que, llevat de comptadíssimes excepcions, segueixen escampant la bona nova del regionalisme i minoritzen qualsevol expressió sobiranista. Per tant hem de ser realistes, la capacitat d’influència de la xarxa sobre el ciutadà augmenta cada dia, però això, de moment, no ens porta encara a un futur molt esperançador.
Espero que qui sigui, allunyat d’aquest pessimisme, em pugui convèncer que si, que és una realitat possible a curt termini. Per què noi, jo ho intento, hi dono voltes i sempre topo amb el mateix mur infranquejable on uns senyors amb la rojigualda, em diuen: Sobirania ? I que més !
Què cal fer per a poder dur a terme els somnis d’un estat català lliure ? Sortir al carrer ? Ja es va veure que va passar amb la manifestació del 18 de febrer promoguda per la Plataforma pel Dret a Decidir. Moltes declaracions i bons presagis sobre el que tot plegat havia de provocar i al final que ? Res de res, i a sobre ens vam haver d’empassar un Estatutet de pa sucat amb oli amb un 70 % de catalans i catalanes que estaven d’acord amb la mutilació del text tot dient: No podem votar el mateix que el PP per què seria donar-li la raó. Per favor ! Com si el vot contrari d’Esquerra fos per les mateixes raons adduïdes pels populars.
No obstant el sobiranisme s’està mobilitzant, tot i el pobre seguiments que els massmedia sempre donen a aquesta classe d’actes. El passat mes d’octubre es presentava al públic la plataforma Sobirania i Progrés, decidida a promoure la iniciativa legislativa popular al parlament per a fer un referèndum d’autodeterminació.
A veure, posem-nos en situació, la plataforma recull les 500000 signatures necessàries per poder presentar la iniciativa al parlament. Us imagineu el moment en què comença a debatre’s a l’hemicicle ? DIVISIÓ. Això és l’únic que veuríem amb claredat de tots els partits polítics. Fins i tot dubto que tots el partits nacionalistes hi votessin a favor.
Al finalitzar tot el procés d’elaboració de la llei, i en cas que fos aprovada no serviria de res. Suposo que no heu oblidat que la Generalitat no té competències per poder convocar referèndums. Seria capaç de saltar-se la legislació i convocar-lo igualment ? I de fer-ho, l’estat li permetria arribar fins al final ? Cal recordar que la Constitució, en casos de desobediència, permet suspendre l’autonomia.
La resposta a totes aquestes preguntes crec, és evident. Ja no arribaríem a la situació límit de suspensió de l’autonomia per què el Govern català no s’atreviria anar tan lluny. No m’imagino el senyor Montilla proclamant el dret inalienable de la nació catalana a celebrar un referèndum per decidir la marxa d’aquesta pàtria grande y libre que és Espanya.
A més, segons la reforma del codi penal aprovada el seu dia pel govern popular de José Mª Aznar, la celebració de qualsevol consulta a la població sense l’autorització expressa del Congrés comportarà penes de presó d’entre sis mesos i cinc anys. Aquell dia els socialistes es van oposar frontalment a la seva aprovació. No obstant, no han mogut ni un dit per a derogar-la. En el fons, els dos partits espanyols no són tan diferents, canvien les formes però els objectius són els mateixos.
En unes recents declaracions, l’apòstol del talante, l’insigne Zapatero, afirmava que el dret a l’autodeterminació no existia. Algú li hauria de refrescar la memòria a aquest senyor. El 27 de juliol de 1977 el llavors president del govern espanyol, Adolfo Suárez, tots tenim un mal dia, signava la ratificació del Pacte Internacional dels Drets Polítics que al seu article primer proclama el dret de tots els pobles a l’autodeterminació.
Tot i aquesta aura negativa amb què impregno les meves paraules, la meva és una deteminació clara i contundent a favor de la llibertat del nostre poble. Podeu pensar que d’aquesta manera no s’ajuda al moviment independentista. Jo discrepo, no podem envoltar el sobiranisme d’un cofoisme que no ens permeti d’antuvi preveure tots els obstacles a eludir per sortir d’aquesta llarga nit de gairebé tres-cents anys.
Així doncs, que cal fer ? Com poder fer possible la independència ? Quines seran les eines que ho possibilitaran ? Segur que preguntes com aquestes i moltes d’altres ens fem cada dia molts independentistes, però tenen resposta ? I aquesta és factible ?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *