Les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica

Fa uns anys els dos gran partits espanyols partits repetien tothora: “En absència de violència es pot parlar de tot”. Ni ha estat cert en el cas del País Basc ni en el de Catalunya.

A Catalunya, excessivament bons minyons com sempre hem estat, vam fer un nou Estatut, pensant que alguna cosa hi guanyaríem. Bé és cert que el vam haver de fer amb l’entrebanc constant del PSC que, unia a la desgana el sotmetiment tradicional al PSOE; la situació que en va resultar fou absolutament esperpèntica, amb discussions estèrils no pas sobre el sexe dels àngels però sí sobre bizantinismes que només servirien de cortina de fum, com ara la discussió sobre si calia establir una agència tributària consorciada o coordinada amb l’estatal. Ja es veia que allò no podia sortir gaire bé, però va poder més el possibilisme i al final el Parlament de Catalunya, el de l’Estat i després el poble de Catalunya en referèndum van aprovar un nou text estatutari al qual prèviament havien passat el ribot. Alguns – pocs – vam votar que no, per raons diametralment oposades a les del PP.

Semblava que les dràstiques retallades haurien apaivagat el PP, però el seu nord era – i continua essent – eliminar l’autonomia, i no va dubtar de portar el nou Estatut al Tribunal Constitucional, amb el resultat que ja sabem.

Convé recordar això, encara que sigui succintament, per posar en relleu el contrasentit que representa que, després del paper tan galdós que va fer el PP, encara es permet de donar lliçons de democràcia i proferir crides al diàleg, com si anul·lar un text votat per dues cambres parlamentàries i aprovat en referèndum fos la cosa més natural del món.

I des d’aquell moment l’actitud real pel que fa al diàleg ha estat totalment negativa. El poble de Catalunya – aquesta vegada amb el suport sincer i no pas tàctic del govern, ha dit que prou, i que ara és l’hora de l’afirmació pràctica de la sobirania, és a dir, d’assoliment de la independència. La resposta no ha estat altra que l’insult, l’amenaça verbal i la guerra bruta, que ha acabat aflorant, i que res no fa pensar que s’hagi d’aturar.

L’Estat devia comptar que, com altres vegades, i fins i tot entre insults i amb una manca total d’oferta, ens faríem enrere, cosa que ara ja no sembla previsible. I d’aquí el seu nerviosisme i el redoblament de les amenaces: saben perfectament que per 10 a 0 no guanyaran, i que molt possiblement perdran.

En aquestes condicions, representa un nivell notable de cinisme criticar els dos gran projectes de llei que segurament s’aprovaran immediatament: no hi ha debat pausat perquè no heu volgut que hi hagi debat, ni pausat ni ràpid, i és inconcebible que el PSC i les rampoines d’ICV s’hagin afegit, en termes pràctics, a la intransigència del PP.

Es tracta de consultar a la ciutadania quin ha de ser el futur de Catalunya, i aquesta vegada fer-ho d’una manera vinculant. D’aquí una doble necessitat: la d’arbitrar la forma de celebració del referèndum vinculant i la d’establir les regles del joc del període immediatament posterior, de caràcter constituent.

Pendents de conèixer el text definitiu, sembla clar que, davant la impossibilitat de derivar la consulta de la Constitució vigent, no per impossibilitat intrínseca sinó per manca de voluntat, s’invocarà directament el dret internacional, especialment disposicions expressament signades per Espanya, absolutament vigents i preeminents.

Un cop obtingut el Sí a la pregunta sobre l’estat independent en forma de república, s’haurà d’iniciar un període constituent, i per tant cal disposar d’unes normes provisionals – la llei de transitorietat jurídica – que regulin la vida política fins a la proclamació de la Constitució catalana.

Els respectius avantprojectes parteixen de la idea de la sobirania del poble de Catalunya. Totes les normes constitucionals del món democràtic tenen una part axiomàtica, sovint una sola frase o fins i tot una sola paraula, que podem parafrasejar dient “som els que som, ens reconeixem com a nació, afirmem la nostra sobirania, ens organitzem en estat, i passem a regular-ne el funcionament”.

Com que en el món no hi ha distribuïdors de sobiranies, aquesta només pot afirmar-se per iniciativa pròpia, ordenar-se i defensar-se davant tercers.

Buscaríem en va quina disposició de la constitució espanyola vigent ens hi autoritza: no n’hi ha cap – tot i que molts entesos afirmen que el conjunt tampoc no s’hi oposa.

En definitiva: duem a terme un acte de sobirania, eficaç no en virtut de de cap marc legal, sinó de la capacitat real de defensar-la. I en conseqüència un marc jurídic és substituït per un altre. La Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya deixen de ser vigents. Si s’aprova amb el text que s’ha difós, l’article 3.2 de la llei del referèndum ho deixa ben clar:

Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya.

En canvi, no és sorprenent – tot i que hi ha qui fingeix de sorprendre-se’n – que en ambdós avantprojectes hi figurin disposicions de la constitució espanyola i del vigent estatut. Efectivament, passen a tenir el paper de dret supletori. Com passa arreu. Irlanda manté lleis i disposicions angleses que es remunten fins a l’època medieval: eren tantes que fa pocs anys es va sentir la necessitat d’esmentar-les una a una en un sol text jurídic. I l’Europa central és farcida de disposicions originades a l’Imperi Austro-hongarès. Ja anirem substituint allò que no funcioni, començant pel més urgent i sense voler-ho fer tot alhora.

I això lliga amb la idea que el nou estat se subrogui a tots els drets i deures internacionals

Com que hi ha qui té una certa tendència a posar el carro davant els bous, hi ha qui, a més, ja voldria que s’entrés en detalls de la legislació ordinària: règim socioeconòmic, exèrcit, relacions internacionals, llengua oficial, pensions, protecció de l’entorn. Temes absolutament cabdals, sens dubte, però sobre el quals cal recordar una idea fonamental: és el poble, a través de les eleccions i altres mecanismes, que va modulant amb el temps les opcions majoritàries, i seria nefast que la constitució fos massa prolixa en detalls. Molt probablement, per posar un sol exemple, l’opció entre autopistes lliures, de peatge a l’ombra o amb peatge explícit no és pròpia d’una constitució.

Una constitució, per més legítima que sigui en el seu origen, deixa de ser útil – i per tant correctament aplicable – quan les aspiracions dels qui s’hi aixopluguen no hi troben via per excés d’engavanyament. En el cas ideal, la constitució ha de ser flexible: només detallista en el disseny de les institucions cabdals, però limitada a grans idees en tots els altres temes. A més, ha de ser fàcilment modificable; i si això no és així, almenys les forces polítiques han de ser prou perspicaces per pactar-ne la reforma abans no sigui massa tard. No fos cas que repetíssim els errors de la constitució espanyola.

Si les coses van com han d’anar, tindrem tot un any per parlar-ne.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *