– Per què la cremen?
– Perquè vós calleu
Ariel Serra, Liorna
Si hi ha un crit a la història de Mallorca que, 333 anys després d’emès, dura i perdura, que ressona potent, poderós, imponent i competent, un gemec que ha esdevingut un clam que encara ara corprèn a qualsevol persona sensible i condreta d’ànima, és «Felet, no et dons!», la valenta invocació de Caterina Tarongí al seu germà petit, Rafel Benet, a qui exhortà camí del patíbul a suportar la tortura per tal de dignificar les seves morts, víctimes d’un crim d’estat, un sàdic assassinat programat, atiat i executat per l’Església catòlica i beneït per la noblesa i la monarquia del rei Carles II, «l’embambat». El crit, inscrit a l’imaginari dels qui volen servar i servir la memòria del nostre poble, és una icona viva que convida a no transigir, a no retre la lluita en defensa dels ideals. Un crit, en definitiva, per a la més tenaç i imprescindible resistència.
Els fets
L’Església que va causar aquelles víctimes
encara és viva i poderosa a Mallorca
Gabriel Alomar a La campana de Gràcia (4-X-1913)
L’any 1677, la Inquisició va fer tancar Pere Onofre Cortès, Moixina, propietari d’un hort on s’havien reunit dotzenes d’observants per celebrar «el dia del perdó». En menys d’un any foren detingudes 237 persones. A canvi d’aportar dos milions de lliures, varen ser «reconciliades», un eufemisme per dir que eren readmeses a «l’única religió vertadera». L’hort va ser devastat i sembrat de sal. Els anys següents, aquelles persones se varen sentir vigilades i moltes d’elles, atemorides, exhibiren, amb ostentació pública, la ingesta de carn de porc i una beata assistència als oficis religiosos, dos fets que, paradoxalment, afegirien l’acusació d’hipocresia.
El 7 de març de 1688, tres dotzenes dels processats la dècada anterior s’embarcaren en un vaixell anglès, però el temporal va impedir sortir del port de Palma. En retornar a les seves cases, gairebé tots foren detinguts, entre d’altres els germans Caterina i Rafel Tarongí, de 42 i 18 anys, i Rafel Valls de 48. La Inquisició inicià un procès que durà més de tres anys i que condemnà 88 persones. Entre els mesos de maig i juliol de 1691 es practicaren tres actes de fe. Les execucions, instant el poble a assistir-hi des de totes les parròquies de l’illa a repic de campanes, es feren a l’esplanada de damunt la badia de Palma, als peus del castell de Bellver.
El mateix any dels fets, Francesc Guerau, un dels més actius promotors dels crims, va publicar «La Fe triunfante», on s’atribueix potestats que, segons la seva doctrina, pertanyen exclusivament a Déu. La perversió i el sadisme del relat són una manifestació d’odi que, a més, mostra unes contradiccions que delaten la falsa acusació de judaisme.
La novel·la
No res de noble en la viltat traspua
Josep Carner, Nabí (cant primer)
Sobre el tràgic episodi, Ariel Serra (Cadaquès 1959) ha escrit «una novel·la extraordinària en tot sentit» (Nicole d’Amonvill), «una mostra d’amor per la llengua catalana» (Albert Rossich), «un llibre sòlid de gruix humà i literari» (Carles Duarte), «una història que caldria ser d’ensenyament obligatori» (Rosa Planas). L’obra es divideix en dues parts, cadascuna de cinc capítols encapçalats amb un nom. Les 410 pàgines es fan mengívoles i gustoses gràcies a un llenguatge pulcre i amè, elaborat amb una magistral destresa i en ús d’un vocabulari riquíssim. La caràtula del llibre, prou evocadora i suggestiva, ens mostra la badia de Palma, amb un vaixell de tres pals davant la Seu i Bellver i, de fons, la Serra sobrevolada entre niguls per les tres figures principals: els germans Rafel i Caterina Tarongí, ella amb mantellina blanca, i Rafel Valls, amb la barretina vermella, vigent encara a Eivissa i altres territoris de la nació catalana.
La narració ens arriba, des d’una polifonia de veus i de cors encadenats, amb una narradora principal: l’illa de Mallorca. Així, amb ulls de dona, el relat ens farà les més acurades descripcions. No només ens obriran les ments, els laments i els sentiments de les víctimes, sinó també els arguments i els pensaments dels assassins. Tots ells, morts i botxins, es mostren embolicats dins de l’univers que compartien. El relat ens transporta al moment històric i permet aprendre del vestuari, de la cuina, dels costums… tot un petit tractat d’antropologia social. L’autor fa ús de frases fetes (sovint poètiques i sempre enginyoses), refranys, dites, adagis… cultura popular destil·lada. Anomena els noms dels arbres, de les fruites, dels menjars, de les robes, dels atuells, dels oficis, de les feines de la casa («les dones són la casa»)…
Tots els personatges estan ben definits físicament i psicològica. No només els 10 que donen nom als capítols i, més concretament, Caterina, Felet i Rafel, les tres figures principals de l’endemesa. Tanmateix el protagonista de l’obra, el gran protagonista, és el poble de Mallorca. En un segon pla, apareix el vicari de la Seu. Bé sap ell que és un engranatge més de l’estructura de la casa negra, que és prescindible i que, si gosa discrepar, serà substituït per qualsevol capaç de dir amén i tot m’ho bec. Un altre individu determinant és José Hualte Álvarez, inquisidor titular de Mallorca, com ho havia estat a Sardenya i com ho seria a Barcelona. Hualte arribà amb la lliçó apresa i amb instruccions clares: calia un càstig exemplar per escarmentar el poble.
Calia la implicació del poble i construïren un argumentari assumible per escampar des de les trones. La vertadera raó, era (igual que ara) sotmetre la població de l’illa. Barcelona, per als inquisidors, era el cau del dimoni i Mallorca se n’havia de separar. Les ordres? Extingir els enemics de la fe, extirpar el mal i, sobretot, escarmentar el poble. Un altre dels inductors, Francesc Guerau, es disfressaria de cirurgià de Déu. Ariel Serra n’extreu les intencions, ens fa obrir els ulls i ens instrueix. Diu que la victòria és quieta i silent, que els xuetes són un invent de la Inquisició, que els cremaren a toc de xeremia…
Els diàlegs són àgils, vius, intel·ligents. Permeten resoldre els enigmes i els misteris que va inventar la Inquisició, com a cortina de fum, per entabanar la gent. La conversa de les pàgines 365 i 366, entre una nina i sa mare, permetria fer una tesi doctoral. Amb les preguntes que fa la petita n’hi ha prou per esbucar el sinistre muntatge de la persecució i desfer la farsa.
És un simplisme qualificar el relat de novel·la històrica, perquè la tràgica peripècia s’ajusta als fets documentats. Hi ha imaginació i recreació, però amb una invenció continguda que dota l’obra d’absoluta versemblança i l’adapta a la gent i als esdeveniments. D’aquesta manera, deixa sense efecte possibles sorpreses efectistes d’artifici i prescindeix de canvis de guió. Pausadament, planerament, sense edulcorar la memòria, sense afegir un gram de sadisme, amb una senzillesa que abelleix la narració, la novel·la enalteix l’exemplar conducta de les tres víctimes principals de la planificada matança sense necessitat d’haver d’enlairar el dit acusador contra els responsables. Els fets canten santa clara!
Cal recordar que la malifeta que repassa «Liorna» ha proveït la literatura catalana d’altres títols que han tractat, amb sort diversa i més d’un desencert, el luctuós episodi. Amb els precedents, què ens aporta el nou llibre? Al meu entendre, de tot quant s’ha publicat fins ara, mai no s’havien relatat els fets amb tant de rigor. L’autor ha esbaldregat els tòpics i ha desllorigat la responsabilitat d’uns crims abjectes que, de manera perversa, tant els nobles com l’Església varen encolomar al poble. «Liorna» ens fa present d’un raig i roll d’aspectes que no havien estat tractats amb una mirada tan respectuosa amb la història. «Liorna» informa al món de l’opressió dels mallorquins (podem dir dels catalans) i fa vots per a l’alliberament. Brinda un relat literari, bell i rigorós, despullat de l’adoctrinament dels qui justifiquen els crims, amb l’excusa de mal pagador de «contextualitzar la història». És una narració apassionant, però no apassionada, allunyada del discurs dominant que encara ara perdura gràcies a la complicitat d’autors i autores aquiescents amb la perversa malvestat. «Liorna» està escrita sense tòpics, avorreix del fanatisme de qualificar de fonamentalistes les víctimes i de reduir els qualificatius a la intolerància. «Liorna» abomina de definir els botxins com a pacificadors, d’imputar els crims a la ciutadania i de presentar els instructors de la ignomínia (recordem que la Inquisició era un ens monàrquic i religiós) com a àrbitres benèvols. Bé que ho han intentat sempre això de penjar les gramalletes i els sambenets al coll del poble! Assignar a les classes populars les culpes d’una matança planificada des dels mecanismes de poder és un atemptat contra la veritat; una falsificació de la història de Mallorca.
Si una qualitat sobresurt i es manté sense rebaixes al llarg de la lectura és la tendresa que sura per damunt de la justícia i de la injustícia, una dolça tendresa que amara el destí de les persones acuitades. Detingudes després d’un intent d’embarcar-se (cap a Anglaterra? cap a Liorna?) que frustrà una tempesta, la voluntat d’abandonar Mallorca va servir per afegir una nova imputació. La pregunta clau que els inquisidors no volien que la gent es fes era: com així volien fugir? És evident que tenien pànic, que se sentien vigilats, que veien venir una imminent onada repressiva. Feia pocs anys que havien estat «reconciliats», un vocable cínic i sinistre de subjugació per denominar als qui s’havien aquietat a donar els seus bens a l’Església i a declarar-se culpables davant del tribunal de la por.
Entre moltes més aportacions, «Liorna» desemmascara la torna d’aquella barrabassada. Els actes de fe de 1691 varen circumscriure els llinatges dels jueus conversos a només 15. La dràstica reducció pretenia, d’una banda, focalitzar la criminalització al voltant d’un grup petit, fàcilment identificable i carregar-hi a sobre la burla i l’escarni durant segles i, d’altra banda, volia esvair de la llista negra molts de llinatges per alliberar de l’estigma alguns nobles endeutats amb els qui eren objecte de confiscacions, canonges i gent poderosa, entre d’altres el cognom de Francesc Guerau, «calificador del Santo Oficio», atiador dels crims i autor de «La fee triunfante». Altres objectius enllaçats amb la massacre foren confiscar els bens de tots els encausats, subjugar i humiliar públicament els conversos, escalivar qualsevol dissidència, treure del cap i escamnar la més petita idea de revolta i enfortir el poder de l’Església i de la noblesa. Amb tot, què pretenia un acte tan terrorífic? La resposta rau a la pregunta: aterrir! Sembrar de por Mallorca. I tanmateix, els qui volien esborrar els noms dels assassinats de la memòria col·lectiva, no se’n sortiren. Liorna d’Ariel Serra ens ho ha deixat caure sense aparent esforç i n’ha servat testimoni per a sempre més.
Als escèptics, als agnòstics i als descreguts com jo no ens fa nosa el conjur que plana, desfila i s’enfila com a prec a l’infinit, gairebé un exorcisme, amb una oració desconeguda pels coetanis. «Xemà Israel» esdevé una argúcia poètica, una astúcia literària, una polissonada que l’autor converteix en recurs per donar sentit al martiri de les víctimes i, alhora, dotar la vida dels altres d’una raó de ser.
Les 410 pàgines donen per molt més. M’he hagut de contenir per no fer cinc cèntims de la ciutat que dona títol al llibre, cau d’exili salvador com a terra promesa, dels detalls de la conspiració, dels processos inquisitorials coetanis a altres indrets… Sé, n’estic convençut, que amb tantes d’arestes com mostra la novel·la, brollaran més comentaris que enriquiran nous aspectes per incitar la lectura. De moment, s’escau una entusiasta benvinguda i una sincera i sencera recomanació. Els amics de la història, els qui estimen la Terra, els amants de la bona literatura tenen a l’abast una novel·la excel·lent: «LIORNA»
PS.- Aquest article es va publicar a Ploma.cat (27-II-2024) amb crida des del Diari de Balears https://amp.dbalears.cat/cultura/cultura/2024/02/27/390425/bartomeu-mestre-sureda-balutxo-publica-critica-del-llibre-liorna-ariel-serra.html!
NOTES
ALTRES RECENSIONS
Fins ara totes les crítiques publicades de Liorna fan una crida a llegir la novel·la. Una mostra:
ULTIMA HORA (Rosa Planas, 17-II-2024)
NÚVOL (Egar Tello. 29-II-2024))
https://www.nuvol.com/llibres/animes-que-cremen-367580
EL PAÍS (Ponç Puigdevall, 2-III-2024)
https://elpais.com/quadern/2024-03-02/el-bon-equilibri-del-pas.html?ssm=TW_CC
Des del primer dia va promoure i desplegar una fecunda activitat: va fer arribar al Port el telèfon i l’electricitat, va sembrar tot el litoral de tamarells, va fer aixecar urinaris i vestidors als dos arenals (el dels homes i el de les dones), va inaugurar l’escola… Va ser clau en la millora d’aquell llogaret, aleshores de poc més de 400 habitants.
