Etziba Balutxo...

Resum

Què en trauríem de viure aquesta vida, 
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus, 
ni de tenir la taula ben guarnida, 
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

No hi ha temps que no torn! – diu l’adagi. La història és cíclica i, per això mateix, la mestra més pedagògica i didàctica que tenim a l’abast. Ens cal aprofitar-la i evitar la repetició de vells errors crònics.

Bonaventura Gassol i Rovira (1893-1980) va ser un carismàtic poeta i polític que va patir agressions, presó (a Espanya i a França), exili (més de 50 anys en diverses tongades), intents d’extradició i beneficiari i víctima de dues amnisties: l’efímera de febrer de 1936 i el parany enverinat d’octubre de 1977. Per completar els ingredients dels temes avui vigents, també va viure a partir de 1950 l’enfrontament amb el seu company Josep Tarradellas, amb qui es produiria un esqueix, polític i personal.

Agafant com a fil conductor la rellevant i poc coneguda biografia de Gassol, la història ens mostra com, hores d’ara, contribuir a investir un president d’Espanya, a canvi d’una amnistia que bàsicament legitimaria l’actuació repressora de l’estat, sense que aquest estat reconegui un dret tan elemental com el de l’autodeterminació dels pobles i permeti la realització d’un referèndum, no fa altra cosa que revalidar per un nou espai de temps indefinit la submissió i, tàcitament, és admetre que encara som esclaus.

*  *  *

Quan n’aprendrem?

És per demés. Els mecanismes de poder oculten, manipulen i bandegen la nostra història. La patologia del colonitzat que ens han empeltat a sang i a foc és de tal magnitud que, des de la classe política espanyola i la col·laboracionista catalana (amb el suport necessari de la premsa), ens volen fer creure que som a un punt àlgid que mai no havíem viscut fins ara. Ens parlen d’una oportunitat única i irrepetible que cal aprofitar. Tot allò que ens passa als catalans, absolutament tot, ja ho hem vist abans i no una ni dues, sinó moltes de vegades. Podem parlar de col·laboracionisme, d’exili, de detencions, de tortures, d’extradicions, de deportacions, de confidents, d’amnistia, de qualsevol cosa que ara ens sembli d’absoluta vigència i, en tots els casos, tocarem amb els dits d’anar a plaça que ja ho hem patit. Potser no nosaltres directament, però dues o tres generacions abans els catalans hem mal resolt totes les cruïlles, perquè sempre hem optat en contra dels nostres drets¹. No voler aprendre de la història és prescindir d’una arma eficaç. La desmemòria col·lectiva perpetua la repetició dels errors.

Per posar-ho en evidència als ulls de tothom (ep, de tothom que vulgui veure i escoltar de bona fe), aquest article desemmascara els majestuosos errors històrics comesos que, d’assumir-ne la lliçó, ens permetrien evitar pegar-hi de morros una altra vegada. Per no fer-ho excessivament llarg, em limitaré als darrers cent anys, a partir de 1923, i, com a fil conductor, sobre la poc valorada figura de Ventura Gassol.

Les tombes flamejants (1923)

Enguany ha passat gairebé per malla la commemoració del centenari del poemari Les tombes flamejants, editat a Valls el maig de 1923. El títol del llibre obeïa al del sonet d’entrada, on el poeta reclamava d’esventar la cendra:

Fou una pàtria. Va morir tan bella,

que mai ningú no la gosà enterrar:

damunt de cada tomba un raig d’estrella

sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia

aquella son tan dolça de la mort,

que les sirenes dia i nit sentia

com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada

i del fons de la tomba més glaçada

fremí una veu novella el cant dels cants:

—Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.

Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,

o Pàtria de les tombes flamejants!

El poeta s’inspirà en la restauració de les tombes dels reis catalans a Poblet. El conjunt presenta títols tan eloqüents com El corser de Sant Jordi, Elegia tardoral, Nit de Sant Jordi, El calze de Pau Claris, Oració de l’Onze de Setembre, El Crist dels Vents, L’ombra d’en Jacint Vilosa i Símbols. Tractava al·legories, fonamentades en el coneixement des clàssics, sobre personatges històrics (Jaume I, els almogàvers, la Guerra dels Segadors, el Corpus de Sang…) i elements de la vida quotidiana (el pa, el foc, la fusta, els estels, la mar, la barca…). Més enllà de l’estricte àmbit de la cultura catalana, va incorporar una bellíssima glossa a Terence Mac Sweney, alcalde de Cork del Sinn Féin, que havia mort tres anys abans a la presó arran d’una vaga de fam².

Josep Carner valorà l’impacte social que va obtenir l’obra: La sensibilitat d’aquests poemes patriòtics somogué tot un poble. Aquests versos, doncs, són poesia i són història. No havien passat quatre mesos d’ençà de la publicació del llibre quan, l’endemà de les grans protestes de la Diada d’aquell any, la nit del 12 al 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera va decretar la llei marcial a Catalunya i precipità el cop d’estat i la imposició d’una dictadura militar emparada per Alfons XIII, l’exèrcit i l’església, i ben vista per la Lliga i el PSOE³. La unidad de la patria estava en perill. Es va prohibir la senyera, com a símbol separatista, es tomaren les quatre columnes de Montjuïc de Josep Puig i Cadafalch, que es va veure obligat a exiliar-se, i Les tombes flamejants va ser retirat de les llibreries. El poeta Ventura Gassol es comprometé políticament, s’afilià a Estat Català i, al costat de Francesc Macià, s’exilià a Perpinyà. Tenia un fill d’un any i un altre en curs.

Amb l’avi, Ventura Gassol s’implicà en la lluita per la independència. El 1926 va prendre part en els fets de Prats de Molló, en el projecte de promoure un aixecament contra la dictadura de Primo de Rivera. Detingut i empresonat, va ser jutjat i condemnat a París al costat de Macià i d’altres quaranta catalans. Un any després es varen exiliar a Bèlgica, des d’on iniciaren un itinerari per divulgar i internacionalitzar el conflicte de Catalunya. Com a segon de Macià, viatjà a Uruguai, Xile, Argentina, Estats Units i Cuba. L’any 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, va tornar a Barcelona i el 1931, al costat de Macià, Companys i el mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet (1901-1980), va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Després de la proclamació de la República i ja recobrada la Generalitat, Gassol faria part de tots els governs presidits per Macià i, fins l’octubre de 1936, dels presidits per Companys. Com a Conseller de Cultura, va viure a l’ombra la gestació de l’Estatut de Núria que, en un plebiscit popular, va aprovar el poble de Catalunya dia 2 d’agost de 1931. L’odi, atiat des dels partits polítics espanyols i la seva premsa, es focalitzà principalment sobre les figures de Macià i de Gassol. Primer els varen ridiculitzar, però aviat enduriren els atacs i propagaven les amenaces de mort sense manies, amb la permissivitat absoluta dels republicans espanyols.

Delictes d’odi? Qui i contra qui?

Les tres portades de Gracia y Justicia de la il·lustració adjunta mostren l’evolució in crescendo de l’anticatalanisme. La darrera, amb Macià, Companys i Gassol decapitats, és de dia 9 de juliol de 1932. Es va publicar després de l’agressió que dia 1 de juliol havia patit Gassol a l’hotel New York de Madrid quan quatre homes armats l’atacaren i, tot i defensar-se, li feren una ferida de vuit centímetres amb un ganivet fins que, gràcies als crits d’una jove que ho va veure, fugiren⁴. Després de l’agressió, l’ABC es va solidaritzar amb els agressors (Gassol i l’Estatut eren uns provocadors) i Gracia y Justicia va fer un editorial que incitava als crims: Estamos de Estatuto hasta por encima de donde le cortaron las guedejas a Gassols. A nosotros se nos ocurren varias fórmulas. La primera y más rápida sería coger a Maciá, Gassols, Campalans, Tontalans and Companys y fusilarlos a las tres en las Ramblas, después de haber vitoreado el hecho diferencial. Otra fórmula seria la de que los españoles tuviéramos el valor de declararnos, al fin, independientes de los catalanistas, que desde hace numerosos lustros nos vienen tiranizando, apabullándonos con su reconocida superioridad craneana, metiéndonos la lengua en todos los resquicios de la cooficialidad. La incitació a l’odi i a la violència des de la premsa espanyola no va minvar en tot el procés de tramitació de l’Estatut⁵. A totes les estacions de tren, des de Madrid a Barcelona, es podia llegir Muerte a Macià! L’Església espanyola, les universitats, els sindicats… tota Espanya va aixecar el clam de Muerte al Estatuto!

Una vegada aprovat i refrendat per la societat catalana, el setembre de 1932 les corts espanyoles validaren aquell modest estatut, però encara molt més «cepillado», tot i les protestes d’un poble estafat a qui s’havia sostret el poder del vot⁶. L’estatut tolerat per Espanya suprimia (a més de la totalitat del preàmbul) l’essència del que havia aprovat el plebiscit. A l’article primer s’esvaí que Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola i va romandre definida com una simple regió d’Espanya.

El govern de Catalunya a la presó

Com a bon poeta i bon orador, amb els llargs cabells al vent, Gassol sabia animar les masses abans de cedir la paraula al President de Catalunya. Va ser lleial a Macià fins que l’avi va morir el desembre de 1933. Fou Gassol qui va dirigir la multitudinària cerimònia de comiat. També seria lleial a Lluís Companys fins al final com, ja a l’exili, ho seria a Josep Irla. L’any 1934, arran dels fets d’octubre quan el President proclamà l’Estat Català de la República Espanyola, Companys, Gassol i altres cinc consellers del govern de Catalunya foren detinguts i empresonats, acusats de sedició i de rebel·lió⁷.

Una amnistia pírrica

Romandrien a la presó fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Front Popular havia anunciat que, cas de guanyar, faria efectiva una amnistia. Així, dia 21 de febrer de 1936, mitjançant un decret, els empresonats recobraren la llibertat i varen refer el govern de Catalunya. L’amnistia de pa amb fonteta va ser efímera. No havien passat cinc mesos quan, el juliol de 1936, una insurrecció militar feixista provocava una guerra, en bona part colonial contra el País Basc i, sobretot, contra Catalunya que acabaria amb la Generalitat. Gassol va ser dels primers membres del govern que l’octubre de 1936 va prendre de nou el camí de l’exili, aquesta vegada per la doble amenaça dels feixistes i dels anarquistes. No tornaria a Catalunya fins passats més de 40 anys i moltes de peripècies. El seu lloc, com a conseller de Cultura, l’ocuparia el mallorquí Antoni Maria Sbert.

Els intents d’extradició

Instal·lat a París, el 1937 varen anar-hi a viure la seva parella, Esperança Galofré, i els dos fills, Abel i Albert⁸. A finals de 1939 compraren a bon preu una petita finca habitable: Les Sablons. Era a prop de Tours, al costat de Saint-Martin-le-Beau, on feia mesos que s’hi havia instal·lat Tarradellas. El juliol de 1940, amb l’expectativa de l’entrada dels nazis, tant Gassol com Tarradellas anaren cap a Occitània i el 10 de desembre, a punt de partir cap a Mèxic, foren detinguts a Marsella i tancats a la presó d’Ais de Provença. L’oportuna intervenció de l’ambaixador de Mèxic, va fer que en pocs dies fossin alliberats, però Espanya exigia que fossin traslladats a la frontera.

Dia 12 de febrer de 1941, arran de la trobada entre Pétain, Franco i Mussolini, se signà un acord de repatriació de refugiats que, fins i tot, autoritzava perpetrar en secret les operacions de captura i extradició. D’immediat, per indicació del nou Tribunal Suprem, el govern espanyol requerí al seu ambaixador a la França de Vichy, José Félix de Lequerica, que tramitàs les deportacions de Tarradellas i de Gassol, els quals foren novament detinguts els primers dies d’agost de 1941 a l’espera de resoldre la sol·licitud d’Espanya. Just un any abans, Lequerica havia aconseguit el segrest i l’extradició de Lluís Companys, a mans de la Gestapo, que acabaria amb l’afusellament del President de Catalunya.

Les coses, però, es complicaren per les pretensions de la (in)justícia espanyola, atesa la tradició d’asil de França. Contra qualsevol prevenció, les autoritats franquistes persistiren en la demanda i, fins i tot, varen obtenir l’aval de lliurament de Gassol als feixistes del papa Pius XII, a qui es va comunicar que el conseller havia ordenat la mort d’un bisbe quan, en realitat, havia protegit Francesc Vidal i Barraquer. Precisament la declaració d’aquest cardenal va ser determinant a la vista⁹.

Els informes francesos tanmateix no consideraven Gassol com a autor de delictes comuns, sinó que el consideraven un polític exiliat¹⁰. També el secretari de l’ambaixada dels Estats Units va avisar que, cas de fer-se efectiva l’extradició, es desfermaria una gran indignació a Amèrica. El 15 de setembre de 1941, Gassol i Tarradellas foren posats en llibertat. Gassol tramità anar a viure a Mèxic cap on s’embarcaren la seva parella, Esperança Galofré, i els seus fills, Abel i Albert, però a ell, al·legant raons polítiques, no li permeteren viatjar i va romandre a Sant Rafèu de la Provença. El mes d’abril de 1942, per intentar de nou aconseguir anar a Mèxic, va adreçar un escrit a les autoritats franceses on renunciava a tota activitat política. Avisat per la policia francesa que els nazis arribaven al sud per completar l’ocupació total de França, el juny de 1942 Gassol va obtenir permís per anar a Suïssa. Gràcies a les seves gestions, va retornar el mes de desembre per recollir Tarradellas i, amb ell, instal·lar-se a Suïssa, primer a Martigny prop de la frontera francesa, i després a l’hotel Georgette de Lausana. El juliol de 1944, Gassol rebé un telegrama que li notificava la mort, a Mèxic, de la seva companya, víctima d’una apoplexia. La mala nova, però, informava que estava garantida la cura dels dos fills.

31 anys més d’exili a França

L’octubre de 1946 quan ja feia 10 anys que havia abandonat Catalunya, comunica a les autoritats suïsses el seu retorn a França, amb un agraïment per l’hospitalitat rebuda com a refugiat polític. S’instal·la de nou a Les Sablons, tot i que anirà fugaçment a Lausana el gener de 1947 per casar-se amb Lucie Paula Hugon, una viuda francesa amb qui convivia des de la seva arribada Suïssa. Les relacions amb Tarradellas es varen deteriorar greument. A partir de 1950 hi ha constància a la correspondència de grans desavinences i d’insults creuats. Dia 23 de gener de 1951, es produí un greu enfrontament verbal. Tot apunta que, en el rerefons, hi havia qüestions personals (Tarradellas i la seva esposa no suportaven l’esposa de Gassols), però també polítiques i d’administració econòmica¹¹. Tot i la proximitat de les seves cases, deixaren de parlar-se. L’esqueix, personal i polític, ja seria irreversible.

Gassol havia estat lleial a Macià i a Companys fins a les morts d’ambdós i, ara, ho era a Josep Irla, però aquest, l’any 1954 va dimitir per sentir-se pobre, vell i malalt. Anys abans ja havia intentat convèncer Pompeu Fabra i Pau Casals per ser rellevat. Ara, el seu darrer acte com a president de Catalunya va ser designar Tarradellas com a conseller primer de la Generalitat. El govern a l’exili (per 24 vots a favor i un en contra) va designar Gassol com a President del Parlament per tal de fer efectiva l’elecció de Tarradellas com a nou President de la Generalitat en substitució d’Irla. La sessió se celebraria dia 5 d’agost de 1954 a l’ambaixada a Mèxic del govern republicà espanyol a l’exili, però Gassol va rebutjar presidir la sessió amb una críptica frase on renunciava irrevocablement per causes que un dia s’escatiran. Tarradellas va obtenir 24 vots, però n’hi va haver un, prou significatiu, a favor de Pau Casals. Des d’aleshores, i durant els més de vint anys d’exili que encara compartirien, Gassol i Tarradellas visqueren d’esquena un de l’altre.

Ja entrats a la dècada dels 70 del s. XX, es palesa que Gassol les passava magres. Ho delata la notícia que va posar a la venda part del seu patrimoni. Un exemple és un dibuix de Matisse que, l’any 1971, malvendrà a un col·leccionista suís per 35.000 francs. L’octubre de 1973 intentarà parcel·lar Les Sablons, amb un projecte del seu fill Abel, professor d’arquitectura a Mèxic. L’obra no s’arribà a fer mai, però es feia evident que Ventura Gassol no disposava de recursos econòmics i que els ingressos derivats dels seus llibres, tot i algunes reedicions, no eren rellevants.

El retorn a Catalunya

Dia 28 de juny de 1977, amb la promesa d’una amnistia en curs que li garantiria la immunitat, retorna al poble nadiu de la Selva del Camp. Atesa la precària situació econòmica, va ser acollit pel mecenes Lluís Carulla a l’Hostal El Senglar. Això no obstant, aviat li seria reconegut el període laboral des de la seva retirada forçosa del servei (1939) fins a l’edat de jubilació (1963), amb l’ingrés salarial retroactiu corresponent. També se li va assignar una pensió mensual de 50.000 PTA, en qualitat d’exconseller de la Generalitat.

Una amnistia enverinada

El mes d’octubre de 1977, de la mà interessada del govern espanyol, sota condicions orientades a retre submissió a la monarquia, Tarradellas arribava a Barcelona. Una data molt oportuna per blanquejar la restauració borbònica, filla del franquisme, i establir una llei de punt i final.

Així com la Constitució espanyola de 1978 significaria davant del món la legitimació democràtica de Joan Carles I, la Llei d’Amnistia d’octubre de 1977 va significar declarar intocables els criminals de guerra. A diferència d’Alemanya i Itàlia o, més recentment, de Xile i d’Argentina, Espanya ha defugit la bugada higiènica dels botxins que, per salut democràtica i reparadora, calia fer. Les denúncies interposades per genocidi i desaparició forçada de persones (delictes contra la humanitat que, en el marc del dret internacional, no prescriuen) no han estat admeses a tràmit per la (in)justícia espanyola, malgrat els informes d’organitzacions com Human Rights Watch i Amnistia Internacional. Encara el 10 de febrer de 2012, l’Oficina de l’Alt comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va reclamar formalment a Espanya la derogació de la llei d’amnistia, atesa la vulneració flagrant de la normativa internacional sobre Drets Humans. Des del punt de vista jurídic, la Constitució de 1978 impedeix tal derogació. Espanya ho tenia i ho té tot atado y bien atado.

L’any 1978 va ser especialment luctuós per a Gassol. El mes d’abril moria a Mèxic, als 55 anys, el seu fill Abel i, a Lausana, el mes de juliol traspassava la seva esposa Lucie. En l’aspecte positiu, va viure amb satisfacció el seu darrer acte públic rellevant. Substituït democràticament Tarradellas, dia 25 de maig de 1980, en presència del president de la Generalitat, Jordi Pujol, se va inaugurar amb el nom d’en Ventura Gassol, una avinguda a l’Hospitalet que, fins aleshores, havia estat dedicada al Crucero Baleares. Un cas, mai millor dit, de justícia poètica: eliminar el nom d’un vaixell criminal de guerra, que havia bombardejat la població civil a Màlaga, per posar el d’un poeta que va liderar la lluita pels drets i les llibertats del seu poble va ser un bon comiat. Quatre mesos després d’aquell acte, dia 19 de setembre de 1980 moria a Tarragona el qui va ser anomenat el lord Byron català: Bonaventura Gassol i Rovira.

Arran de la mort del poeta, Enric Canals recordava que Ventura Gassol, inseparable de Francesc Macià i lleial a Lluís Companys i a Josep Irla, havia dit: Tarradellas dice tantas mentiras que, cuando dice una verdad, se sonroja (El País, 20-IX-1980)¹².

Dues reflexions finals

Analitzades les peripècies patides per Ventura Gassol, víctima d’agressions, de presons, d’intents d’extradició, d’exili, de dues amnisties i de l’enfrontament amb un company de partit, hauríem d’aprendre la lliçó i preveure, amb els ulls del present, l’engalipada que hi ha en curs a interès exclusiu d’Espanya, amb la conxorxa vergonyant d’alguns polítics que es proclamen independentistes. Bàsicament, hi ha dos temes claus en joc: l’amnistia i el dret a decidir.

1. Amnistia? Oblit i perdó?

És prou clar i llampant comprovar a qui va protegir i a qui va beneficiar més la Llei d’Amnistia de 1977. No es va fer pensant en la reparació de les víctimes del franquisme, sinó en l’exoneració dels seus botxins. Bo de deduir, per tant, quina era la vertadera intenció. Santa innocència tota aquella gent que cridàrem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia! Fora voler, vàrem blindar l’herència de Franco, legitimàrem la restauració borbònica i indultàrem els criminals de guerra. Si l’amnistia de 1936 havia estat pírrica, la de 1977, havia estat un bumerang.

Doncs ara, aquesta tardor de 2023, és a punt de perpetrar-se una endemesa encara més perversa. Amb la falsa aparença d’indultar els més de quatre mil activistes denunciats, tant els condemnats com els pendents de judici (més de la meitat amb peticions de penes de presó), els qui romandrien impunes serien els policies agressors, els torturadors, els jutges i els polítics repressors. Resulta irònic i preocupant que quan s’albiren les sentències judicials europees reparadores, quan es pot posar en solfa la repressió de tots els aparells de l’estat, incloses les seves destapades clavegueres (cas Pegasus, xarxa Villarejo…), hi hagi gent que vulgui reclamar una amnistia (acceptar-la ni que sigui), perquè suposa una rendició incondicional. Quan l’independentisme, d’acord al dret internacional, pot evidenciar l’abús i les il·legalitats patides, quan es pot aprofitar l’ocasió per divulgar el conflicte davant del món, una amnistia blanquejaria la conducta de l’estat i el famós a por ellos d’una monarquia absolutista bel·ligerant. Dit ras i curt, l’amnistia suposaria una claudicació i, en les actuals circumstàncies, una traïció al poble de Catalunya.

Hem perdut la xaveta? Amnistia, com la defineix el diccionari, vol dir oblit i perdó¹³. Volem oblidar tot allò que va fer, amb heroisme i convicció, el poble de Catalunya dia primer d’octubre de 2017? Hem de demanar perdó per haver votat? Volem oblidar aquella data revolucionària de resistència pacífica davant de la intolerància i la violència de les porres i de les pilotades a la cara? Acceptarem retrocedir al passat com si no-res? Volem prescindir d’una fita històrica en el camí de l’alliberament? Deixarem esvair la força d’unes imatges violentes que va veure tot el món? Almenys en nom meu, no!

2. Un nou referèndum?

Cal saber discernir i analitzar bé el vertader quid de la qüestió. Arribats a les portes d’una possible investidura a la presidència d’Espanya, sempre hi haurà qui pensarà i defensarà que és millor per a Catalunya un govern espanyol d’esquerres que un de dretes. Fals! La història demostra que tant és el color que comanda a Madrid. Deixant de banda qui eren els qui validaren la Dictadura de Primo de Rivera, els qui es conxorxaren en el simulacre de cop d’estat del 23 F, qui eren els de la cal viva, els qui atiaren el terrorisme d’estat del GAL i els qui validaren el 155, als peus de la monarquia borbònica, només plantejar el debat en una dicotomia d’esquerres i dretes ja és pensar en clau espanyola. Els qui volem que la Nació Catalana sigui un estat sobirà, hem de prescindir de culpabilitzar-nos i responsabilitzar-nos dels avatars de la política espanyola. Seria de ben ases passar pena dels seus mals atàvics.

Hem hagut de suportar, anys i panys, la cançoneta del problema catalán quan el vertader problema és Espanya o, millor dit, les dues espanyes. No ens hem de sentir temptats a intervenir en solucionar els seu històric conflicte intern, perquè això no ens alliberarà. Ells tenen ben clara i vigent la norma màgica que va receptar Alfons XII en el llit de mort: Cristinita, guarda el coño y ya sabes: de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas. Per a Catalunya, han estat dolents tots: de Cánovas a Sagasta, de González a Aznar, de Rajoy a Sánchez… O hem oblidat qui és que, els darrers quatre anys, ha activat més la repressió bravejant allò de ¿Y de quién depende la fiscalía del estado? Al llarg dels darrers tres segles, d’ençà de la derrota de juliol de 1715, quan varen caure Mallorca i Eivissa com a darrer bastió de la Nació Catalana enfrontada a Felip V, n’hem vist i patit de tots colors: majoritàriament la monarquia borbònica, corrupta i jacobina, però també dictadures militars, dues breus repúbliques hispàniques i, d’ençà fa gairebé mig segle, una monarquia parlamentària intervencionista. Algú pensa que, sigui quin sigui el color del nou govern, milloraran les nostres condicions de vida? En tots els casos, sempre hem rebut un tracte colonial a tots els nivells. El lingüicidi va al galop, l’espoliació fiscal és la més alta del món civilitzat, la justícia actua en clau inquisitorial contra la lluita per les llibertats, els programes escolars ens oculten i manipulen la nostra història, per no tenir, ni tan sols tenim seleccions nacionals com els britànics…

Algú creu que, amb la tirallonga d’estafes que ens han fet, un nou compromís “d’estudiar i analitzar” una hipotètica consulta popular mereix la més mínima credibilitat? No està més que demostrat que la paraula d’Espanya (recordau les promeses de Zapatero) és paper banyat? No és a la vista de tothom que, quan es vegin estrets, sortiran amb la recreació d’una nova Espanya autonòmica vestida de federalisme? D’altra banda, cal prendre consciència que acceptar una promesa vaga i etèria d’una hipotètica consulta futura significa invalidar el referèndum de dia primer d’octubre de 2017. Hem d’evitar ser com el hàmster engabiat que gira sense parar sobre una roda que no va enlloc. Hem de deixar de pujar la muntanya com Sísif i veure rodolar la feixuga pedra una vegada i una altra. Hem de rompre la corda que ens obliga, lligats com els ases a una sínia, a caminar amb els ulls clucs i sense horitzó. Hem de sortir d’una vegada de la rotonda que representa un estat colonitzador que ens subjuga en tots els ordres: lingüístic, cultural, educatiu, econòmic, judicial…

A tall de conclusió

No hem de pidolar una amnistia que perdona els agressors i oblida la nostra lluita. No hem d’acceptar cap promesa inconcreta d’un dret tan elemental com el de l’autodeterminació. Aquestes dues premisses fonamentals, ens conviden a no voler salvar Espanya, perquè la seva salvació perpetua la nostra submissió. És imprescindible deixar de preocupar-nos per Espanya. Senzillament hem de voler ser qui som sense dependències. Què això obligarà l’estat espanyol a convocar unes noves eleccions? Tantes com vulguin! La governabilitat i l’estabilitat d’Espanya és un problema ben seu. Totalment seu. I no ens correspon resoldre els problemes dels altres.

Hem de rebutjar la pastanaga de l’ase d’Asens, orquestrada des del quintacolumnisme col·laboracionista dels comuns que ja han demostrat, amb els pactes de Barcelona, que els seus aliats són Ciudadanos (en vies de transformació en VOX) més PP i PSOE contra ERC i JUNTS. Tal com la gota d’aigua acaba foradant la roca, si ens mantenim ferms i fidels, com ho foren Bac de Roda, el General Moragues, el marquès de Rubí, Enric Prat de la Riba, Josep Miquel Guàrdia, Antoni Gaudí, Joan Salvat Papasseït, Francesc Macià, Emili Darder, Josep Maria Batista i Roca, Pere Oliver i Domenge, Pompeu Fabra, Pere Capellà, Pau Casals, Joan Ballester, Manuel Sanchis Guarner, Joan Oliver Pere Quart, Ventura Gassol, Carles Muñoz Espinalt, Joan Fuster, Guillem d’Efak, Francesc Ferrer i Gironès, Avel·lí Artís-Gener, Josep Maria Llompart, Guillem Agulló, Nadal Batle, Enric Garriga, Lola Anglada, Lluís Maria Xirinacs, Antoni Roig, Heribert Barrera, Isabel Clara Simó, Montserrat Carulla, Antoni Artigues i tants i tants d’altres, més prest o més tard veurem la nació catalana en el marc dels pobles lliures del món. A l’entretant, sense defallir gens, indesinenter, la nostra dignitat romandrà viva sobre el blau penyal.

NOTES

 Vg. Annex 1). D’aquesta llarga glossa, Ramon Muntaner i Torruella (1950-2021) 
en va musicar un fragment que s’edità l’any 1975, encara en vida de l’autor. 
Per emotiva i corprenedora, em permet de recomanar-ne vivament 
l’audició a: https://www.youtube.com/watch?v=fRA2vEn4JeQ

 L’11 de setembre de 1923 va ser especialment viu davant de l’estàtua de Rafel de Casanova. Milers de manifestants cridaren Mori l’exèrcit! i Mori Espanya!

ANNEX-1

LA PRESÓ DE LLEIDA. GLOSSA

En la mort de Mac Sweney, alcalde Cork

A la ciutat de Lleida 
n'hi ha una gran presó, 
de presos mai n'hi manquen, 
que no n'hi manquen, no. 
Té les muralles altes 
que es beuen la claror: 
són negres, d'esclavatge, 
d'afronts i de dolor, 
que els presos que hi ha dintre, 
no en són de presos, no. 
Són fills tots d'una pàtria 
i esclaus de l'opressor 
d'aquesta Catalunya 
un temps bell jardí en flor, 
palau de vent, de cel i de mar blava, 
palau de llum i avui negra presó. 
-Canteu, canteu, bons presos, 
canteu-ne la cançó.
-Com cantaríem ara
si estem a la presó.
Fa temps que encar la dèiem
amb deixos d'amargor,
perdérem la tonada
i sols ens resta el plor,
tenim encar poc odi
per dar-li un altre to
que tregui el foc enfora
i a dintre ofegui el plor,
els nostres fills que puguin
ja ho sabran fer millor.
Escolta a les entrades,
no hi sents quina remor?
Són ells que ja la canten 
i en fan un ball rodó.
Espera, doncs, que creixi la rotllana
i que els petits cantant-la es facin grans
i adéu, presó de la ciutat germana,
no hi haurà murs prou alts pels catalans.
A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó.
Si quan els presos canten
fan tremolar de por,
avui que no s'hi senten ni hi respiren
gelen els ossos d'una esgarrifor.
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca 
d'una claror de morts que els ve de lluny, 
senten una cançó enllà de la tanca 
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny. 
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda, 
mig feta d'odi i mig d'oracions 
que arbora el cel més fosc de banda a banda 
i salta els murs més alts de les presons.
Mac Swenwy l'ha entonada
i ara volant lleuger, ni un cavall blanc,
l'ha coronat amb llum de l'estelada
i l'hi ha tret aquell regust de sang.
Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta? 
I què en treus de tombar tres cops la clau?
 Per esclavitzar homes és poc forta, 
és massa obert encara aquest cel blau. 
A sota d'aquest cos que fermes ara, 
què creus que hauràs fermat a la presó? 
Mac Sweney lliure, i més encès encara, 
vola al davant dels seus i els don ardor. 
I ara que la mort, per més fermança, 
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt, 
ja no et resta tan sols ni l'esperança 
d'abatre el que ja és llum i vent i cel. 
La deslliurança tant l'ha volguda tota 
que no et volgué donar ni un glop de sang, 
que se n'ha anat bevent de gota a gota 
i només t'ha deixat la pols i el fang. 
I encara aquesta pols amb l'esperança 
que un vent d'adéu un dia no llunyà 
ensuma l' hora de la deslliurança 
la reveurà de nou i l'encendrà.
Al cor ombrós d'Irlanda 
n'hi ha una gran presó: 
que ja no hi queden presos, 
que no n'hi queden, no. 
Mac Swenwy, blanc de cara,
gelat encara de la suor de mort,
ha obert un esvoranc a les muralles
i cel amunt se'ls va enduent a tots.
Uns el segueixen amb la faç tranquil·la,
uns altres erts com ell, vestits de blanc,
altres espurnejant-los la pupil·la
i uns altres amb vestits tenyits de sang.
Esperit de Mac Sweney, germà nostre,
oh, si també ens obríssiu la presó!
són tan negres els murs,
tan greu el sostre,
que no hi veiem claror.
Què en trauríem de viure aquesta vida, 
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus, 
ni de tenir la taula ben guarnida, 
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

ANNEX-2

Per a saber més coses de Ventura Gassol, podeu accedir a la documentada biografia de Manuel Pérez Nespereira que té, a l’abast de tothom, la Fundació Irla, des d’on he extret les il·lustracions que trobareu al darrer annex. Vg.: https://irla.cat/wp-content/uploads/2022/07/biografia-ventura-gassol-versio-web.pdf

ANNEX-3 (més imatges)