Etziba Balutxo...

1886 9 d’octubre neix al carrer dels Oms de Palma, fill de Miquel Oliver Obrador, d’antiga nissaga felanitxera i estudiant de Farmàcia, i de Dolors Domenge Sancho

.

.1891 Son pare obri apotecaria a Felanitx (carrer de la Mar i Major)

1893 Trasllat a Es Mercadal (carrer Isabel II, avui Nou). Estudis primaris amb el mestre Jaume Garí

1895 Trasllat a Sant Gervasi al carrer del Carril, avui part alta de Via Augusta

.

1896 Començà el batxiller a les Escoles Pies

1899 Edita amb Manel Sayrach la revista escolar La Joventut Catalanista

.

.1903 Mentre acaba el batxiller, despatxa a l’apotecaria de son pare i participa a la fundació del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Presideix la «Secció de Propaganda», crea la revista Anyal i promou el creixement de l’entitat (de 85 associats a 1.300)

1904 Membre supernumerari a l’Acadèmia Calassància, amb Josep Trueta i d’altres

1905 Comença estudis de Farmàcia

El mes de novembre, 350 militars espanyols de la caserna de Barcelona assalten i destrueixen les redaccions de La Veu de Catalunya i del setmanari El Cu-cut! Lluny de condemnar l’acció, el govern espanyol imposa la Ley de Jurisdicciones que considera delicte l’ús de la senyera

.1906 Col·labora amb l’Agrupació Escolar del Dr. Robert i la Solidaritat Catalana

Fa la crònica del Congrés Internacional de la Llengua Catalana

1908 El mes d’abril, a les Escoles Pies, fa la primera conferència: Les Ciències durant el regnat de Jaume I

El mes de juliol, a les pàgines del setmanari El Felanigense i la revista Ca Nostra d’Inca polemitza en defensa de la catalanitat de Mallorca

1909 El mes de juny es llicencia en Farmàcia

.

El mes de juliol presencia l’incendi de les Escoles Pies, en el marc de la Setmana Tràgica, atiada i patrocinada amb fons reservats de l’estat espanyol

Presideix la Coral Catalunya Nova, dirigida per Enric Morera

S’incorpora a la Junta de la Unió Catalanista, liderada per Domènec Martí, defensor d’un catalanisme d’esquerres desmarcat de La Lliga. El seu mestratge serà clau en la definició ideològica sobiranista i socialista

.

.

1910 Funda i presideix el Centre Mallorquí de Barcelona, una societat mutualista de beneficència

1911 Mor Dolors Domenge, sa mare, amb 47 anys, i és enterrada a Barcelona

1913 A la sala d’actes del Centre Mallorquí fa la conferència La conquesta de Mallorca

.

Festeja amb Catalina Massutí Alçamora. Passa part dels estius a la Vila. Mira el poble que estima i imagina com el podria millorar

.

.

1914 Deixa de fer feina a la farmàcia de son pare, a la cantonada del carrer Hospital amb la Rambla i, no gaire lluny, obri la seva a la Ronda de Sant Pau. Patenta alguns productes mèdics

.

Serà protagonista actiu de la commemoració del Bicentenari de la caiguda de Barcelona. Destaca i enalteix la participació dels illencs el 1714 i el 1715

.

.

1915 Al quinzenari Santueri de Felanitx publica Refent la pàtria natural, un conjunt d’articles on conclou: «Catalunya és una nació sense estat i Espanya és un estat però de cap manera una nació»

Dia 1 de maig funda les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. A l’acta de constitució és proclamat President. Crea la publicació Renaixement i coordina la xarxa dels casals i ateneus. Escriu sobre la funció que han d’exercir: «Els casals han de ser escola de Civisme i de Cultura Social per avançar vers la Justícia Humana. Vull un món d’idees noves, fonamentat en la gaubança de l’home, en la dignificació de l’individu, en la total alliberació de la humanitat»

A gairebé tots els casals de Barcelona (Sagrarenc, Martinenc, Hostalfrancs, Poble Nou…), fa la conferència La Catalunya Insular, la qual esdevé una fita dins del catalanisme polític

El conviden a fer part de la junta del Foment Autonomista Català

És el secretari d’imatge i comunicació del grup Els néts dels Almogàvers. Crea la bandera d’aquella joventut, amb un estel a la part superior sobre fons blanc. L’11 de setembre posen la primera placa al Fossar de les Moreres

El mes d’octubre es casa amb Catalina Massutí. Tindran cinc fills: Dolors, Miquel, Magdalena, Pere i Catalina

1916 El mes de març, al Casal Els Segadors de Sants, impartirà la ja famosa conferència. Ara, amb el títol La Catalanitat de les Mallorques, serà editada

.

.

Col·labora amb el Comitè Pro- Aliats, durant la Gran Guerra

.

.

1917 Escriu a La Veu de Mallorca, on persisteix en la tesi: «El Decret de Nova Planta és la causa de l’abjecció en que es mou i viu la societat mallorquina mancada de memòria i d’ideals.»

Publica dotzenes d’articles a diverses publicacions (sovint, amb pseudònim)

S’incorpora a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on presidirà la Comissió de Propaganda, amb Josep M. Batista i Roca de secretari. Editen postals, publiquen llibres de Rosa Sensat, de Ferran Soldevila, de Pompeu Fabra i es reedita l’opuscle La Catalanitat de les Mallorques. Els ingressos augmenten

Es crea el butlletí, es difon el famós cartell… Es passa de 200 socis individuals i 5 de col·lectius a 8.262 i 212, respectivament. L’Associació, gràcies a ell, arriba a Mallorca

S’incorpora a la junta de Nostra Parla, al costat de Guillem Forteza i de Miquel Ferrà. Vindiquen la unitat nacional, promouen la retolació en català i editen la revista Ofrena a Palma, Perpinyà i València

1918 El gener neix el seu fill Miquel, el qual en el futur s’implicarà en política

Fa crítica d’art a la revista Vell i Nou

.

El mes de juliol, a l’Aplec de la Conreria, fa una crida als sobiranistes a organitzar-se i ha crear un símbol independentista

.

Presenta el logo de la nova Joventut Nacionalista Renaixença i convoca un concurs per crear una bandera

Crea la bandera d’aquella joventut, amb un estel i les quatre barres

El gener d’aquell any, el president dels Estats Units, Wilson, havia propugnat 14 punts per tancar la Gran Guerra. El 5, deia: «Per a assolir el dret a decidir la sobirania, els interessos de les nacions afectades han de ser valorats tant, si més no, com els del govern del qual es reclama la separació.» Tot un clam a favor del Dret a l’Autodeterminació

Arran de l’11 de setembre, s’escampa un díptic en anglès i francès on, per primera vegada, apareix l’estelada tal com avui la coneixem. El document va ser elaborat per un misteriós Comitè Pro Catalunya, que ell presidia. Els díptics es lliuraren a les ambaixades. El text porta el segell inconfusible de Pere Oliver i Domenge: «Catalunya, per vergonya de la humanitat, va ser abandonada miserablement en la lluita per les seves llibertats. Satisfetes les ambicions reials, fou lliurada amb traïdoria al despotisme i a la venjança de Felip V d’Espanya». Pocs anys més tard, el 1929, a la biografia de Malborough, Winston Churchill escriuria un text gairebé idèntic: Els catalans, convidats a la guerra pels aliats i sobretot per Anglaterra, foren venuts miserablement amb frases diplomàtiques a la venjança d’Espanya. Encara ara, és una pàgina negra de la nostra història»

Crea amb Josep Tarradelles el setmanari sobiranista i socialista L’Intransigent

Fa la crònica d’una excursió a Montserrat de nord-americans i catalans. Es reprodueix el discurs de Wilson i, a la portada, apareix per primera vegada una foto amb l’estelada

10 dies després, dia 16 de novembre, la Mancomunitat fa una reunió per tabular el resultat del plebiscit dels ajuntaments: el 98% dels ajuntaments votaren a favor d’una «autonomia integral». Pere Oliver i Domenge, Lluís Martí, Miquel Ferrà i Joan Estelrich, transmeten al President l’adhesió, «desitjant que Mallorca que caigué amb Catalunya s’aixequi amb ella a la nova vida dels pobles lliures». L’endemà, 17 de novembre, l’estelada presideix la conferència de Macià al CADCI. Dia 24, L’Intransigent informa de la que va fer Àngel Guimerà: «La sala estava guarnida amb les ensenyes de les nacions que lluiten alliberar els pobles oprimits. En lloc preferent hi figurava la nostra ensenya barrada amb l’estrella federal de totes les terres catalanes».

1919 La Veu de Catalunya informa de la creació del Centre Nacionalista Català, amb Pere Oliver com a Vicepresident

Apareix de nou el pistolerisme. Dia 20 de gener disparen i maten Manuel Miralpeix de 17 anys. La manifestació de protesta, sis dies després, pateix l’atac armat de la Liga Patriótica Española, protegida pel governador i integrada per militars, policies, lerrouxistes i socis de l’Espanyol. Disparen i maten Joan Benet Canals de 15 anys de l’Orfeó Català. La policia va fer 48 detinguts, tots independentistes. El governador clausurà la Joventut Socialista i Nacionalista Renaixença, L’Intransigent i el CADCI

El logo del Comitè Pro Catalunya, amb les 4 barres enmig d’un estel de 5 puntes rodejat de fulles, delata la mateixa autoria del de la Joventut Nacionalista Renaixença.

1920 El juliol Pere Oliver reclama a Sant Sebastià la nul·litat del Tractat d’Utrecht

1921 Oliver es muda a Felanitx, on obri una apotecaria (carrer Major, davant la Quartera) amb el mític nom de Nuredunna. El poble que troba no li agrada: «La ciutat de Felanitx és venguda a tant de desconhort i mesquinesa d’esperit que solament podem escriure de lamentacions i d’oprobi, malgrat qualque esperança de veure-la convertida en flama arboradora de civilitat i cultura. Escoles, volem escoles!». No li agrada, però l’estima: «Sent pel meu Felanitx un amor intens que me fa agradós qualsevol sacrifici camí de la vindicació. Per la meva ciutat pagesa som lluitat coratjosament i seguiré la lluita, per aspra que sia i aferrissada, sense defalliments, conscient del meu deure.»

El setembre viatja a Ginebra i, amb el pseudònim Pere Rus, informa que «El Comitè pro Catalunya ha presentat al Congrés Internacional per la Defensa dels Drets dels Pobles, a la Societat de les Nacions, una proposta que s’ha aprovat per unanimitat: «Catalunya té el dret de disposar de la seva sort i avenir, sense que cap força estranya pugui privar-n’hi.» Potser aquest sigui, encara avui el reconeixement internacional més clar de la història.

Cambó, fora de joc a la Societat de Nacions, crea Expansió Catalana i hi situa al davant el felanitxer Joan Estelrich que declara a la premsa francesa: «Nous travaillons à l’unité politique de tous les Catalans». S’incorpora a les sessions de debat de Ginebra. A la definició de minoria, «per raó de llengua, raça o religió», Estelrich fa afegir-hi «per sentiment i voluntat». Pere Oliver replica: «No som una minoria nacional. Som una nació i volem el dret a ser un Estat». En instal·lar-se Pere Oliver a Felanitx, Estelrich agafa protagonisme a la Societat de Nacions, però per ordre de Cambó es limita a defensar la qüestió cultural i abandona la vindicació política. El 1928, Estelrich presenta candidatura per presidir el grup de les minories, però Espanya mou fils per evitar-ho. L’any 1929 el canceller alemany Gustav Stresman insta al replanteig de les fronteres per configurar Europa d’acord a les realitats nacionals. Viatja a Barcelona i Bilbao, on declara que Catalunya i Euzkadi són nacions… però mor el mes d’octubre d’aquell any. Estelrich, els anys 30, encara volia incidir a la Societat de Nacions, però va rebre ordres de Cambó d’abandonar Ginebra i combatre el comunisme quan, allò que emergia a Europa era el feixisme. Quant a Oliver, tot i la desconnexió, l’any 1933 encara és convidat a escriure a la publicació catalana de Ginebra

1922 Presideix i revitalitza La Recreativa, on suprimirà el joc amb apostes.

Escriu al setmanari.

1923 Dirigeix el setmanari i crea noves seccions com Pro Felanitx o Efemèrides. Continua la tasca de «pensar Felanitx» amb propostes de millora (La dolor de la ciutat)

.

És un dels 7 fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca. La delegació de Felanitx promou l’edició de la Història de Felanitx als infants de Joan Capó Valldepadrines

Col·labora en l’organització dels Jocs Florals

Cop d’estat (recolzat per la Monarquia, l’Església i la tolerància de la Lliga i el partit Socialista) de Primo de Rivera. El decret copia la Ley de Jurisdicciones. Presó als separatistes!

Pere Oliver manté la línia del setmanari i l’ús de la llengua catalana. Divulga el coneixement de Ramon Llull, fa l’elogi d’Àngel Guimerà…

1926 Publica un article burlesc sobre «la hazaña» del vol «Plus Ultra» de Ramon Franco i el governador el multa i suspèn el setmanari durant dos mesos. Quan reapareix, la censura castellanitza la publicació fins que el 1930 agafarà la direcció Pere Reus

.

A París comença el judici contra Macià i els voluntaris de Prats de Molló. A les declaracions, Àngel Foix i Frederic Miquel informen que feia anys que feien feina a l’apotecaria de la Ronda de Sant Pau de Pere Oliver i Domenge, d’on havien extret la pricnita per fabricar les bombes, com ja havien fet el maig de 1925 en el complot de Garraf contra Alfons XIII

1927 Reconstrueix i presideix l’Orfeó Aulí

.

.

.Col·labora amb el Cançoner de Catalunya.

.

Parla de La Germania en el cicle de conferències de La Protectora

1928 Escriu a La Nostra Terra, per desenterrar la història, a partir de la trobada de Son Ramonet, de recordar Jaume I o el felanitxer Joanot Colom, l’instador del bé comú i fill il·lustre de Palma, no reconegut al seu poble

Membre del Consell del Banc de Felanitx

Membre de la junta del Club Gimnàstica

1930 Promou un homenatge al poeta felanitxer Bartomeu Barceló i Tortella, de retorn del seu exili, després d’haver estat empresonat i desterrat el 1925

1931 Cal destacar l’alt nivell intel·lectual dels republicans que hi havia a la Vila. Tot i procedir de sectors socials diversos, alguns de classes benestants, compartien el compromís amb els valors de l’esquerra. Pere Reus, Miquel i Pere Massutí, Rafel Estades, Salvador Riera, Antoni Llodrà, Arnest Mestre Artigas, Miquel Maimó, Francesc Maimó, Antoni Coll, Maria Mayol, Andreu Crespí…

L’aclaparadora victòria de les esquerres a les eleccions municipals propiciaren la República. A Felanitx, el líder de la gent d’esquerres era Pere Oliver i el clam de la gent: «L’apotecari! L’apotecari!». En el primer bàndol oficial com a batle anuncia que seguirà «el guiatge de la justícia i de la llibertat»

Havia arribat el moment de posar en pràctica aquell exercici de tants d’anys de pensar Felanitx. Des del primer dia, s’imposà un calendari d’actuacions:

– Auditoria de comptes

– Sol·licitud d’Escola Graduada

– Reclamació Estatut d’Autonomia

– Planificació sanitària

– Condonació imposts als pobres

– Xarxa d’aigües i clavegueram

– Calendari d’escoles noves a fora vila

– Decret de bilingüisme

– Cursos de català

– Projecte del Parc de la Torre

– Colònies escolars (amb beques)

– Projecte d’Escorxador

– Cases de bany al Port (urinaris i vestuaris)

– Plantada de tamarells als camins costaners

– Telèfon i electricitat a l’Horta i al Port

– Projecte de Mercat municipal

El mes de juliol participa a la redacció de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, on es proclama l’oficialitat del català i es reclama el Concert Econòmic. Oliver defensà incloure la catalanitat de les Mallorques i el dret d’integració dins de l’Estat autònom de Catalunya per tal de refer la Nació Catalana, però només rep el suport d’Emili Darder i Francesc de S. Aguiló.

Rafel Estades troba un document arxivat a la Sala que certifica com ell, Oliver i d’altres, eren vigilats i perseguits des de l’any 1927

El setembre s’aprovà «cepillado» l’Estatut de Catalunya. Més de mil mallorquins noliejaren un vaixell per ser presents a la presentació pública de l’Estatut i foren aclamats al port i a l’arribada a la plaça de Sant Jaume. Pere Oliver, amb els expedicionaris d’Acció Republicana de Mallorca i de Formentera, en el Fossar de les Moreres, recordà la participació dels illencs a la defensa de Barcelona i exhortà a la unitat nacional: Catalunya prest obtindrà la llibertat. Però, la sobirania del Principat la farà lliure? No! Catalunya comprèn Mallorca, València, Andorra, el Rosselló, terres d’Aragó… trossos de la Nació Catalana als quals volen ofegar el just anhel de reconstruir-se. Aquesta és una de les nostres missions: enfortir la consciència de tots els nostres pobles. La Catalunya lliure no ha d’abandonar mai la Catalunya sotmesa i, així, en pocs anys la unitat nacional serà un fet. I, amb el principi sagrat que cada poble té dret a decidir el seu futur, totes les terres de parla catalana integraran una República lliure i plena!

1933 A la Vila, atesa l’oposició de les dretes a aixecar un Mercat Municipal, el juny convocà un referèndum que determinà el suport aclaparador al vell somni d’Oliver: 2.544 sí contra 302 no. Quan encara no era batle, havia escrit: «Encara es mantenen les taules de la carn i el peix, amb un eixam de mosques, al pòrtic de la Sala. Encara sortint de la Vila se sent aquell baf que entabana, amb perill constant d’infecció.»

La darreria d’aquell any, amb el pseudònim Capità Barceló, Oliver fa balanç dels fèrtils dos anys de batlia: el parc, les escoles… Detalla algunes reformes, com la d’obrir el carrer del Convent fins a la carretera de Manacor, d’acord al vell projecte de Pere d’Alcàntara Penya, tan vinculat a Felanitx

El mes de setembre, en el Teatre Balear, al costat dels socialistes Andreu Crespí i Ignasi Ferretjans, fa un míting on és aclamat pels assistents.

A les eleccions generals de novembre les dretes focalitzen la campanya sobre les dones a qui amenacen que si no les voten «el comunismo te arrancará los hijos, la iglesia de tu pueblo será arrasada, el esposo huirá de tu lado autorizado por la ley del divorcio, vendrá a tu hogar el hambre y la miseria». La por va guanyar i començà un bienni negre. Oliver no afluixà la feina

1934 Dia 8 d’abril, presideix la mesa de constitució d’Esquerra Republicana Balear, fruit de la fusió d’Acció Republicana amb el Partit Republicà Socialista. A la cloenda, Emili Darder glosa la ciutat de Felanitx, “on les dones i les joventuts representen l’avançada del nostre programa”.

Dia 6 d’octubre de 1934, hi ha una vaga general, de baix seguiment a la Vila. A la Sala hi ha sessió municipal presidida, en absència del batle, per Pere Massutí. Algú instal·là altaveus per escoltar Ràdio Barcelona. Al balcó es penjà la bandera d’Estat Català que havia assumit l’estelada com a ensenya

Apaivagat l’intent revolucionari, començaren les detencions. El batle i els regidors d’esquerra són cessats i s’anomena una Comissió Gestora, amb els regidors de dretes. A finals de mes, són empresonats Pere Oliver i Pere Massutí. Alliberats sota fiança, de nou són empresonats. Alexandre Jaume, en el llibre on relata els fets d’octubre, dedica un elogiós capítol a Pere Oliver i fa una comparança entre ell, tancat als Caputxins, i Joanot Colom, executat a pocs metres d’aquell espai quatre segles abans.

La Gestora de dretes aprova refer l’antic segell municipal per substituir el que ha estat segrestat i destruït per separatista, en presentar les quatre barres amb l’estel, amb acusacions contra Pere Oliver, arran de la denúncia del nou batle, Sebastià Puig, Saletes

1935 El març Pere Oliver i Pere Massutí són absolts d’auxili a la rebel·lió i sedició

El mes d’abril Oliver acusa a la premsa en Saletes de la persecució

El Barça juga a Felanitx dos partits contra el Gimnàstica. La relació d’Oliver amb el president Josep Sunyol ho han fet possible

La represa política d’Oliver és un fet. A tot Mallorca, és una icona del catalanisme republicà d’esquerres. Participa a actes a Palma, Manacor, Artà, Sa Pobla, Capdepera. El primer de maig fa un mítin multitudinari a la plaça de les Torretes dels seu poble 

El setembre de 1935 mor a Felanitx Miquel Oliver, son pare, que havia tornat tres anys abans de Barcelona, ja jubilat

El mes d’octubre el setmanari República evoca els fets de l’any abans. L’Editorial no pot ocultar l’autoria d’Oliver. Rememora quan Ràdio Barcelona transmeté la proclamació de Lluís Companys de l’Estat Català i conclou: «El 6 d’octubre és una fita cabdal dins la Història. Catalunya és un poble en marxa ascendent per la raó del seu propi Govern, avui empresonat, que es manté digne en espera de jornades futures, més glorioses». El setmanari del poble, amb la redacció d’Oliver, publica set articles amb el relat dels fets a la Vila.

.El mes de novembre, els regidors d’esquerres destituïts fan un sopar a la casa de Pere Reus, amb assistència de Francesc de Carreres i l’exministre Casares Quiroga. S’acostaven les eleccions generals de febrer.

1936 La campanya va tenir dues cares. Esquerra Republicana edità un opuscle on feia balanç d’algunes de les realitzacions, a l’entorn de l’Educació i la Sanitat. A la darrera pàgina, descriu el balanç de la dreta: «ni fer ni deixar fer». Era així. Front a les escoles, l’institut, el dispensari, les fonts públiques, l’escorxador, les reformes urbanístiques, el clavegueram, el parc o l’acció social de l’esquerra, la Gestora de dretes, en els 16 mesos que va governar el poble va tenir sis batles i només va fer sis coses:

– Premiar la Guàrdia Civil amb 150 pessetes «por su valiente represión del movimiento revolucionario» i sufragar una bandera d’Espanya

– Denunciar i acusar Pere Oliver de sedició i rebel·lió

– Destruir un segell (aprovat per unanimitat) per «separatista»

– Suspendre les obres, ja en curs, del mercat municipal

– Silenciar la sirena que marcava els horaris de sortida dels obrers

– Designar Lerroux «Ciutadano de Honor» de Felanitx

 

El mes de febrer, amb la victòria, a nivell d’Estat, del Front Popular, Pere Oliver és designat gestor de la Diputació Provincial i recobra la batlia.

.

.

.

.

.

Ferm en les conviccions, vindica el caràcter laic i la separació del poder civil amb l’església: les processons s’han de fer dins dels temples

.

Encarrega de nou al seu amic Mateu Oliver que refaci el segell destruït. Vol que l’estel torni a presidir l’escut del seu poble. El nou disseny, ara en català, no s’arribarà a editar. 

A l’acta del 18 de maig de 1936 del Col·legi d’Apotecaris, consta l’agraïment a Pere Oliver per haver gestionat la liquidació del deute de la Diputació

El 18 de juny es publica, amb la signatura d’Oliver, la Resposta al Missatge dels Catalans, utilitzada com a prova inculpatòria durant la repressió

.El 18 de juliol de 1936 la premsa informa de la insurrecció militar

Pere Oliver manté la convocatòria de presentació del seu somni. Dia 19, a les 12 h el Mercat Municipal s’inaugura, amb la interpretació de l’himne de Riego. És el darrer acte oficial de la República a Mallorca

Dia 20, festa de Santa Margalida, patrona de Felanitx, rep avisos que l’aniran a cercar de nit. S’acomiada de la família i parteix cap al Port, des d’on la nit de dia 25 de juliol, s’embarca cap a Menorca i, uns dies després, cap a Barcelona

Comença la persecució feixista. A Felanitx són detingudes 130 persones. Entre les dones, Catalina Massutí, Pura Manzanares, Catalina Pons…

14 batles de Mallorca són assassinats. Amb la complicitat activa de l’església catòlica, les espoliacions i els crims multipliquen la por

La casa de Pere Oliver és ocupada i enramellada amb banderes dels estats feixistes

Dia 1 de setembre, en Falcó, el nou batle imposat, fa un informe que declara Oliver «inductor a la sedición extremadamente peligroso». Són moltes les causes on apareix el nom de Pere Oliver. Miquel Maimó Julià és acusat de ser amic seu i qualificat de «antiespañolista peligroso». Bartomeu Sagrera, el mestre de Son Prohenç, és sancionat «por firmar el mensaje a los catalanes y ser amigo de Pedro Oliver». Coloma Pons Amengual, mestra de Felanitx, és depurada «por frecuentar una librería de mala fama y ser simpatizante del exalcalde Oliver, furibundo separatista». L’expedient que durà a la mort al seu amic metge Sebastià Sancho i a Miquel Capó, també ordena el processament i presó incondicional de Pere Oliver. Els jutges argumenten sentències per l’evasió del batle. Això va provocar que en més d’un cas, es culpava de la mort de qualque familiar a Pere Oliver i no als vertaders i únics assassins

L’informe que signà el «Vicario de Felanitx» (Pedro Oliver Domenge, alcalde desde el nefasto régimen republicano, se significó como activo propagandista del separatismo catalán. Era considerado un hombre funesto) delata la manca de criteris cristians i la complicitat activa de l’església catòlica, còmplice activa dels assassinats, quan declarà la subversió feixista «Cruzada Nacional», és a dir, una guerra santa!

.

El mes d’octubre, Pere Oliver s’entrevista amb Azaña a Madrid i el mes de novembre, a Barcelona, amb Lluís Companys, a qui expressa el desig de «la reintegració de la Mallorca nova, després d’alliberada, a Catalunya»

El desembre l’Ajuntament de Felanitx nomena Franco fill predilecte

1937 Sàdic assassinat de Rafel Estades. Quan el duien en cotxe a afusellar, Francisco Milta, «es Cavallot», li clavà tatxes al cap i a la cara. Els feixistes assassinaren vint-i-tres felanitxers

A Barcelona, Pere Oliver i Francesc de Sales Aguiló, editen Mallorca Nova. La publicació informa de l’assassinat d’Emili Darder i de la mort heroica de l’antitanquista Coll de les Joventuts d’Esquerra de Felanitx

Col·labora a Política Republicana a les edicions de Menorca i de Madrid

A Barcelona participa de la vida política i cultural. Escriu a la premsa

1938 Participa a l’homenatge a Vicent Ballester i, quan aquest mor, publica el que serà el darrer article signat, El meu tribut, on rememora la tasca del Comitè Pro Catalunya: «Recordo aquell soterrani on dotzenes de catalanistes laboraven dins la clandestinitat per a la internacionalització del problema català. D’aquell abrandament patriòtic es desplegà la bandera de l’estel solitari que més tard esdevindria símbol, guió, senyera dels anhels d’alliberament de les darreres promocions que impetuoses entraven a la palestra». Aquesta frase ha estat utilitzada per adjudicar l’autoria de l’estelada a Ballester, però d’haver estat així, ho hauria explicitat. Resulta molt més versemblant, amb el que ara se sap, que l’autor fos Pere Oliver

1939 El gener de 1939, arran de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Pere Capellà escriu i publica un poema, Libre, encapçalat per un pensament del seu amic. Oliver fa passada per Tolosa i, després, va a Occitània. El mes d’abril s’embarca a Marsella cap a les Filipines, on hi viu la seva germana Joaquima, casada amb Joan Llodrà que té una destil·leria de licors.

1940 El setembre de 1940, Joaquima envia carta al Governador de Balears per sol·licitar passaport a favor de la hipotètica vídua i fills de Pere Oliver. Però el fill Miquel està condemnat a treballs forçats a un camp de concentració militar de Madrid. Catalina Massutí dubta i decideix no partir

1942 El Japó devasta Manila. Moriran més d’un milió de filipins.

Entre el 3 de febrer de 1942 fins al 3 de març de 1945, Pere Oliver no pot rebre ni enviar cap comunicació. La família no té cap notícia.

1945 Izquierda Republicana, des de Mèxic, es congratula que «nada irreparable le haya ocurrido a nuestro buen amigo mientras ha estado a merced de los japoneses». Pere Oliver és designat delegat a l’exili del partit.

.Es reprèn la correspondència amb la família

1952 Assumeix el risc de retornar. Es presenta a les autoritats militars de Palma per si hi ha qualque causa pendent

Els apotecaris de la Vila s’oposen a que torni obrir la farmàcia, perquè la va “abandonar”. El batle informa: «dicho señor al iniciarse el Glorioso Movimiento Nacional desapareció de la ciudad, abandonando la farmacia sin que exista constancia que fuese clausurada por autoridad alguna». Tot i que el Col·legi d’Apotecaris li ofereix obrir-ne una a Palma, decideix obrir una perfumeria al mateix local i amb el mateix nom Nuredunna

.

.

A casa seva, tot i la vigilància, els diumenges hi anaven amics a fer tertúlia

1960 Damunt del Mercat, per iniciativa de Miquel Bauçà i Joan Julià, es convocà un debat, sota el títol de «col·loqui». La gran assistència obligà a anar a cercar cadires a la veïna casa d’Oliver. Bauçà i Julià improvisaren un poema visual. Pintaren les quatre barres sobre un cartró que embolicaren amb reixeta de galliner. La cosa va transcendir i s’ordenà una investigació

Del lideratge que exercí Oliver sobre els joves més inquiets, n’és una prova el regal pòstum rebut des de la seva biblioteca, on va aparèixer la còpia del primer poemari de Bauçà, feliçment editat. També post mortem es varen trobar els discs que Oliver havia fet amagar en endevinar que esdevindria música prohibida durant dècades (Els Segadors, La internacional,

Quantes coses que li feien mal va haver de suportar? La commemoració del vergonyant «Día de la Victoria» o els qui anaven a cantar el «Cara al sol» davant ca seva delatava el discrim d’una creu en honor dels morts del bàndol revoltat, mentre l’oprobi i la marginació arruixaven els noms dels qui foren lleials al legítim govern i moriren en defensa de la República i, en tots els casos, assassinats sense haver comès cap delicte i sense haver fet mal a ningú.

1962 Malgrat tot, segur que va fer més d’una rialla sana. Arran del Contubernio de Munich, una crida a la comunitat internacional a foragitar Franco, la rumorologia i la imaginació popular feren córrer que Pere Oliver, amb 75 anys, seria el nou governador civil de les Balears.

El mes de juny, lector com era de La Vanguardia, també degué somriure de valent en veure com el temps, més prest o més tard, desenterra la història. El silenciat Fossar de les Moreres emergia, arran d’unes obres, i destapava 14 cossos humans de 1714. Qui sap si el de qualque felanitxer!

1968 Va morir dia 11 de maig, mentre París vivia la revolta cultural i mentre, a Barcelona, un grup d’estudiants mallorquins tiraven per la finestra el bust de Franco des del balcó de la Universitat on Oliver va fer Farmàcia

L’endemà, hi va haver dos incidents. A la sortida de la Parròquia, Antoni Llodrà va posar damunt del fèretre una bandera republicana que va ser retirada per la família. En arribar la comitiva al cementiri, es va trobar una composició floral amb els colors republicans i una altra bandera que va recollir un nebot. El vespre la va haver de tornar al batle, el qual va elaborar un informe al governador. La bandera recollida per la família, va ser retallada en tres trinxes de color i guardades, per separat, a tres cases. Hi havia altres dues banderes que no va veure la gent. Una republicana i una senyera eren dins del baül

Malgrat la personalitat abassegadora d’Oliver, la premsa es limità a un breu obituari, però no es publicà cap escrit in memoriam. Un mes i mig després, el setmanari publicava, amb el recurs de carta a la seva àvia Catalina en el dia de Sant Pere, un bell escrit de Pere Oliver Reus enaltint la llengua i el paisatge de Mallorca. Va ser un senzill homenatge de comiat a l’avi

.1978 10 anys després de morir, al Fossar de les Moreres es reposava una placa com la que havia posat Pere Oliver l’any 1915

1988 Altres 10 anys més tard, Lluís M. Xirinacs reclamava convertir el Fossar en un memorial, petició que arribà a fer-se efectiva

.

.

.

.1993 25 anys després de la seva mort, es reedita La Catalanitat de les Mallorques

.

.2000 Dia 14 d’abril de l’any 2000, el Col·lectiu Felanitx per la República organitzà un homenatge a Pere Oliver. Hi assistiren dos dels seus fills, Dolors i Miquel, i alguns dels néts. L’Ajuntament de Felanitx va prometre un acte oficial

.

Des d’aleshores, el nom de Pere Oliver ha rebut alguns reconeixements, com un carrer a Palma, una placa al Mercat i una escoleta a Felanitx

.

2002 El juliol apareixen dos llibres felanitxers que en vindiquen la memòria (La Identitat Reeixida i Felanitx 1931-1936. República, Guerra i Repressió)

Cada vegada hi ha més publicacions que l’esmenten i tot apunta que sortiran nous documents desconeguts per esbaldregar tants d’anys de silencis i oblits

.

.

2015 Dia 27 d’agost, a l’acte de commemoració del Tricentenari 1715-2015, al Born de Barcelona, el President del Consell de Mallorca, inicià el discurs amb les paraules de Pere Oliver i Domenge, l’any 1932, al Fossar de les Moreres: «Hem vingut aquí a recordar les nostres víctimes d’aquella cruenta lluita que finí amb nostra llibertat»

.

2018 Dia 10 de maig, revetlla del cinquantenari de la seva mort, es fa un acte de record a la Casa de Cultura de Felanitx i a la plaça Pax, que ell nomenà de Joanot Colom, s’inaugura una pedra amb la inscripció de dues frases que resumeixen el seu pensament ideològic:

Els pobles es van recobrant per mitjà de la Cultura i de la Llibertat.

El meu somni és fer del nostre poble una pàtria d’homes lliures, i del mallorquí el ciutadà digne d’una societat, on sigui impossible qualsevol dolor determinat per una injustícia social.

PERE OLIVER I DOMENGE (1886-1968)

                                                                   Felanitx, 27 d’abril de 2018

Cronologia elaborada per Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Altres il·lustracions complementàries

El forat del moix (epíleg, si fa no fa)

Gosar parlar d’una novel·la tot just haver rodat clau a la lectura és com entrar a una casa pel forat del moix. Desfreixurar el llibre significa violentar, malmenar si més no, el regust que n’ha deixat a cadascú. Conscient d’aquest atropell, i malgrat el risc, he assumit l’encàrrec editorial amb il·lusió per desxifrar un poc el contingut, les peripècies de l’edició i el desconegut i gens reconegut Guillem d’Efak contacontes, el relator i narrador; el prosista. 

Circulen dues observacions sobre la lectura que, tot i antagòniques, són igualment respectables. Una afirma que si no venen vida al mercat i no hi ha temps per fer tot el que voldríem o deuríem, a partir de certa edat no hem de rellegir llibres. L’altra, expressa que, precisament per només tenir una vida, en fer-nos grans cal deixar-nos anar de novetats, anar a tir segur i posar messions per aquelles lectures que més ens han agradat. Amb la d’ara, he llegit tres vegades La Ponentada Gran: l’any 1979, quan es publicà, l’any 1995, quan va morir l’autor, i suara. De l’edició primigènia, no sé de quina de les dues primeres lectures (o potser de les dues), tenc el llibre ple de comentaris al marge, de paraules encerclades i de frases sots-retxades. Al final de tot, hi ha en lletres grosses un BRAVO! Puc assegurar-vos que la valoració ha anat in crescendo i, sobretot a la darrera lectura d’aquest llibre nou (perquè, com veureu, és un llibre nou), hi he vist un enfilall d’aspectes que m’havien passat per malla i que m’han deixat meravellat. Aquesta sensació, com a primer avís, m’obliga a recomanar-ne una lectura sense reserves, amb el consell afegit de fer-la fora presses, perquè com deia una padrina la frissor no fa fer via!

1. Han robat un cavall! (una reeixida història)

…os equivocáis lamentablemente,

pues, yo lloví, broté

y ahora soy caballo.

Y nadie se atreve a pedirle cosas raras a un caballo.

Guillem d’Efak (Revista DABO, 1955)

Tots els llibres tenen una història particular i el que teniu a les mans no és cap excepció. Ben al contrari, la crònica d’aquesta novel·la, amb un cop d’ull a les vicissituds patides fins al feliç desenllaç, certifica les peripècies que, fins avui, no havien permès de gaudir d’una lectura en plenitud.

L’any 1969, el mateix any que va guanyar el Carles Riba de Poesia, Guillem d’Efak va concórrer al premi Folch i Torres de Novel·la per a Nois i Noies amb l’obra Han robat un cavall!, inspirat en la plorada decadència i mort de na Vimga, una egua de Manacor present dins de l’imaginari popular. La novel·la guanyadora per majoria va ser I tu, què hi fas aquí? de Joaquim Carbó i Han robat un cavall! va romandre finalista i anà a pegar a la sala d’espera dels escriptors; al calaix, vaja. Passats uns anys, entre el 1975 i el 1976, arran de la mort de Franco, Guillem d’Efak va decidir espolsar i elaborar de nou la narració. Aleshores vivia en el carrer dels Jocs Florals, al poble de Sants, amb Montserrat Ferré i Mònica Pastor, a les quals incorporaria a l’allau de protagonistes del relat, on l’autor s’introdueix en el text per convidar-les amb insistència a fer-se amigues.

Enllestida l’actualització de la novel·la, ara amb el nou títol de La Ponentada Gran, la presentà al Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, inclòs dins del guardons de la Nit de Santa Llúcia. El sistema de concessió del jurat, establert amb eliminacions successives, mantenia fins al darrer moment l’emoció dels assistents al sopar. A la darrera votació, el resultat va ser de dos vots a favor de La Ponentada Gran de Guillem d’Efak i tres vots a favor de l’obra El Barcelonauta de Pep Albanell. Novament, la novel·la quedava a les portes d’un premi i, consegüentment, reclosa al calaix. Tant el diari Avui com La Vanguardia de dia 14 de desembre de 1976, es feren ressò de la decepció d’una part del públic. Es repetí, calcada, la història de 1967, quan els mallorquins Antònia Vicens, Jaume Vidal Alcover i Alexandre Ballester coparen els premis de la Nit de Santa Llúcia i Guillem d’Efak va romandre finalista del Josep M. de Sagarra. Ho explicà El Correo Catalán: «Un ooohhh de decepción acompañó el resultado final del premio. D’Efak estaba en la sala y es un hombre conocido. En la desilusión se advertía que la canción y el micrófono tienen dentro de la colectividad una influencia mucho mayor que la letra y la pluma».

La novel·la hauria d’hivernar novament a l’espera d’una futura possibilitat de treure el nas. Guillem no era dels qui anaven a pidolar la publicació dels seus llibres, sinó que esperava l’interès dels editors. L’oportunitat no va sobrevenir fins a l’any 1979 quan, amb bon criteri, l’Ajuntament de Manacor va decidir substituir els premis literaris per una nova col·lecció, la Tià de Sa Real, confiant-ne la direcció editorial, sotmesa a un limitat pressupost anual, a Miquel Àngel Riera. Les tres primeres obres publicades foren Vocabularis Temàtics, un llibre de lingüística d’Antoni Llull, Sense nom i sense groc, un poemari de Francesc Casasnovas i La Ponentada Gran.

La col·lecció es va presentar dia 2 de juny de 1979, amb la presència dels tres autors i, en condició de presentadors, Guillem Vidal, Josep Maria Llompart i Miquel Àngel Riera. Aquest, com recorden els assistents, va sorprendre tothom en atribuir erròniament a Guillem d’Efak l’enginyós i pertinent nom de si–no–fós al lloc de descans i converses dels qui ja porten a la butxaca el bitllet del que serà el darrer viatge en horitzontal. Bernat Nadal va fer-se ressò de la presentació i, en concret, de l’aparició de La Ponentada Gran: «La novel·la de Guillem d’Efak és una fabulació manacoriníssima, tant de llenguatge com d’anecdotari i de figuració humana, assolint tot en conjunt un nivell de qualitat rigorosament excepcional». Un comentari més que encertat, perquè la novel·la concentra manacorinitat destil·lada. De fet, a la contracoberta del llibre, l’autor s’hi retratava: «Guillem d’Efak no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita encara que mai no ha deixat de viure-hi».

De l’acte de presentació, en parlaren el Manacor Comarcal de dia 2 de juny i, amb dues fotos dels autors, el Manacor de dia 9. Com a part de la història, Perlas y Cuevas de Rafel Ferrer Massanet, amb silencis cridaners, censurà sempre la col·lecció Tià de Sa Real i, amb ella, els autors i els llibres que s’hi publicaren, fins al punt que, el juny de 1985, arran d’unes octavetes difamatòries contra l’editorial i els patrocinadors, un nodrit grup d’escriptors (Bartomeu Fiol, Jordi Pàmies, Vicent Andrés Estellés, Hilari de Cara, Jaume Santandreu, Guilllem d’Efak…) signaren un enèrgic document de rebuig assenyalant Ferrer com l’autor del libel.

El llibre, sense esmentar que era l’obra finalista del premi Folch i Torres i del Joaquim Ruyra, es publicà amb la portada genèrica de la col·lecció que mostra la vinyeta de Manacor extreta del mapa del Cardenal Despuig. A la portadella, sota el títol, hi apareixia la dedicatòria «(Homenatge a Jordi des Racó)», un avís que la cosa anava de rondalles. Un índex, amb el nom dels 17 capítols, precedia una citació molt indicada: I am the man your father was, amb la qual s’enceta la lectura d’un llarg poema, amb vestigis eròtics i vitencs (més que atrevits a una obra juvenil), que desemboquen en uns darrers versos on, des de l’edat provecta («reumàtica» escriu l’autor), tradueix la citació inicial de Dylan Thomas: «Jo sóc l’home que fou el vostre pare». En acabar el llibre, hom comprovarà l’encert de la definició, arrodonida a mitjan camí amb la pregunta gens ingènua del protagonista narrador: «I tot això, avi, per què no ens ho conten a l’escola?».

La novel·la va ser rebuda per la crítica amb més pena que glòria. No va merèixer comentaris ni benvingudes literàries. Silenci. I això no obstant, de boca a orella, els lectors la recomanaven i celebraven amb gran satisfacció, la qual cosa precipità que el llibre s’exhaurís molt aviat i el 1982 ja era introbable. Malgrat que, entre les d’ortografia i les de picat d’impremta, l’edició estava atapeïda de faltes, res no minvà l’interès ni va treure mèrit a la deliciosa lectura del bellíssim relat. D’aleshores ençà, durant més de tres dècades s’ha reclamat una nova edició que ara, ampliada, pulcra i convenientment corregida, saludam. A Balada d’en Guillem d’Efak vaig fer una crida pública per tal que la narració fos lectura escolar recomanada. No vaig ser l’únic. Bernat Nadal, atent observador de l’obra efakiana, promotor del recent recull amb l’obra versificada, va animar Pau Vadell a recobrar la novel·la. L’editor va acceptar el desafiament i, amb la sort dels qui la cerquen, ens ha fet present d’una imprevista i inèdita aportació, digne de la bruixeria de Guillem d’Efak. Ara La ponentada gran és molt més gran!

Pau Vadell, a més de poeta i editor, és historiador i, per això mateix, té nas d’investigador… i una flor al cul! Per segona vegada en un any (recordem l’aportació recent del desconegut primer poemari de Miquel Bauçà), ens brinda la gran sorpresa de recobrar-nos l’obra completa que l’autor havia eixalat pràcticament a la meitat. La cosa més normal hauria estat repicar l’obra editada, corregir-la i publicar-la. Per una desconeguda intuïció, després d’assumir el desafiament de reeditar la novel·la, s’adreçà a la vídua de l’autor per si en tenia una còpia original. Sortosament, quan na Mònica Pastor li va lliurar els fulls, passats per ella mateixa a màquina sobre paper de seda quaranta anys abans, l’editor va observar que l’extensió gairebé es duplicava. La posterior comparança amb el llibre de la Tià de Sa Real li confirmà que hi havia 80 pàgines més. Tenim, doncs, a les mans, molt més que una reedició: la novel·la completa i, en bona part, inèdita. Tot això que haurem guanyat!

Com així es publicà en el seu dia amb aquest considerable retall? La resposta cal trobar-la a les bases coercitives dels premis literaris als quals va optar la narració. Tant el Folch i Torres (on concursà Han robat un cavall!) com el Joaquim Ruyra (on es presentà La Ponentada Gran), establien el límit màxim de 100 pàgines, l’extensió de l’edició del llibre a la Tià de Sa Real. Aquesta realitat no aclareix com així, convidat a publicar-la, en comptes d’aportar l’obra completa, va lliurar el text presentat al Joaquim Ruyra. Caldria trobar-hi una possible segona explicació que tindria a veure amb el limitat pressupost de la col·lecció. Sigui com sigui, l’atzar (o la bruixeria de Guillem d’Efak) ens ha lliurat el present impagable d’una novella novel·la.

2. La ponentada gran

«…m’heu de creure si us dic que un regust de llexiuet m’esmussava les dents i me deixava constància fisiològica que ens havien estafat quaranta anys de les nostres vides». Aquest corol·lari final deixa exhalar l’atmosfera de la narració que teniu a les mans: una gran metàfora bastida, com un puzle, de moltes petites metàfores. Acabada d’escriure poc després de la mort de Franco, l’autor fa que els protagonistes agafin els lectors i, de la mà, els facin entrar virtualment, a partir de la gran ponentada, dins d’un poble enfosquit per quatre dècades sotmeses a la por, el silenci i l’absència de llibertat. Amarada de cultura popular, és una novel·la eminentment catalana, de difícil traducció a altres llengües i, fins i tot, atesa la singularitat i riquesa del llenguatge, de difícil correcció (segur que Glòria Julià i Antoni Riera n’han passat un fum). Constitueix, tanmateix, un homenatge al poble nadiu, farcit de referències a la infantesa de l’autor. Des del títol de l’obra (de ponent, ni vent, ni gent, ni casament!), brolla com un salt d’aigua cristal·lina la saviesa popular. És una exhibició de manacorinitat, però alhora, tal com les obres de Shakespeare projecten el regionalisme cap a la universalitat, s’accentua la catalanitat de Mallorca, ben assumida i gens dissimulada en boca d’un dels personatges: «Tenc dins es cervell tota la Catalunya Gran».

2. a) Dramatis personae

A partir de la descripció del llogaret on se situa l‘acció i abans de sortir els protagonistes principals, desfila una primera teringa de tot el carrer amb personatges secundaris, els quals, encara que en un segon pla, es mantindran durant tot el relat en un joc escènic de moviments a conveniència: els al·lot pucers, madò Coloma, na Talla-núvols, en Beulaigo… Encara, en el segon capítol, l’autor ens palplanta davant de la nostra història, estampada a les rajoles del banc del si-no-fós, per esmentar-nos el rei en Jaume, en Cresques, en Ramon Llull, en Colom… fins arribar a Felip V. Per arrodonir la convocatòria, també compareixen al prosceni l’Hermosura del Món, el Rei Moro i el Rei Cristià, en Martí Tacon, els Set Ceros, el Mel·loro Rosso, en Pere Gri, el Cavallet de set colors, la Filla del sol i de la lluna, n’Elionoreta, el metge Guinyot, n’Estel d’Or, en Toni Migdimoni, en Mirando, en Joanet de sa gerra, en Joanet de l’onso… una gran nòmina de personatges de les rondalles universals.

Dibuixat l’escenari i el paisatge, en Bernat serà el protagonista que farà de narrador. L’acompanyarà una gentada: en Rostoll, na Muntsa, na Mònica, en Babaluet, en Pau des Cans, el pare Damià, en Pifol, na Bonjesusa, en Balafi… i ja hi gratareu darrere d’aquests noms, uns de ben reals i uns altres d’enigmàtics! Un sol exemple: en Balafi. A Eivissa hi ha Sant Llorenç de Balàfia i (casualitats?) a Sant Llorenç des Cardassar, a Mallorca, el puig i el pla de Balafi. El nom és també un poble del Camerun i el nom de la llengua que s’hi parla. Curiositats sí, però casualitats de cap manera! Efluvis màgics de la Roca del Castellet… o polissonades efakianes a rompre! Tot i això, no defuig fer una pinzellada de tots i cada un dels personatges. De Mònica, dirà que «tenia uns ulls així, amb tot d’estels condormits al fons» i, del seu amic Pífol, «un al·lotet tot ossos i nas que sempre estava content i tenia tranc per treure caricatures de la gent».

 

 

 

 

Hi ha un personatge molt destacat: en Xaneta! Qui era? A qui representava? Fins ara ningú no n’ha sabut dir noves, però podria ser un petit homenatge de Guillem d’Efak a una publicació infantil republicana amb aquest mateix nom. De fet, el republicanisme del personatge del llibre és indiscutible. 

De l’imaginari extret dels records de l’autor, s’evocarà l’Orquestra Guinea, amb l’amo Aleix del guitarró, en Rosselló dels Orgues, en Simonet que tocava el garban, en Goixo de sa Música, en Tito Puerto, na Ramis, en Guillem Fai, en Poncet, n’Andreu Correu, en Peroti, la tieta Cremada (que ens recordarà Les veritats del món, avui popularitzades per Sa Rual Jazz Mort), amb una referència luctuosa per malmenar males consciències a Antoni Garanya, el batle republicà de Manacor, «perseguit i mort com un ca galliner». A l’altra punta, es retratarà en Pep Padellot, viva personificació de Franco, fent clams de veu prima a la unitat de la pàtria.

Tendran el seu espai els glosadors (ep, i les gloses!), els racistes antixuetes i figures imaginàries, com el gitano vell (un antic referent popular per transmetre sentències carregades de seny), i d’altres perdudes dins la història, com els fills d’ànima o el merdacaner de l’Ajuntament. I, per a completar la nòmina de personatges, dues dèries de l’autor: la mare i el joves. Si a l’obra poètica sovint apareix l’àvia, tot i no haver-ne conegut cap de les dues, potser per posar de relleu l’absència patida, ara no perdrà l’oportunitat de fer esment a sa mare: «la nit era estelada com el cor d’una mare». Bernat dirà: «L’últim record del dia era el seu petó que m’encalentia el moll dels ossos». I Xaneta, l’home lliure del llibre, confessarà: «no trobis estrany que no te parli massa de la mare perquè, n’he conegudes tantes, que ja no sé on fermar el carro». La mare esdevé una interjecció: «No remumaretes!», «Maremeveta!». La mare! Quant als joves, en veureu un clam defensiu i vindicatiu: «sempre tenen raó», «han de tenir la gosadia per fer-ho tot», «sempre ho seré jo, jove! Mentre que vosaltres ja vàreu néixer vells»…

Cal fer esment, the last but not the least, a un darrer personatge. Gairebé als acabatalls del llibre, ens compareix l’autor dins de l’obra i, per sorpresa, usurpa el paper d’en Bernat que havia actuat com a únic narrador de la història. Amb això, Guillem d’Efak valida la definició, en un sol mot, que en va fer Raphel Pherrer: surrealista! I no només per ficar-se dins del llibre, prendre la doma del relat i desbaratar la narració, sinó perquè es permet fer auguris de bruixot, presagiar tot allò que passarà als personatges i distribuir un final per a cadascú. A l’estil d’aquelles pel·lícules saxones on, just abans de fer circular els crèdits, una veu en off detalla què va ser dels protagonistes. Com als documentals, l’adjudicació de rols ultrapassa l’enginy per ficar mà a la ironia, amb ajut d’un predestinat «tal faràs, tal trobaràs!».

2. b) La trama, les trames, el trauma, els traumes

La gran història del llibre, com un tronc amb branques o un riu amb afluents, és el resultat de la conjunció de moltes petites històries. Com a fil conductor, el relat pren camí amb l’intent d’uns infants de salvar na Vimga, una exitosa egua de carreres, d’una previsible mort indigna, desventrada per un bou a una plaça de toros, amb els ulls embenats i a la vista de gent afamegada de veure patir un animal, per acabar després, malferida, trossejada a un escorxador. Al final, es resoldrà o, si més no, es dignificarà la infàmia amb una poètica reminiscència a la trobadoresca història del cor robat. En tot cas, la història de na Vimga només és una de les moltes que convergeixen dins d’una caminada, a l’arrisca l’aventura, per un obscur episodi en banc i negre cap a la represa dels colors i de la llum.

La gran ponentada simbolitza la imatge del film de Ken Loach The Wind That Shakes the Barley (*), títol d’una balada irlandesa del s. XIX, on es retrata l’oprobi de tot un poble. Guillem d’Efak l’adapta per denunciar la persecució contra els jueus, l’anorreament de la llengua, la repressió en totes les variables (presó, exili, assassinats, humiliacions, infàmies ignomínia…), la depuració de les biblioteques, la censura, l’espoliació… I, contra tot això, resistència; la defensa de la Terra! La desmemòria és representada amb les rajoles del banc del si-no-fós traslladades a les parets d’un excusat pudent. Una altra metàfora apareix quan, en el declivi de la dictadura, la llibertat es dibuixa amb la imatge de l’esbaldregament del castell on es practicava la tortura. Les esperances i la dignitat en una sola frase: «La vida ha guanyat a la literatura».

El llibre, estibat de subterfugis literaris, és un mostrador per exhibir les dèries i curolles de l’autor. El món oníric de la infantesa, les rondalles, els amics, les dones, les referències literàries… Ho tocareu amb les mans a part i a banda. La confessió d’en Xaneta és un bon exemple: «No sé quant de temps vaig anar així, de rodolons i escarnit pel sol fet de portar pintada al front la consigna: “Siau qui sou”». O, més evident encara, aquest fragment: «…he aixecat gratacels, torres de Babel, piràmides, palaus, he estat esclau d’Egipte… i la meva nissaga ha sofert captiveri a Babilònia. Per tot arreu he estat perseguit i ajusticiat en espectacle públic després de rebre turment». No heu sentit la música? Exacte! És el bessó de Nit d’Insomni:

He fet torres de Babel,

piràmides i palaus,

he aixecat gratacels,

he estat esclau entre esclaus,

(…) i seré ajusticiat

després de rebre turment.

I a cada cantó del llibre brollen, encriptades, referències a la seva obra; mantes aclucades d’ull als lectors que es fan incomptables. Quan esmenta el «fum, fam, fems», assenyala la seva Nadala per a Teresetes; quan avisa que, segons facis, «sols te’n romandria una polsina d’ala de papallona als dits», rememora «De les papallones que he perseguit/ sols tinc la polsina que em tenyeix els dits» de la cançó Cavallet de Serp. A La Ponentada Gran, Guillem d’Efak plagia Guillem d’Efak.

Aquesta conducta de copiar-se, la repetirà amb més èmfasi amb la futura Rondalla de rondalles. El paral·lelisme amb La ponentada gran és absolut. Ens parlarà de bell nou d’un poble al que han robat la capacitat de somiar i és a punt d’entrar en agonia. Uns joves han de cercar la clau de la porta del somni i, mentre la busquen, apareixen els personatges de les rondalles. Viatgen al Castell d’Iràs i no Tornaràs, troben Ramon Llull i, amb ell, el nostre subconscient col·lectiu. Al final, un negret (òbviament!) trobarà la clau. Era on havia de ser: darrera la porta, allà on sempre l’ha deixat el nostre poble. L’únic que calia era la voluntat i la iniciativa de trobar-la. Al cap i a la fi, és un clam de supervivència, perquè poble sense clau dels somnis, ha de morir a poc a poc. Talment com La ponentada gran, la futura obra serà un nou crit a la resistència del nostre poble.

La quantitat d’argúcies embotides a l’argument delaten un gran lector, coneixedor de la literatura universal. Enfronta el narrador amb ell mateix quan ha d’entrar a la vida adulta. «Jo sóc els teus 13 anys», li diu el Bernat infant al Bernat que creix i que protesta: «No em deixis!». Serà aquí, en aquest punt, quan li farà el millor dels amonestaments: «Tu ja comences a entendre que tots els homes som germans i junts podem fer un món millor. Lluitaràs per aconseguir-ho i donaràs testimoniatge de quanta injustícia vegis, i sentiràs una bavarada de ràbia cada vegada que a qualsevol racó del món, un home sigui escarnit, menyspreat o perseguit». Un compendi que resumeix el millor manual per anar per la vida.

2. c) El llenguatge

Guillem d’Efak evoca i ens exhibeix la seva infantesa, la seva gent, el seu món i el seu poble (que és el nostre). Amb tot, els personatges i la narració, atapeïda d’un enfilall d’històries esfilagarsades, no són el més rellevant en comparança a la gran aportació d’aquesta obra: el llenguatge. Per a mi, és el zenit del llibre. Sense menystenir l’enginy de la composició literària, la manera de dir, els jocs de paraules, la riquesa de vocabulari, conformen un relat que convida a una lectura asserenada.

El text enfila refranys i dites populars («Qui aigua detura, oli mesura», «fer el joc dels eivissencs», «el negoci de madò Coloma», «suar sa llet de sant Conàs», «donar sal de Madrid», «anar a la biorxa», «qui escolta d’amagat son mal sent»…), localismes («canya sabonetes», «nito», «un relliu per menjar», «titapoll», «colom filicotó»…), expressions en desús («tenir rama», «romandre estafaril·lat», «la parabanda», «fimbrar el silenci», «no tenir la pia», «l’infern dels pantalons»…), modismes de comparació («ni que fos el bou de n’Aina Pates», «ets més sull que el pa eixut», «inflar-te com un calàpet», «més dolent que el pa que tiren», «córrer com una mala nova»…), eufemismes a rompre (el cul, per exemple, serà «el detràs» o «el posterme» i les anques «les galtes del posterme»…), insults («cara d’allò que en fan taps», «bocí de poal»…). Evoca jocs infantils avui desconeguts (el dels ganivets), amb les cançonetes que els acompanyaven («Ríngol i tèntol, pinyolí, fideu, llentia!»). Fa conjurs de bruixeria (Ja és cru ja és cuit, ja és cremat, ja és fat, ja és salat, ja és dolç). Declina vocabularis temàtics a rompre: el dels nusos (carreter, corredor, mariner, de frare, de xarxa, de puta…), el dels cavalls (cap de mort, peixard, de fantasia…). Destil·la ocurrències com l’enginy popular d’assignar malnoms (en Teb era fill d’un pare de Caldes i una mare d’Aiguafreda). Tot un món de paraules!

A aquesta riquíssima arquitectura del llenguatge alcoverià, Guillem d’Efak hi afegeix vivències personals. Com a mostra, abordarà la censura que va patir. Farà esment a l’escriptor a qui tornaren un manuscrit totalment censurat… amb les faltes corregides. O al document que li feren signar, abans d’un recital, on havia d’assumir les responsabilitats de tot quan passava a la sala i ell demanà: «i si a algú li pega un atac de cor o hi ha un part de bessones?». Tant o més destacable són les imatges poètiques que s’encadenen dins del relat com aquell «mitse’T», llegit des de l’exterior, escrit als vidres de la finestra d’un tren que parteix. ¿No obliga a suggerir a qualsevol persona condreta un record viu? ¿Qui no ha dibuixat, després d’entelar un vidre amb l’alè, un cor assagetat?

2. d) Una guia didàctica, si us plau!

Per tancar aquesta mirada del llibre, cal ressuscitar i reivindicar la sol·licitud feta arran de la primera edició: aquest llibre reclama com el pa una guia didàctica per a l’escola, perquè brinda una allau de possibilitats que conviden a treballar el context històric, el lèxic, l’ús de sinònims, els recursos literaris, l’ús de les figures retòriques (metàfores, modismes de comparació, refranys…), el tractament de l’humor, el discurs directe i indirecte, el relat en primera i tercera persona, l’autor dins de l’obra, la simbologia, els diàlegs breus, la frase-sentència, l’anàlisi dels personatges amb el significat de cadascun, les locucions, les frases fetes, el llenguatge col·loquial i el literari, la ironia, els vocabularis temàtics (flora, fauna, estris i atuells, feines de fora vila…). En definitiva, incitar la comunitat escolar a aprofitar l’oportunitat i utilitzar aquest llibre com a material didàctic. Confiem que algú posi fil a l’agulla.

3. El Guillem d’Efak narrador

«La poesia és la cosa més sincera que hi ha». Ho va dir Guillem d’Efak a una entrevista publicada a Serra d’Or l’octubre de 1965. Crec que, per a ell, no només era la cosa més sincera, sinó l’única! La resta? Contes xinesos! Comèdia! Ho certifica el fet que no només escrivia poesia; la vivia! No era un poeta de taula, ni un escriptor metodològic, sinó un poeta vivencial que glapia les imatges que percaçava al vent de la caminada, per camins rurals i carrers urbans, i les estampava sobre torcaboques de paper. Els seus poemaris, amb el poeta de la mar, el de la mina, el de la bicicleta, el de l’erosfera… fins arribar, a la clínica estant, al poeta malalt del darrer quadern (plagueta, en deia ell), constitueixen un relat biogràfic que, ben embolicat, anima a confondre l’obra amb l’autor. Era un poeta quan escrivia poesia, però també ho era quan elaborava els diàlegs de la seva obra teatral o quan, amb una copa de Torres-10 a la mà (dues si eren de Torres-5), parlava davant les dilatades ninetes dels ulls i les orelles badades de la gent que s’arremolinava al seu entorn per tal d’escoltar històries desmesurades que obligaven a no avorrir mai la vida ni, menys encara, dimitir-ne.

Aquest epíleg convida a no desaprofitar l’oportunitat d’arreplegar i ordenar una informació, fins ara esfilagarsada, sobre Guillem d’Efak. De totes les branques literàries per on capllevà, la faceta més poc estudiada és la de novel·lista i contista i, malgrat el desconeixement, és d’un alt interès. L’obra narrativa de Guillem d’Efak que, fins avui, apareix a les notes biogràfiques del seus llibres, es limita a La Ponentada Gran. Aquest reduccionisme el va desfer Jaume Vidal Alcover quan, a La literatura a Mallorca (1969-1971), es refereix als narradors d’aquell trienni i afirma: «Catalunya sencera, i Mallorca en particular, donen de sobres per a una literatura de primera, reconeguda o no fronteres allà. Guillem d’Efak és, de tots els que anomenam, el que fa prova d’una labor més continuada». Vidal Alcover coneixia la gran quantitat de narracions de Guillem d’Efak, oblidades i accessibles a poques biblioteques, però en el seu dia celebrades per allò que, dins dels límits literaris catalans, es considera el gran públic.

L’any 1965, Guillem d’Efak va obtenir el Premi Artur Martorell, encara presidit pel pedagog musical que donava nom al guardó, amb la narració Cançó i conte del Dimoni Cucarell, convertida tres anys després en una celebrada obra de teatre infantil que, d’aleshores ençà, s’ha representat centenars de vegades a moltes d’escoles de les terres catalanes.

El 1968, amb Les vacances d’en Jordi, va guanyar el Premi Cavall Fort de narracions infantils. Després d’aquelles dues narracions, entre el 1968 i el 1970, Guillem d’Efak manté una activitat frenètica en molts de camps: publica el seu darrer disc (Cançó de les Dones), protagonitza la pel·lícula Elisabeth, al costat de Maria Cinta i Queta i Teo, obre el cafè-teatre La Cucafera, amb Carlota Soldevila, guanya el premi Última Hora de Teatre, guanya el Carles Riba de Poesia, fa teatre amb Anton Codina…

 

 

 

 

 

 

 

Durant aquell fèrtil trienni, publica narracions orientades a un públic infantil i adolescent. Per evitar-ne la desmemòria, cal recordar els títols d’alguns dels contes publicats a Cavall Fort a partir de 1968: Anem a fora vila, El bou d’aigua, Els animals parlen, L’esparver, El dia que en Beulaigo plorà, Mai no ens avorrirem, En Mort-i-viu… També s’ha de referenciar Tomeu, el pescador, una serie de contes que publicà l’any 1969 al popular quinzenari L’Infantil (convertit, a partir de 1973, en Tretzevents), amb una tirada inferior a la de Cavall Fort, però ben considerable de 12.000 exemplars. Atesa la dispersió i dificultat d’accedir avui a aquestes narracions espargides, tal com s’ha fet amb la discografia (Blau, 1997), l’obra teatral (El Gall, 2000) i l’obra poètica (El Gall, 2016), estaria molt bé arreplegar en un volum tots els contes de Guillem d’Efak.

No es pot deixar de banda, dins del camp de la narració, el guió adaptat al llenguatge del còmic de l’obra Lo regne enmig del mar, il·lustrada amb dibuixos de Jaume Ramis i publicada a Palma (Serveis de Cultura del Poble, 1982).

També, tot i que no fossin obres pròpiament de creació, en el camp de la prosa cal consignar el rol poliglot de Guillem d’Efak com a traductor d’obres rellevants, com Les choix de l’espoir de M. Poniatovski (Dopesa, 1971), Ivanhoe de Walter Scott (Bruguera, 1975), a més de molts de llibres de text escolar de l’editorial Santillana, sense oblidar l’assaig Teoría y práctica del taller de teatro, publicat a Madrid (Asociación de Teatro para la Infancia y la Juventud, 2013). Finalment, tractant-se de Guillem d’Efak era forçat trobar el misteri d’una obra perduda. En un exemplar del Manacor de maig de 1979 apareix la referència a la novel·la La Nadalclosa, diluïda dins la boira del temps, a l’espera d’una futura trobada a part o a banda.

 

 

 

 

 

 

 

Feta aquesta ressenya bibliogràfica, inèdita, de l’obra en prosa de Guillem d’Efak, cal insistir en la seva habilitat oral narrativa dotada d’una gràcia mai vista. La veu, com a cantant i com a rapsode, el dotava d’uns registres, d’unes modulacions que, per força, desembocaven en l’excel·lència com a relator, en una conjunció màgica entre el to i les paraules. Quan algú li demanava d’on provenia aquell llenguatge que embadalia, fascinava i seduïa els oients, responia que brollava del món de les rondalles. La germana de son pare, la tia Margalida Cremada, i el seu home, l’oncle Beia, foren els seus mestres lingüístics naturals. Ambdós, majors de 60 anys i sense fills, s’abocaren en Guillem i, els vespres, li llegien rondalles fins que, aviat, s’intercanviaren els papers. A una entrevista publicada el gener de 1966 a Cavall Fort, Guillem deia: «Tots els de la meva família són molt vellets. En lloc de contar-me contes a mi, amb l’excusa de la poca vista i la raó oculta de veure el meu nivell d’aprenentatge, em feien llegir. Cada vespre, ens reuníem tots plegats i llegia totes les rondalles que queien a les meves mans. Això em familiaritzà amb el català escrit i, ben aviat, vaig començar a recollir quaderns amb cançons populars. Un dia em vaig topar amb Records d’Enyorances de l’escriptor italià Giovanni Mosca. Aquest llibre em va fer sentir vocació per l’ensenyament i el món infantil ja que jo no em recordo mai infant. A 6 anys esclatà la guerra, va ser molt trist, no en tinc cap bon record. Vaig decidir fer de mestre. Anava al camp a fer classe i, en acabar, trèiem el guitarró, cantàvem i explicàvem rondalles. Alguns pagesos havien de fer més de cinc quilòmetres per venir i ho feien tant si plovia com si no. Venien de nit perquè de dia treballaven». Fer de mestre als pagesos, sovint molt més grans que ell, a punt d’anar a fer el servei militar a fora de Mallorca, també va influir en el desenvolupament i enriquiment del llenguatge. Ho explicava així: «Vaig aprendre més dels pagesos que no ells de mi. M’ensenyaren a estimar els animals i la terra. No havien anat mai a escola. Era un poble sense contaminar».

El lèxic arreplegat d’uns oncles que, per edat, podien ser avis i que eren coetanis d’Antoni Maria Alcover, i el d’uns pagesos que servaven un vocabulari exempt de barbarismes, varen convergir en la formació del llenguatge de Guillem d’Efak. A la seva inesgotable imaginació i a una refinada ironia, s’afegí aquest llenguatge de l’antigor que captà perfectament Miquel Àngel Riera quan, a Biografia, definí el seu amic en un sols vers: «Arcangèlic bruixot i parauler de vell». El llenguatge, en mans d’un bruixot, esdevenia la matèria prima de l’alquímia literària que bastiria cançons, poemes, gloses, contes i novel·les, però sobretot enriquiria l’excel·lent relator oral; tant el rapsode com el rondallaire. Aquesta capacitat verbal, va ser captada i destacada en multitud d’ocasions.

«Guillem d’Efak es un caso sin precedentes en esta nueva y pujante canción moderna catalana. Es un poeta distinto y un explicador de narraciones extraordinario» (La Prensa, 29-I-66). Jordi Garcia-Soler, en el llibre La Nova Cançó de l’any 1975, afirma: «Narrador, poeta i actor, destacà com a intèrpret d’excel·lents dots vocals i domini de les tècniques més diverses d’expressió». Josep Porter Moix, en el llibre Una història de la cançó de 1987, el descriu: «La veu, el misteri, la interpretació, la manera de dir, captiven l’infant i l’adult». «És un home d’una gran personalitat i amb una mirada molt especial. Ell m’explicà moltes històries d’una manera molt personal i vaig aprendre d’ell moltes coses, com contar rondalles» (Marina Rossell, TV3, 11-IX-1994). «Guillem d’Efak ha estat la primera persona que em va aconsellar i em va donar quantitat de lliçons. M’ensenyà moltíssimes de coses: detalls, tècniques… El meu agraïment és immens i jo tinc un deute amb ell» (Ovidi Montllor, TV3, 11-XI-1994). Moltes de les cançons d’en Guillem són una combinació perfecta entre poesia i narració. La Balada d’en Jordi Roca, la Cançó de Son Coletes, la Cançó de les Dones i tantes més, expliquen, musicades, històries estremidores amb una gran força dramàtica narrativa. Així ho ha assenyalat fa poc Isona Passola: «Quan vaig escoltar la Balada, impressionant, recordo com si m’haguessin explicat el conte més tràgic que em va fer entrar en el món dels adults» (documental Guillem d’Efak, l’ànima negra de l’illa, 2018).

En la faceta del Guillem d’Efak narrador, cal recordar l’ofici de guia turístic que va exercir els darrers anys, entre 1981 i 1994. Les històries que explicava, fossin certes o inventades (com el caràcter endèmic de l’Ibiscus Balearicus) provocaven reaccions que en verifiquen l’èxit. D’una banda, captava l’atenció dels visitants que no perdien paraula. De l’altra, més material, els xofers dels autocars es barallaven per anar amb ell de guia, perquè aprenien coses noves i les propines eren superiors. Una altra conseqüència? Com que era un guia en tots els sentits, amb el seu lideratge va fer d’aquells xofers, gairebé tots de parla castellana, uns catalanoparlants defensors actius de la llengua, de la cultura i del país. Sí, no cal negar-ho, en la funció de narrador també era un adoctrinador. Guillem d’Efak era un expert en l’art de la seducció, de la història oral, amb una inesgotable capacitat rondallística. 

Guillem era un contista i un gran narrador de peripècies. El seu enginy emergia per la seductora capacitat de convicció i viceversa: per la convincent capacitat de seduir. Explicava històries que, de tan increïbles, semblaven certes. Aquest fet va contribuir a forjar una existència marcada per la bohèmia i la llegenda, entre l’èpica i la mítica. Tots els qui tinguérem el privilegi del seu tracte, mantenim a les butxaques, més enllà de la memòria, un sac d’anècdotes i una tirallonga de detalls inèdits. Ho folrava tot obrint, divertit, el paraigua d’una «mala reputació». Explicava facècies que, d’haver-les recollides per escrit, constituirien un best seller. Enramellava situacions d’escàs contingut i, amb una intel·ligència gairebé malsana i una riquesa de vocabulari poc comuna, en feia aluleia. S’entretenia amb falses o hipotètiques etimologies i jugava amb els mots, des de la metàfora pagesa, amb un sarcasme refinat i subtil. Contava, narrava, relatava detalls de la seva rica biografia i, l’endemà mateix, ho explicava d’una altra manera. Canviava els personatges, els fets, els finals… Una mateixa anècdota es teixia i desteixia amb sorprenents variacions, perquè no només era un hàbil narrador, sinó un inventor; un creador d’històries. En va escriure de tots els colors.

Quan va publicar Tomeu, el pescador mallorquí, el celebrat conjunt de contes, Oleguer Sarsanedes li va dir: «Tu, Guillem, el que has de fer és beure molt de conyac i escriure contes com aquests». Com així, doncs, amb l’èxit dels seus relats, no va persistir en la tasca de narrador? L’anàlisi de la seva trajectòria vital evidencia al motiu. Volia menjar-se el món, però quan havia demostrat la vàlua en un terreny, ja era partit a superar una altra prova a la recerca permanent del llumeneret blau de les mitificades rondalles per on viatjaria al llarg de la vida… com un poeta. I és que, fins i tot el Guillem d’Efak narrador, sobretot, part damunt de tot, més enllà de qualsevol altra cosa, era poeta; essencialment, poeta!

Aquesta és la raó que fa de La ponentada gran (ara molt més gran) una rondalla carregada de poesia. Assaboriu-la com es mereix. Gaudiu-la com allò que és. Delícia destil·lada. Poció màgica. Sentiment de poble. Que vagi de gust!

 

(*) Podeu escoltar la balada irlandesa a:

https://www.youtube.com/watch?v=1p2g2WuGXwE